dissabte, 8 de desembre de 2012

AGENDA

El proper, divendres,  dia 14 de desembre, celebrerem la sessió XXIV
a la Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz

                                NADAL A POESIA A LA CARTA

Un curt recorregut per la tradició i pels poetes catalans que han escrit Poemes de Nadal.

                               EL CANT DE LA SIBIL·LA
                               VERDAGUER
                               MARAGALL
                               SALVAT PAPASSEIT
                               ...
                               CANÇONS POPULARS

Comentaris:
                     Clara Mir
Lectures:    
                     Marta Malleu
Cant a capella:
                     Mercedes Delclós





                   

diumenge, 2 de desembre de 2012

SESSIO XXIII - GRUP DE POETES


POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XXIII


El dia 16 de novembre  vam estrenar aquest curs 2012 – 2013, amb la sessió número 23 de Poesia a la Carta, en el marc de la Biblioteca del Poblenou. I ho vam  fer presentant aquest grup de poetes que, gairebé des del principi d’aquestes sessions ens acompanyen.  Ho han fet tant llegint poemes, com presentant els seus propis poemaris, o escoltant, és a dir fent caliu... així ens han donat i ens donen suport en aquesta engrescadora aventura poètica.
Anna Bou
Anna Pantinat
Carmen C.C.
Clara Mir
Isabel Ortega
Mercè Griera
Marta Malleu
Aquest grup, absolutament heterogeni però convergent en les seves dèries, es reuneix cada dimarts (qui pot, quan pot, absoluta llibertat) a fi d’aprofundir en la llengua catalana i, sobretot, en la llengua pel que fa al camp de la poesia. Treballen juntes, indaguen, qüestionen, rectifiquen, escriuen i escriuen,  sempre amb una actitud oberta i una gran passió per la paraula i el pensament que aquesta paraula ens proposa. Molts dels poemes que sentireu  han sorgit, en la seva forma última,  d’aquest treball posat en comú: s’han escrit en la intimitat i després s’han posat damunt la taula. Són el resultat de la feina feta amb paciència, amb dedicació, buscant la paraula que cal, amb humilitat, amb amor, intentant que cada frase cada paraula sigui al lloc que ha de ser i que el pensament flueixi a través de cada mot.
Les poetes que es presenten tenen un perfil professional amb una considerable vessant cultural i artística que va de la filologia a les arts plàstiques, passant per moltes altres matèries. Totes s’han dedicat a conrear  la poesia amb una gran riquesa expressiva, fet que ha merescut, en molts casos, el reconeixement del món literari actual. Moltes tenen poemaris editats, han guanyat premis...
          
            Un tast de la seva producció:



            ANNA BOU


EL PINYOL


                        El mateix ganivet
                        que m’havia obert tantes fruites
                        em va obrir la teva carta.

                        Què és un obrecartes sinó un ganivet
                        que també pela paper?

                        I tallo i tallo la carn de les lletres
                        ara massa verdes, ara massa madures,
                        ara una paraula que cuqueja,
                        ara una frase que em taca,
                        ara menjo un tall que té el gust que vull
                        sentir.

                        Arribo al pinyol.
                        Just on signa el teu nom.

                        El pinyol:
                        mil vegades dins la meva boca
                        delint-me jo. La polpa adherida com si la fruita
                        fos a punt de començar.

El pinyol.
            Demà l’escopiré.



ANNA PANTINAT


COMUNIÓ BLUES


Mai no es guariria de la seva tendència
a l'alcoholisme, a la franquesa, a la descendència
descontrolada de la seva joventut,
a l'extàtica experiència de la solitud;
estimant, com estimava, les bestieses de la bohèmia.

Mai combatria els seus terrors a caure al parany
de la comoditat, a una impostada necessitat d'afany,
a la quimera del futur, a la feina ben feta, a la puresa,
a la fal·làcia de les assignatures comunes, i  la saviesa
d'estimar, com estimava, les bestieses de la bohèmia.

Mai no amagaria la seva repulsa a la gent benpensant,
a l'avorriment com a font de pensament, a la vessant
cursi de l'amant,  de l'art, del lament del poderós,
del cristià, de l'ajuntament,
estimant, com estimava, les bestieses de la bohèmia.

Estimaria la bohèmia d'una manera espiritual
spiritus contra spiritum: resar i brindar, un mateix ritual.
Els esperits del vi i les esperitades vides i grandeses
de la gent noctàmbula i les seves bestieses.

