dissabte, 5 de març de 2011

POESIA A LA CARTA XV - TROBADORS i TROBAIRITZ

CASAL DEL POBLENOUVOCALIA DE CULTURA
CICLE                    POESIA A LA CARTA
CURS           2009 – 2010
SESSIÓ        XV    
ORGANITZACIÓ    CLARA MIR – MARTA MALLEU

I
LA LÍRICA TROBADORESCA: ELS TROBADORS I LES TROBAIRITZ
                                              CLARA MIR I MERCEDES DELCLÓS
II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS


DIA:                        
DIVENDRES
18 DE JUNY DE 2010
HORARI: DE 19:00H A 21:00H
LLOC: CASAL DEL POBLENOU
               


MARIÀ AGUILÓ, 129 BAIXOS
Tl.   932 212 350
933 081 678

POESIA A LA CARTA XV



La VOCALIA DE CULTURA

     del

CASAL DEL POBLENOU D’ESQUERRA REPUBLICANA

fa que puguem gaudir del següents cicles:
“Poesia a la Carta”
 “Al voltant de la llengua”
Exposicions
Conferències
i
“Xerrades al capvespre”
      ***



 


I  TROBADORS I TROBAIRITZ:
segles XII i XIII


-El context històric, geogràfic i social.

-La llengua: de la poètica llatina, a la poètica en llengua vulgar.

-La literatura trobadoresca: trobadors i trobairitz.

-Temes i gèneres.




II  LA MÚSICA DELS TROBADORS:       MONODIA


TROBES CANTADES  A CAPEL·LA 

1-Marcabru: “Dirai vos senes duptansa”  
                  
2-Guirau de Borneilh: “No pos sofrir c’a la dolor”
                                
3-Guillem coms de Peitieu: “Companha farai un vers molt convinent”

4- Guirau de Borneilh  “Reis glorios, verais lums e clartatz”  

5-Marcabru :  “Pax in nomine Domini”

6 -Beatriu de Dia:  A chanta m’er de so qu’ ieu non sofría”
BIBLIOGRAFIA I DISCOGRAFIA,

ANGLADA, JOESPH, Anthologie des Troubadours, E. de Boccard. Ed. Paris,1927.
Bec, Pierre, ”Trobairitz” et chansons de femme. Contribution à la connaissance du lyrisme féminin au moyen âge, Cahiers de Civilisation Médievale, XXII, 1979.
BOFILL, E. i DIUMENJÓ, M., Els Trobadors, Lectures Moby Dick, Barcelona 1986.
BOGIN, MAGDA, Les trobairitz, Poetes occitanes del segle XII, Horsori, Clàssiques catalanes, 3ª edició, 2006, 206 pàgs. [Versions poètiques: Alfred Badia] [Traducció de l’estudi: Montserrat Abelló]
Dronke, Piter, Las escritoras de la Edad Media, Crítica, Barcelona, 1994.
Pernoud, Régine, La mujer en el tiempo de las catedrales, París, 1980. 
Power, Eileen, Medieval women, Cambridge, 1975
SERRA-BALDÓ, A., Els Trobadors, Ed. Barcino, Barcelona, 1998

Atès que els poemes dels trobadors i trobadores eren escrits per ser cantats, és interessant recórrer al CD Cansós de trobairitz, Hesperion XX, Reflexe, EMI, 1978.
CATHERINE BOTT, Doux est le chant, Music of the Troubadours and  trouvères, London, Editions de l’oiseau – lyre, 1996














I LA LIETRATURA TROBADORESCA

El context històric i geogràfic:

Occitània (veure mapa)   configura  un espai a l’Europa meridional i mediterrània d’uns 190.000 Km2 els límits  de la qual van des de el golf de  Biscaia a l’oest, els cursos alts dels afluents meridionals del Loira al nord, el Mediterrani al sud i  els Alps a l’est. La seva influència política als segles XII-XIII sobrepassa amb escreix els límits actuals, arribant a configurar un dels  focus d’influència cultural més importants  d’Europa.

Les relacions entre Occitània i Catalunya varen ser potents, configurant un teixit fet d’aliances mútues,  matrimonials, polítiques i religioses que retien vassallatge  a la Casa de Barcelona. Al segle XII el casament de Ramon Berenguer el Gran, amb Dolça de Provença  i la unió de Catalunya i Aragó, amplia i unifica el territori occità i el territori de la corona catalano-aragonesa. La influència catalana s’estendrà  també a Itàlia.  

