dissabte, 7 de març de 2015

NOTÍCIES









El dia 3 de març a la llibreria JAIMES es va presentar el poemari
LA PARAULA DES-HABITADA
de la
CLARA MIR

Amb aquest recull va guanyar el
XXXVIII PREMI DE POESIA JOSEP MARIA LOPEZ PICÓ DE LA VILA DE VALLIRANA
La presentació que transcrivim va anar a càrrec d’ISABEL ORTEGA
                                                                                                          

Clara Mir i Isabel Ortega




Presentació La paraula des-habitada, de Clara Mir

Bona tarda,
Abans de res, Clara, vull agrair-te la confiança que m’has mostrat en demanar-me de fer la presentació de La paraula des-habitada.
De fet, crec que no caldria que l’hi presentés ningú. Per tres raons:
Primera: la Clara Mir és una persona amb un gran bagatge cultural i humà i els que sou aquí sabeu que la seva vàlua és prou sòlida per oferir-nos una obra profunda i vital, tendra i contundent.
Segona: un premi com el López-Picó és una garantia de la qualitat del poemari. És un premi ben merescut perquè la Clara ha treballat a fons cada poema, cada paraula, per aconseguir una obra que deixa petja perquè està escrita des de les entranyes de la raó i de l’ànima.
Tercera: que el poemari estigui precedit pel pròleg de Francesc Garriga Barata és una altra garantia de qualitat. Crec que aquest pròleg deu ser, si no el darrer text que va escriure Garriga abans de morir, sí un dels últims. Les persones que coneixíem en Garriga sabem com n’era, de crític, primmirat i exigent amb la poesia. I si Francesc Garriga escriu: “És un bon llibre. Us sorprendrà l’autoritat amb què us parla. L’autora arrossega vida i parla, perquè en sap, des de la força que li dóna la seva preparació intel·lectual i la seva vitalitat.”, aleshores, cal creure’l.

De manera que el llibre ja té els continguts necessaris perquè emprengui el seu camí solet. Tot i això, vull compartir amb la Clara, per amistat i complicitat poètica de fa anys, el bateig oficial d’aquesta nova criatura i, per això, com a bateig que és, començaré amb el nom.

El nom és el que ens identifica, el que ens fa ser qui som. Hi ha qui diu que el nom no és important, però en realitat és allò amb què ens presentem a als altres, la nostra identificació inicial.
Per això val la pena d’aturar-nos en el títol: La paraula des-habitada, amb guionet. És un títol que conté prou elements simbòlics perquè en parlem ja que són els que trobarem al llarg del poemari.
El primer que em va venir al cap de seguida és aquella coneguda referència heideggeriana: “La Paraula és la casa de l’Ésser”. La Paraula com Verb, com Logos, com allò que dóna sentit i significació a les coses. La Paraula que dóna vida perquè ja des dels orígens del pensament la paraula està íntimament vinculada a l’Ésser. La “paraula”, en aquest sentit, no representa una simple comparació amb les coses, ni una substitució, sinó que és la cosa mateixa que es mostra, apareix, es descobreix , que “compareix” en anomenar-la.
Si admetem que la Paraula és la casa de l’Ésser, on és l’Ésser quan aquesta paraula està deshabitada? I si ara està des-habitada, vol dir que abans havia estat habitada. Què ha passat amb la significació de la paraula? Ens trobem una casa buida. I els seus habitants, desnonats. És una stuació extrema que la Clara ha sabut expressar mitançant les diverses òptiques que adopta al llarg del poemari, i això ho fa amb dolor, amb desconcert, amb amor, amb una bona dosi de rebel.lia i, en alguns casos, d’humor. Perquè allò que posa de manifest la Clara és que el patrimoni d’aquesta Paraula, d’aquest Logos, és a dir, de la “Vida”, ha estat, almenys en la nostra tradició juevocristiana, a mans del Poder (en majúscula), tant del religiós com del polític, un poder que ha dissenyat un món en funció d’uns interessos determinats i que, per tant, ens ha fet viure, de manera gregària, en la fal·làcia, la irrealitat, la mentida.