Estimaria la gent noctàmbula com una mena de sacerdoci.
Sacrificaria regals, sacrificaria amigues, sacrificaria temps d'oci.
Perdria la família, aquells éssers que t'acompanyen al metge.
Perdria part del patrimoni convidant a copes, perdria el fetge.

Mai es penediria d'haver triat estimar la nit com un ofici
Amunt el calze, Dionís, místic i gloriós sacrifici.



        

                           CLARA MIR
     
       
Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n’hi ha que em criden,
d’altres em venen sense cridar-les.
Les coses existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri...
I dic allò que faig:
escric, ensopego...
La quietud és murmuri:
sil·logisme,solstici, silenci...
Exploro  la paraula: 
pell, sexe, cor...   
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res...
Escolto i repeteixo: segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc....
O la simetria imperfecte dels secrets:
llamp, navalla, mort.




ISABEL ORTEGA

 

White and black

(Per a Pierangelet)


Hi ha algú que posa ritme
als dies monocroms com un il·lusionista
i encèn tonalitats al blanc i al negre.

Blanc com els guants del mag
que extreu versos del seu copalta:
un vers estel,
un vers libel,
un vers desgel,
un vers rebel,
un vers invers, l’envers du vers: l’ivresse.

Negre como la veu que recita
paraules contra la solitud:
desig, mirada, somni, tu. 

Hi ha algú que a la frontera
de l’enigma,
amb màgia clarobscura,
exorcitza la vida monorima
i en fa versos dispersos,
adversos,
perversos,
conversos: 
versos versus prosa.

White and black, blanc et noire,
com l’escorça dels poemes.


                                          (inèdit)


M. MERCÈ GRIERA

aquesta nit potser moriré,


hi estic a punt.
m’he tret la roba,
i les mitges, que ja ho saben,
criden rebels
bellugant-se damunt la cadira,
les veus?
no pateixis, no me les tornaré posar,
m’has triat i et dic que sí
i no me’n desdiré,
ho faig per tu,
però jo també hi jugo.
sec al tocador per darrera vegada
i després et dic:
tomba’t, ajeu-te amb mi,
pell ran de pell,
i el vermell als llavis i les ulleres de sol fosques
les duc per seduir-te morint.





 
MARTA MALLEU

DIVERGENTS

Són arenes de paraules.
Hi transito
ran del mar del pensament
on s’ordenen.
M’esquitxo,
em mullo,
jugo
amb la pedra i la conquilla.

Divergents, divergents.

Els mots dels teus camins
són als cims,
mai no m’hi convidis,
i a les geleres.
Tu puges,
camines,
acampes.
Amb el vent de Tramuntana.

Divergents, divergents.            
                                          Juny 2012

 








 

dimarts, 30 d’octubre de 2012

AGENDA

POESIA A LA CARTA XXIII

A LA BIBLIOTECA MANUEL ARRANZ (CAN SALADRIGUES) AL POBLENOU

PRÒXIMA SESSIÓ: DIA 16 DE NOVEMBRE DE 2012
HORA:        19h
LLOC:         BIBLIOTECA MANUEL ARRANZ
                    Joncar, 35
                    08005 Barcelona
      

           LLEGIR, ESCRIURE I ESCOLTAR POESIA

Anna Bou
Anna Pantinat
Carmen C.C.
Clara Mir
Isabel Ortega
Maria Mercè Griera
Marta Malleu
Marta Pera

 

AGENDA

ELS DÉUS I LES BÈSTIES
(Pagès Editors)
i la mare d’aquestes criatures na CLARA MIR, us conviden a la sessió poètica del dijous 15 de novembre a les 20’30
SERAN PRESENTATS PEL NOSTRE ESTIMAT MESTRE I POETA
FRANCESC GARRIGA
A l’HORIGINAL carrer Ferlandina 29, davant del MACBA
HI ESTEU TOTS CONVIDATS

NOTÍCIES

LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES
ha atorgat el títol de POETA D’HONOR del 2012, a
FRANCESC GARRIGA BARATA

POESIA A LA CARTA i tots els amics de la poesia el volem felicitar i agrair el seu mestratge en la dèria de PLANTAR PARAULES i d’ensenyar-nos a llaurar la terra des de ben joves, a l’escola i a la vida.

divendres, 12 d’octubre de 2012

SESSIÓ XXII - ANNA RAURELL

ANNA RAURELL
Barcelona 1937? – 2004
POESIA A LA CARTA –  SESSIÓ XXII
SESSIÓ AL BLOG





Avui us vull parlar d’una poeta dels nostres temps que ja fa uns quants  anys que ens ha deixat.
           