Cal destacar la contribució política i social que exerciren els monestirs catalans al vessant nord dels Pirineus i el moviment “Pau i Treva” que afavoriren les relacions comercials, l’estabilitat política i l’expansió cultural d’una societat desenvolupada, refinada i tolerant.
En aquest context es produirà el desenvolupament de la literatura en llengua vernacle (vulgar) que assoleix un gran prestigi.

Un dels factors més importants que determinen l’especificitat de la civilització occitana és l’esplendor literària que aquesta civilització ens procura.  Em refereixo a la importància de l’occità com a llengua central de les llengües romàniques, llengua vehicular de tota Occitània. És també la llengua jurídica i administrativa de tot el territori i que, per aquestes i altres circumstàncies, és, a l’època que ens ocupa, una llengua unificada. No podríem explicar l’expansió lingüística i literària de l’occità, sense comptar amb la normalització d’aquesta llengua que va esdevenir model i vehicle cultural a Europa.



La llengua dels trobadors

La lírica trobadoresca s’expressa, doncs, en occità (per alguns també dita llengua provençal). En l’àmbit literari, el llatí era l’única llengua d’expressió culta i apta pels veritables poetes. Des d’aquesta concepció de “Poètica”, el trobador seria només un “rimaire” , mentre que el veritable “poeta” seria aquell que escriu en llatí clàssic o gramàtica. Però, l’èxit i la qualitat de la poesia trobadoresca farà que la “lírica” deixi de ser patrimoni del llatí clàssic per assolir, en llengua vulgar, el nivell d’excel·lència que li atorga el cànon literari occidental.

Cal recordar que “troba” significa la manera nova d’expressar l’amor amb la parla vernacular que els trobadors eleven a categoria de llengua literària.
Dante en la seva obra “De vulgaris eloquentia” expressa la seva valoració d’aquest fenomen. Afirma que l’obra dels trobadors  pot competir i arribar al nivell ètic i estètic de la gramàtica (el llatí).

Dante escriurà en toscà,  reivindicarà la lírica provençal i s’acollirà, com ho faran Boccaccio i Petrarca, a l’estil refinat o fina amor dels trobadors, amb el seu dolce estil nuovo.
Efectivament, l’ús de la llengua d’oc va significar un gir important per al desenvolupament de la poesia i de l’occità com a llengua de la cort més enllà de l’àmbit de l’Occitània esperonant també el desenvolupament de la poesia en totes les llengües naixents d’Europa. 



La literatura trobadoresca: trobadors i trobairitz

En termes generals, els trobadors eren personatges que prosperaren a les corts occitanes i catalanes els segles XII i
XIII, en el marc d’un context feudal que configurava un cos social potent i on l’expressió lírica s’expressava en una llengua normalitzada en tot el territori.

Els trobadors mostraren el seu art escrivint i component cançons que ells mateixos o els joglars cantaven a la cort. També reis i nobles composaren les seves trobes i foren trobadors, no professionals, prestigiosos.  (per exemple el comte de Peitieu, la comtessa de Dia o el rei Alfons I, i molts d’altres...)
 
Molts trobadors i joglars que foren acollits a la cort per a gaudi dels cortesans  mantingueren  en tot moment l’interès literari i professional per damunt de qualsevol consideració, alguns, però, actuaven amb interès polític i personal per tal de no perdre els privilegis que l’aristocràcia del moment els atorgava.

Als castells o mansions fortificades no hi vivien exclusivament els nobles, sinó que atreien tota classe de gent de condició més baixa.
Alguns trobadors de classe humil podien prosperar en aquell entorn.  Per aconseguir-ho havien de acontentar al Senyor i als nobles de la cort, a la dona del senyor i a les dames que l’acompanyaven.
Tot això comportava l’ús d’un llenguatge forçosament ambigu a l’hora de compondre les cançons  on, per exemple la paraula midons  era  utilitzada com a senyal per anomenar a la dama ( mi: la meva, i dons: senyor). La dedicatòria a la dama desconeguda, podia també correspondre a una dama no real, tot i que, per molts es tractava d’una clara adulació al senyor, a través de la seva dona, la senyora del castell. Així la cortesia, la fina amor, eren, en la poesia dels trobadors una eina per aspirar a la condició de cavallers.