“En principi va ser el Verb”, anuncia el relat bíblic. És justament aquest Verb el que qüestiona la Clara. Ja ho fa en el seu primer poemari, Els déus i les bèsties, un títol també amb un grau molt alt de contingut simbòlic perquè incideix en les mateixos aspectes essencials de La paraula des-habitada. M’agradaria llegir-vos un poema d’Els déus i les bèsties que es titula justament La paraula:

I els arribà el verb invicte i gloriós
que els penetrà amb un ruixim
de salmòdies i els prenyà.
Varen esbossar les primeres paraules
amb tremolor de part.
Abrigaren els mots arrapats a la boca
com una altra pell adherida i sense nom.
A poc a poc, deixaren de creure’s eterns
i varen conèixer la por.

En aquest poema, ja hi veiem la usurpació de la paraula per part d’una tradició que ens ha instal·lat en la por i en la ignorància mitjançant la veu dels “escribes” (paraula que apareix en ambdós poemaris).
Vegem-ne ara un de La paraula des-habitada, de l’apartat “usurpació”, que està encapçalat per una cita de l’evangelista Joan (2,19), un altre dels “escribes” de la nostra tradició. La cita diu: “Quant a vosaltres, sé que mantindreu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessitareu que ningú us instrueixi.”  Llegeixo el poema:
Tres és necessari, tres. Trinitat
que gira al ritme casolà del mister
i perquè algú ha dit: “No tingueu por”.
I en moren tres. Tant li fa com moren,
a la creu, al carrer o al desert, multiplicats
per la unció geomètrica de les virtuts del tres:
mascle
   fundador i firaire.
Virtuts escrites al vèrtex d’un triangle
malgirbat per robar el verb als fill de l’home.
Tres paraules restades de tres
perquè no cal que ningú els instrueixi.

“Usurpació” és el títol del primer apartat del poemari. La constatació d’aquesta usurpació que arrossega la nostra tradició milenària empeny la veu poètica de La paraula des-habitada a defugir les convencions rebudes. Però aquesta lucidesa té un preu, o tres: la nuesa, és a dir, la desprotecció; el fred –paraula que apareix de tant en tant al llarg dels poemes- i, també la solitud.
Sé que si llegeixo aquest poema allargo la presentació, però m’agrada especialment perquè és un paradigma del “nacionalcatolicismo” a què vam ser sotmeses moltes persones als col·legis religiosos; almenys jo hi veig reflectit el col·legi de monges i, per tant, també m’hi identifico.

Eppur si muove (p.21):
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt 
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.

Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.

Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.

És fantàstic, aquest poema!

Però no solament hi ha la usurpació ideològica sinó també la política. Els dos poemes dedicats a Salvador Espriu (com també el de la pàgina 58) posen de manifest que la Clara qüestiona també l’altra casa des-habitada que és la nostra terra vençuda i sotmesa. Vegem el segon poema de la pàgina 24:

El paper em xucla les lletres
i  el plany s’esmuny,
tartera avall, per la llera blanca
d’un país deshabitat:
petits quers de sang,
rialles esmicolades gola endins,
silencis rodolant
damunt la llera blanca
del meu país sense paraula,
deshabitat.

I encara una tercera usurpació: la del poder econòmic, que també apareix en diversos poemes d’ Els déus i les bèsties, i que es manifesta de manera brutal en la desigualtat entre els països desenvolupats i els anomenats del 3r món –crec que la Clara té una mirada especialment tendra cap a l’Àfrica-. Aquesta desigualtat és un fet que se silencia i que alhora fa emmudir les víctimes, és a dir, els nega la paraula. Llegeixo el poema de la pàgina 41:

-No els toquis els caramels, estan comptats!
Tanmateix, no li arriba la mà a l’altra banda
de la pobresa.
Tampoc els somnis no estan calculats a l’alça
per a ell, que no sap comptar els silencis
de la terra minada
ni els dies de la seva existència que esclaten
com caramels de maduixa que la terra s’empassa.