M’agrada presentar-vos-la perquè és com si us mostrés la quotidianitat, la senzillesa, el dia a dia d’una dona que buscava i buscava
.
            Es deia ANNA RAURELL I GES

No crec que acabi sortint a cap antològica, a cap recull, que se’n faci cap recital, cap lectura dels seus poemes perquè no han transcendit, s’han quedat entre la família, els amics, els qui l’estimaven, però hi són, en un petit llibre editat pels seus pròxims, com si fos un comiat sense cap adéu. Hi són, treballats, sentits, sincers, com a testimoni de la seva pròpia existència, una existència corrent, de les que no criden l’atenció, malgrat que pugui ser plena de contradiccions, de quimeres, de preguntes, d’il·lusions, de neguits i finalment d’esperança, l’actitud positiva que salva.

 El llibre es titula “ESTEL DE LLUM”.

Jo la coneixia l’Anna Raurell. Era amiga dels meus amics Núria Erta i Jesús Portavella. Ens trobàvem, tota una colla, i fèiem tertúlies poètiques i també xerràvem sobre arts plàstiques.  Recordo l’Anna com si sempre anés amb uns grans ulls molt oberts per poder mirar-ho tot, per poder copsar tots els detalls d’aquest món tan bell però tan difícil on estem immersos. Ella volia indagar, preguntar, saber a fi d’entendre i retenir l’entrellat d’aquesta vida efímera que se’ns escapa i que representa un misteri.
Potser, de veritat, no tenia els ulls grossos ni molt oberts, però jo la recordo així, amb la mirada estorada de la persona que intenta entendre tot el què l’envolta, que no es creu la dolenteria que hi troba, i que vol, de totes, totes, retenir el que hi ha de bo, el que ella veu, el que ella vol aferrissadament que sigui

Diu Frederic-Josep Raurell i Ges en el pròleg del poemari:
                        Des de la més tendra infantesa els seus ulls palesaven un món interior poblat de dolorosos però creadors silencis. L’esguard de l’Anna reflectia sempre un esperit melangiós, però de profunda tendresa...

L’Anna no pot acceptar el “no facis cap pregunta” (com el poema d’en Vinyoli). Conversar amb ella significava veure’s immediatament encerclat per un extens i complicat laberint de preguntes. L’experiència esdevé en ella un mitjà de recerca per atènyer i tocar la realitat. Malda per tal que els pressupòsits no verificats no predeterminin la resposta. Accepta amb delerosa serenitat allò que és incomplert, parcial, l’haver de viure l’experiència d’allò que és provisional, limitat, absurd, és a dir desproveït de raonabilitat. A partir de l’experiència, malgrat ser creient, d’haver de viure en la dinàmica presència-absència de Déu aprèn a no acceptar ni a donar respostes absolutes. En el poema “Estimo la llum” expressa amb senzillesa aquesta dialèctica:

                                   Estimo la llum,
Però no puc agafar-la...



            ELS SEUS POEMES:

Dificultat i esperança:

Tot llegint els seus poemes ens adonem com ens mostra aquest trobar les coses difícils, les coses que ens fan mal. En un moment sembla que la vida es desmunta,  però hi ha una gran esperança als últims versos

                                   CURT CAMÍ
                                   Aquest camí curt es fa llarg,
el terra és aspre i enceta la pell,
petites rampes, es fan llargues.

Cuques de llum fugen del camí fosc,
ocells hi passen orbs de cant,
a la mà tinc una llàgrima;
és de la lluna, està plorant.

...
Acimat camí cap a la fi,
neix un gran jorn, cafit de llum,
tan dens de llum, que no té fi.
                                                                                  Juny 1985
Donar :                      

També podem copsar la seva necessitat d’acostar-se als altres És la dona que malda per valorar les petites coses, per posar, creu que ha de posar, una mica de senzillesa a tot arreu, un gra d’amor a tot i a tothom qui té al voltant,. Hi trobem l’ideal de donar, i de resoldre els conflictes interns i externs,  amb aquest “lliurar-se”

                                   QUANTES COSES!
                                   Si un dia ja no tinc res,
                                   tindré encara moltes coses;
                                   un ocell que vola lluny,
                                  
                                   Aquella paraula clara,
                                   una esclavina de noces,
                                   que és un record i enyor d’un temps.

                                   Colors del sol dels matins,
                                   el feixuc pes d’unes lloses;
                                   de nit, lluny de mi les deixo.

                                   A les mans, el blau del cel,
                                   un camí net sense brosses,
                                   tot l’amor que puc donar
                                   i versos molt vius i roses              
                                                                       desembre 1986

                                   QUÈ ESPERES?
                                   ...
                                   quan contemplis la bellesa de la pluja
                                   ...
                                   ella et donarà més del que et pots esperar.
                                   Després, amb la teva joia,
                                   surt i vés tu a donar
                                                                       octubre 1985
La natura     

Perquè l’Anna estima la natura, és una part important de la seva vida. Allà hi troba un mon ric que l’omple,  li és proper i l’ajuda a estimar els homes.

UNA NIT DE PLUJA
...
Vaig quedar-me asseguda a l’eixida i queia una fina pluja com un cant musical.
Que bé vaig estar allà! Sens dubte, també la pluja havia fet possible la neteja de la meva ment, amb pensaments tranquils i ordenats.
                                                                            1981


CAMINAR
...
Descalça camino enamorada de la terra
...
                                   Descalça, quan ja no podré caminar,
                                   Cercar o cantar, romandré dins el seu ventre
                                   I en el silenci continuaré estimant la terra
                                                                       octubre 1985

Pas barrat:   

Entrem a poc a poc en la seva vida i veiem que ens diu que havia trobat barreres, que la societat  no et permet de fer... o d’anar... que et pot arraconar i fins i tot silenciar.
                                   
PARAULES
...
                                   Quan vaig parlar clar i vaig alçar la veu fins al cel,
                                   em van empresonar en aquesta cambra,
                                   tan buida d’abric,
                                   tan plena de ferro,
                                   tan nua de llum!
                                                           Febrer 1985

Les contradiccions

Les coses no són fàcils i aquest món està fet de contradiccions, ella viu la contradicció:
                                  
ODI I AMOR

                                   A prop meu hi tinc dos coves:
                                   un és ple d’odi, buit d’amor
                                   i ple de pes.
                                   L’altre és ple de seny, de mesura i d’amor,
                                   i buit de pes.
                                                           Maig 2004


Llibertat:

Llavors  necessita unes ales per arrencar el vol, per trencar la barrera. Sent  l’anhel de llibertat que la portarà a ser ella mateixa:


ANAR DESCOBRINT
...
Aquell dia, vaig escoltar molt bé les flors
I em van dir:
Ser jove és ara,
Ser jove és fer ara;
...
                       Novembre 1984


NO SÓC DE NINGÚ
                                    ...
                                   Sóc d’hores d’ahir, que són ja del vent,
                                   de minuts presents, intensos de joia,
                                   i futurs de boira.

                                   No sóc de ningú;
                                   sóc d’un bell silenci profund, que està en mi.
                                                           desembre 1987


            De mica en mica les seves paraules i els seus pensaments havien agafat forma, s’anaven escrivint a la pàgina de la poesia. Els poemes havien viscut al seu interior, després a la seva ploma, i ara els podem llegir en aquest llibre. L’Anna és l’exemple d’aquest poeta que tots podem dur a dins i que molt sovint ofeguem. Ella va saber canalitzar-lo, a través de la paraula escrita, com tantes veus silenciades que conformen el teixit cultural i social del nostre país. Ho va fer amb passió, delicadesa, constància i aquest punt agredolç de nostàlgia,  però sobretot amb l’afany de  transformar la realitat  en una nova realitat plena d’esperança.

                        CANVIAR DE VESTIT
                        Em trauré el vestit que porto,
                        ...

Me’n posaré un de primavera,
...

Aniré per tots els pobles,
com vent fresc i suau,
perquè els homes,
joves i grans,
cerquin la seva primavera
                                                           abril 1983

Els poemes d’aquest llibre són el seu legat.

I m’agrada acabar amb un bocí d’una carta que en Frederic-Josep Raurell cita també en el pròleg:

“La nit és una mica la meva pàtria. És cert que a vegades la nit ens empresona, però també hem de reconèixer que és fascinant, ens pot rodejar de dimonis, però, sobretot, ens rodeja d’àngels”

Marta Malleu