L’amor cortès dedicat a la dompna (la dona casada amb el senyor)  feia augmentar el prestigi de l’amador, el seu valor, moral i material, en una paraula: pujava de categoria econòmica i social dins la cort.
 
Pel que fa a les trobairitz,  M. Bogin (veieu bibliografia) ens explica com el context social, històric i literari a Occitània,  fa possible l’expressió poètica femenina del segle XII.

L’existència de les dones poetes a l’edat mitjana només en l’àrea occitana, és un fenomen que no es produeix en les altres comunitats veïnes on s’estengué la poesia trobadoresca.

Què hi havia a l’Occitània del segle XII que permetia una tal florida de dones poetes?

La resposta ve donada pel context aristocràtic on es produeix la poesia trobadoresca i la consideració de la dona en general dins l’Europa medieval i en particular  a Occitània.

Bogin fa un repàs a la història dels segles VI al X, època en la qual la dona no tenia més consideració jurídica que la de submissió al pare o al marit. A Occitània, però, es mantingueren alguns costums cèltics i visigòtics que permetien una situació relativament més beneficiosa per a la dona, sense oblidar, però, el paper del feudalisme i el de l’Església en l'opressió secular de la dona.
 
Dels segles X al XII es produïren uns fets importants que varen contribuir a que les dones  prenguessin un nou protagonisme: les croades i la pèrdua de població masculina. A Occitània les dones de l’aristocràcia gaudiren, no només dels efectes de les croades, sinó també de l’herència legal i d’una llibertat que no varen conèixer les seves mares ni les dones de l’Europa contemporània, factors aquests que preparen el sorgir poètic femení.

Les trobadores varen pertànyer a una generació privilegiada; representen un esclat literari, únic a tot Europa, que es produeix només a Occitània. La contribució que han fet les trobadores a la poesia ha estat molt poc divulgada: només algunes d’elles han estat estudiades pels erudits en el tema, tot i que mai de forma exhaustiva.


Clara Mir


La representació de les veus de les trobadores en la nostra cultura, tot i que minsa en un context marcadament masculí és, segons Magda Bogin, “una de les més exquisides de la lírica cortesana”.

La fina amor de la que gaudiren moltes d’elles a la cort, les hi atorgà certament la consideració de ser escoltades i valorades. La seva poesia, però, no te a veure amb l’estil i la temàtica més o menys simbòlica masculina. Segons Bogin, les seves cançons són “pedres precioses”, i gens convencionals. La veu que canta, és la seva pròpia veu, parlen d’elles mateixes, amb totes les cordes de l’experiència i de l’emoció: desengany, felicitat, orgull, queixa....Hi ha en la seva expressió una immediatesa que la fa atractiva i fresca.

No escriuen amb l’ambigüitat dels homes, no utilitzen una estètica ritualitzada. Per a elles, la poesia és un mitjà d’expressió personal i no sembla que tinguin cap ganes de ser venerades. però si ser estimades en cos i ànima. Canten l’amor sensual i el desig com en aquests versos de la Comtesa de Dia:

Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.

A partir del segle XIII, amb la guerra contra els càtars promoguda pel Papa  Innocenci III, Occitània serà anorreada i les seves principals ciutats destruïdes.  Sota la doctrina del cristianisme, la dona no tindrà cap prerrogativa per ella mateixa, però l’esperit trobadoresc d’adoració a la dona persisteix, això sí, envoltada de les prerrogatives de la Verge Maria.
Dante en serà l’exemple més convincent.


Temes i gèneres de l’expressió trobadoresca:

A part de la  cansó, el gènere per excel·lència que canta l’amor, hi ha també altres composicions poètiques  que expressen diferents circumstàncies i estats d’ànim com ara:

La viadeyra: cançó per amenitzar el viatge.  El ritme, la rima i la tornada, així com el to desenfadat del missatge,  són elements que caracteritzen l’ús de la cançó popular per part dels trobadors com ho fa Cerverí de Girona, en l’única viadeyra  que es conserva:

 

VIADEYRA
No el prengueu el fals marit,
Joana delicada!
No el prengueu el fals jurat,
que és ruc mal educat,
Joana delicada!
No el prengueu el mal marit,
que és ruc que és ensopit,
Joana delicada!
Que és ruc mal educat,
no sigui per vós amat,
Joana delicada!
Que és ruc, és adormit,
no jegui amb vós al llit,
Joana delicada!
No sigui per vós amat,
més val aquell que teniu d'amagat,
Joana delicada!
No jegui amb vós al llit,
més us hi valdrà l'amic,
Joana delicada!