He comentat anteriorment que la lucidesa comporta nuesa, és a dir, vulnerabilitat. En constatar que allò que ens han transmès com la Veritat es presenta buit, deshabitat, la veu poètica ha de començar a recompondre el sentit de la vida, i això comporta desconcert, un cert desordre no exempt de “fred” -una altra paraula que hi sorgeix sovint- i, per tant, la necessitat d’”endreçar” la vida amb les paraules de què disposa, paraules prestades que haurà d’omplir d’una nova significació. La hi ajudarà la complicitat que estableix amb altres poetes, els quals pren com a referència en un diàleg fructífer en què sent que “li cedeixen la paraula”, com expressa el títol del segon apartat del poemari.
Per habitar la paraula, la poeta ha de recórrer les cambres de l’ànima, on conviuen passat, present i futur, és a dir, els records, especialment de la infantesa (“Notes per a la memòria” és el tercer apartat del poemari); els fets de la vida quotidiana (on tenen protagonisme les persones estimades), i la percepció d’un futur en què es comença a entreveure la mort. La Clara s’hi acara d’una manera valenta, rebel, vital i irònica. I, com a poeta, amb una bellesa d’imatges dignes de figurar a les antologies. En poso uns exemples:  « Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?” (Aquest vers em permet fer referència a un element que vincula passat, present i futur : la mar, el teló de fons que perdura al pas del temps). En un altre poema escriu : « Pregunto al jaç de l’oblit/, a loceà,/ si dels meus mots la mar en farà istme.”
Un altre exemple: “I el sac de gemecs a tres quarts del fàstic”, o bé, “Som captaires del bes i la moixaina”, o aquest, tan contundent: “La pell, però, no necessita estenedor,/ s’apaga sola”…

Ja ho veieu: un poemari d’una gran riquesa conceptual, sensitiva i lingüística, que és el que s’ha de demanar a un bon poemari.

Abans d’acabar, vull fer referència a la portada. A part de ser una imatge que encaixa perfectament amb el contingut, em vaig trobar, rellegint Els déus i les bèsties per preparar la presentació, un poema que descriu, també d’una manera molt bella, aquesta imatge. Crec que és una bona imatge per il·lustrar aquesta Paraula-casa deshabitada, ara habitada pels records. Es titula Absència:

Absència:
Aquell dibuix que tu vas fer
i que tinc penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.

Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.


De manera que, us animo a comprar La paraula des-habitada i després, si no l’heu llegit, Els déus i les bèsties, perquè veureu que formen una unitat travada sòlidament.

Moltes gràcies.

Isabel Ortega



NOTÍCIES

El dia 26 de febrer a la llibreria LAIE  de Pau Claris hi va haver una festa de la poesia.
Es van presentar dos llibres de dues poetes importants:
ANNA BOU JORBA
que amb el seu poemari
ACADÈMIA D’IDIOMES INVISIBLES
ha guanyat el
PREMI DE POESIA JOAN PERUCHO VILA D’ASCÓ 2014

i
GEMMA GORGA
amb el seu poemari
MUR
La Mònica Trueba va fer unes intervencions musicals al piano i es va servir una copa de cava. Tot magnífic. Especialment els poemes de l’Anna i de la Gemma.


De l’Anna Bou:



te n’has anat, te n’has anat, te n’has anat.
Ho vaig haver de dir tres vegades, com un encanteri, 
perquè no me’n feia creus, no me’n feia creus, feia creus.
S’han de conservar els banyadors dels nostres morts.
Quan la felicitat líquida regalimava pels dits.
He d’aprendre a nedar una altra vegada.
Un banyador és el que més s’assembla a l’ànima: 
s’arrapa, s’arrapa, s’arrapa.






En aquesta pàgina hi ha un gos atropellat.
Aviso per si pretens llençar-te els ulls al terra, per no veure’l. Però el terra
és gat vell, i t’informarà que no serveix de res, que la veritat és un gos 
atropellat al mig de la carretera que et porta a casa.

                                               GOS ATROPELLAT

No has pogut estar-te’n de mirar de reüll, en passar: la sang com 
un esborrall del paisatge, la massa de gos oberta com una lliçó d’anatomia per 
a les mosques metges, la matrícula dins la pupil·la canina revelant-se com 
el pin secret per entrar a les ombres. L’autòpsia demostrarà que a l’estómac 
hi resta un lladruc, calent com una paraula a la punta de la llengua.
Pesa l’aire, algú li ha abocat ciment a l’oxigen i la carretera que et porta a 
casa s’eixampla com el coll d’una serp.    



De la Gemma Gorga:



Sala de cures intensives

Són les dotze de la nit,
l’hora en què els morts es giren de bocaterrosa
per continuar dormint al revers del temps,
l’hora en què l’anhídrid carbònic
canvia el patró del seu ritme respiratori,
l’hora en què les paraules comencen
el torn nocturn, i és possible dir
i deixar-se dir. Com un consol real.


Llinatge

D’ella vaig heretar dues arracades d’or
tallades en petits hexàgons de llum:
d’una orella a una altra orella
el trajecte és senzill
─la mort va encarregar-se d’obrir
la gafeta aquí, tancar la gafeta allà─,
com qui hereta històries o memòries,
també d’una orella a una altra orella,
també la punxada inicial,
la llumeta de sang al fons del passadís,
el dolor bategant de per vida
al lòbul de cada paraula.




NOTÍCIES

El dia 20 de febrer passat es va presentar a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès el llibre TRENCADÍS, un recull de poemes que presenta el grup SET DE CORS format per:
                                               CLARA MIR
                                               ELISA RIERA
                                               ESPERANÇA CASTELL
                                               LEONCI CANALS
                                               MARGARIDA MEDINA
                                               MARISA OLIVERA
                                               MIQUEL SÁNCHEZ

 
Francesc Parcerisas i Set de Cors



 En Francesc Parcerisas ens va llegir el pròleg que ha escrit per al llibre, i el recital va estar acompanyat d’intervencions musicals a la guitarra



                                   ATENCIÓ!
                                   La lluna infanta missatges:
                                   petites bolles de llum suspeses
                                   entre les branques d’un arbre.
                                   I tu  t’hi enfiles per escoltar-les
                                   i et tornes fulla entregirada,
                                   trencadís de verd i plata
   ─de paraules,
   com un àlber que els poetes planten.
   I jo dic que la lluna t’enganya
                                    que pots caure
                                               Clara Mir      


A PROP I LLUNY
És així com em sento,
Tan a prop quan et llegeixo la distància,
Quan oloro la teva pell,
Quan t’escolto les paraules;
A prop i lluny quan sóc
Al frec de l’onada,
Quan el dibuix de la vinya
Em retorna la calma,
Quan el vermell de roselles
Espurneja en la tarda...
Tan lluny quan no puc
Arrecerar-me en els teus braços,
Quan et penso i et sé
I no tenim... camí de tornada.

A prop i lluny, per sempre
                                                Elisa Riera


DELTA - I
El riu encintat de blau
dibuixa un laberint mut.
El paisatge és un espill
de cases, patis i arbres
amb restes d’herbes i fang.
Espurnes negres i blanques
esberlen els miralls,
ocells hi fan niu.
A la platja dones i nens
empenyen un cotxe
atrapat a la sorra.
El mestral bufa.
A l’escalf del sol, el gos borda.
                                               Esperança Castell


VARON DANDY
Tinc l’anell del meu pare
al palmell de la meva mà.
He notat un pes considerable,
un pes que venia de lluny,
un pes entendrit, de fusta vella,
d’alfàbrega i esforç,
d’olor de Varón Dandy.
El porto a empetitir, la mare
se’l vol posar però li va gran.
Sàpigues que et recordo cada matí,
en veure el teu tors atrapat
al mirall de casa.
Cada cop és més prim el temps que ens separa
i més allargada l’ombra que ens uneix

L’anell no em fa falta.
                                               Leonci Canals


EXPERIÈNCIES III
Jo he sentit el crit punyent
d’una dona parint
i la por de la incògnita
i l’estrip de la carn
i la sang a les cames
i la força d’un plor estremidor
i l’univers de pell rosada
i un bes diminut al meu pit
i és en mi que besa encara
                                               Margarida Medina


CLEPSIDRA
Robes instants a un futur
que, gota a gota,
davalla pels nostres ulls àvids.

La vida és en l’aigua
i no dóna cap hora.

La crisàlide contempla, immòbil,
el futur del líquid.

Sap el temps que esdevindrà papallona?                                                                                            Marisa Olivera




AL PONT D’U-BHEIN
                                   (Amarapura, Birmània endins)

El pes de la teva ombra em cau al damunt,
m’aixafa l’esquena.
Feixuga com una acàcia d’espines,
se’m clava la forma aombrada
i gaudeixo de la seva pesantor.
Tremolor d’aigua neguitosa.
Vell pont de taulons: uns belluguen
i altres estan trencats.
Tots hem envellit en el camí.
Passejo en silenci al costat
dels monjos. Sota meu,
els pescadors es barallen amb el peixos,
alguna barca surt de passeig
 i un estol d’ànecs sesteja al sol
que vol pondre’s a les muntanyes.
                                               Miquel Sánchez





divendres, 6 de març de 2015

POESIA A LA CARTA AL BLOG


CONSOL VIDAL - DESERT DE LLUM


Vaig conèixer Consol Vidal l’estiu del 2013, a Crespià, un  poble de Girona, un poble petit, polit, amb flors escalant o penjant de les parets de pedra; amb un rierol i una església; amb una quietud que fa per a la poesia. I em va passar els seus poemes. La Consol ens parla del desert que va descobrir a Douz i la va seduir. Ens conta el desert que podem contemplar, el que podem admirar i, potser, el que tenim dins l’ànima.
Us passem uns quants poemes. Llegiu-los.
                                                             Marta

 
 





Consol Vidal
DESERT DE LLUM

Octubre 2009
Realització: Editions Walidoff
ISBN: 978-9973-9996-8-9
© del text: Consol Vidal

Aquest llibre té una traducció a l’àrab
I una versió en castellà


CONSOL VIDAL RIERA
Una poeta del desert a Catalunya
Com pot ser que el desert amb la seva sorra, l’herba, les
estrelles, el seu cel blanc i la seva lluna, com pot ser que
aquest món màgic i estrany et pugui fer néixer a l’altra
banda del Mediterrani, en concret a Girona?
...

La poeta ha pogut a través de les seves senzilles paraules
recuperar en la poesia el record del desert que ha descobert
a Douz, fa anys, i ha esdevingut una cita important, i part
de la seva vida secreta.
...

Extret del pròleg de
                                   Noureddine Bettaieb
Poeta i periodista
Secretari general de l’Associació
Art i Patrimoni de Douz, Tunísia
juny 2009




Ksar Ghilane

Em sé ofegada dins la gola
d’aquesta aigua que em banya el cos,
aquest cos meu
que sé que lluita
contra el sacseig d’un gran buit.


Aleshores la febre del cos crema tot allò prohibit
i sembla que s’atansa un aire prim
que apedaça l’esquinç d’aquest llençol
que m’ha de protegir de l’abisme de les pedres.


Desert: m’escrius paraules sobre la galta
i jo te les escric sobre les pedres...
Ara, pels camins solitaris i incerts de la vida,
la veu de la memòria convoca els abismes
que calcen uns mots que rodolen
amb la teva saviesa.



La carícia del vent
arranca el vel invisible
que esdevé resistent...
I així, amb el seu alè dins meu,
sé que no vull la destrucció de les paraules
ni l’absència del record.



M’arrecero amb tu en la melanconia del passat;
devoro amb tota l’esma
tot l’escalf i aquest buit d’ara
que és abrigall dels colors d’aquest desert
que esqueixa el desig
de ser arrel sota la capa rogenca
del teu despertar.



Que les teves mans esdevinguin llavors
per adobar els camps dels impossibles...
Que els deserts escampin repòs
enmig de dunes i oasis
amb uns mots amb llavis de mel
que tallin l’alè de la mort.



Observo la llum que s’esmuny a l’horitzó
sobre la duna solitària escolto el silenci
que porta la veu que cerca el teu rostre.
Trobo la petjada del enyors que van deixant
els anys i com viatgera de retorns exploro
l’esclat de la certesa. Ignoro la realitat….

Ksar Guilane : 17-11-07, 17h