La pastorel·la: la pastora com a subjecte d’atenció per part del trobador. També d’origen popular
 
El plany: canta el dolor de la mort, acompanya els funerals de la cort.

La tensó:  debat poètic entre dos trobadors (de consideració literària)

L’escondich: composició en defensa pròpia

Però els gèneres més celebrats i coneguts són, el sirventés, l’alba i la cansó.
Algunes d’aquestes composicions ens les canta la Mercedes Delclos, acompanyant la veu amb percussió.

El sirventès: és un gènere important en la poesia trobadoresca, Vol ser moralitzant, de crítica política, i també manifestació de rebuig contra altres trobadors als quals critiquen el valor  moral de les seves composicions.  Sol haver-hi resposta en noves trobes, creant una mena de diàleg...
La Mercedes canta el sirventès de  Macabru (es tracta d’un trobador que utilitza un llenguatge “clus”, fosc, complicat) “Dirai vos senes duptansa”  (sàtira contra l’amor i contra la dona. Consta de dotze estrofes, oferim la traducció al català de les tres primeres i les dues del final, on l’autor es presenta a sí mateix com exemple de la seva tesi.)


“DIRAI VOS SENES DUPTANSA

Us diré , sense vacil·lacions
el començament d’aquest vers:
els mots tenen tota l’aparença de la veritat
                                                -Escolteu!
Qui dubta davant Proesa
es comporta com un malvat.
                   
La Juventut es marceix i passa
Amor és de tal guisa
que apreua els censalers segons el cens
                                                -Escolteu!-
cadascú en pren la seva part,
i mai més no en serà lliure
L’Amor fa com la guspira
que cova el foc sota el sutge
i crema la fulla i la palla
                                               -Escolteu!-
i no sap per on fugir
aquell que pel foc és consumit

...

Qui es regeix per seny de dona,
és de raó que prengui  mal
com ensenya l’Escriptura.
                                           -Escolteu!
Mala ventura us vingui
si no us en guardeu

Marcabru, fill de Marcabruna,
fou en tal lluna engendrat
que sap com Amor es capté
                 -Escolteu!
Mai no estimà cap dona,
ni per cap dona fou estimat.

La Mercedes ens canta un altre sirventès de Macabrú:”Pax in nomine Domini”


L’alba:  és el gènere que canta el neguit per l’arribada de l’alba i la separació dels amant:

La Mercedes canta l’Alba:“Reis gloriós..” de Guiraut de Bornelh, trobador també de llenguatge “clus” . En aquesta troba utilitza la forma de diàleg.
 (traducció de les dues primeres estrofes)

REIS GLORIOS, VERAIS LUMS E CLARTATZ

Rei gloriós, llum i claredat veritable,
Déu poderós, senyor: si us plau,
sigueu fidel ajut al meu company,
que no l’he vist d’ençà que la nit ha arribat
                     i aviat vindrà l’alba!
            

Bell companyó: dormiu? o vetlleu?
no dormiu més, lleveu-vos quietament;
a orient veig  aparèixer l’estrella
que porta el dia i l’he ben coneguda;
                     i aviat vindrà l’alba!       



La Cansó: De tots els gèneres, sens dubte  el de la cansó” és el més elaborat i més prestigiós de la poesia medieval que ha inspirat la poesia del Renaixement i, podríem dir que fins ara mateix.

La poesia amorosa trobadoresca instal·lada  a les corts va ser deutora, com ja s’ha dit, de la doctrina  cortesana,  una concepció de l’amor ideal i cavalleresca, on el trobador és vassall de la dama objecte del seu amor, a la qual deu servitud i obediència.  La relació de l’amant envers la dama (domina casada) és de total fidelitat expressada en termes de l’ideal cavalleresc de la fina amor.  Però, encara que el trobador s’adreci a la “dama”, com a “midons  (el meu senyor), la sol anomenar amb un nom fals o “senyal”,  de fet, s’adreça al senyor del castell a qui ha de sotmetre’s i de qui, de fet, depèn el seu estatus. 
A més a més dels amants, hi intervenen altres personatges: el gilós El marit de la dama) i els lausangers (els delators).

La Mercedes canta la cançó: “No pos sofrir c’a la dolor” de Guirau de Bornelh..






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada