dissabte, 5 de març de 2011

POESIA A LA CARTA X - ANTON SALA-CORNADÓ

Voldríem dedicar aquestes quatre paraules de l’encapçalament d’aquest resum, com a homenatge a  ANTON SALA CORNADÓ que va ser el protagonista de la sessió número X de Poesia a la Carta i que ens va deixar el primer dia d’aquest mes de març.
El mes de novembre vam assistir, al Casal de la Rambla del Poblenou, a un homenatge que les entitats del barri li van dedicar. Un grup d’actors va llegir, molt ben llegit, una tria dels seus poemes. Hi va haver parlaments, flors, felicitacions...  Poesia a la Carta li va regalar el llibret de la sessió que no havíem tingut l’ocasió de donar-li. Ell content, emocionat, va dedicar unes paraules a tothom, va ser pròxim i amable amb tots nosaltres.
Avui, llegim al diari “Ara” una glosa que li fa l’escriptora Maria Barbal: “...la bona persona, atenta als altres, que actua per al bé comú sense trobar-hi un guany més gran que l’amistat. Bona persona, que aprofundeix per coneixe’s millor i estén la joia de viure al voltant. Polifacètic, atent, endevinador i valorador de l’altre, amant de la música simfònica i de l’òpera, de la natura en la seva immensitat i en la seva minúcia. Català fins al moll de l’os, maçó, pensador, estudiós de l’astrologia, poeta.”
Ho subscrivim i acabem amb la mateixa cita d’un poema d’Anton Sala Cornadó que fa Maria Barbal en el seu article:

                        A cada instant, la vida és diferent
                        i ens sembla igual i hostil
                        perquè vivim amb insistent rutina.
                        Potser la mort no és cap acabament
                        i és només una posta matutina.

                                                                                  Poesia a la Carta
Barcelona, 14 de març de 2011




                 



CICLE:

POESIA A LA CARTA

     
CURS 2008-2009                              SESSIÓ X
I
ANTON SALA CORNADÓ

II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS A LA SESSIÓ
ORGANITZACIÓ
           CLARA MIR
           MARTA MALLEU


Cicle:    POESIA A LA CARTA
GRATUÏT
OBERT A TOTHOM

Dia:       DIVENDRES 8 DE MAIG-09
Horari:         DE 19:00h A 21:00h

Lloc:     CASAL DEL POBLENOU
                D’ESQUERRA REPUBLICANA
                DE CATALUNYA
                MARIÀ AGUILÓ, 129 baixos
                                   Tl. 932 212 350 / 933 081 678



Resum de la trobada
Anton Sala-Cornadó

Comentari
Anton Sala-Cornadó (Tàrrega, Urgell 1929) és un poeta i promotor cultural català. Estudià peritatge químic i magisteri. Es donà a conèixer en l'Antologia poètica universitària del 1950, i fou fundador de la revista clandestina científica Ictini a l'Escola Industrial. També participà en les associacions cíviques Centre Lleidetà, la Rosa de Sant Martí i el Club d'Amics de la Unesco de Barcelona, i ha col·laborat a les revistes Ponent i Saba Poètica, i a les emissores Ràdio 4, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Avui i Catalunya Ràdio. La seva poesia, diàfana, acolorida, rep influències tant de Joan Maragall i Joan Alcover com de Salvador Espriu. El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Obra Pètica:
  • Aquest somni - 1956
  • Galopant per la faula. Onil: Ed. de Ponent - 1959
  • Suite pirinenca.  Tàrrega: Mirador del Oirineu . 1972
  • Nadal, un crit cap a la llibertat. Barcelona: Altés - 1978
  • El poema de l'Estaquirot. Mataró: Robrenyo - 1979
  • Torno a encendre l'estel. Barcelona: Robrenyo - 1989
  • La història de Jacob narrada en forma de Viacrucis. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs - 1990
  • El rostre. Tàrrega: Ajuntament - 1998
  • obra poètica: obra publicada i inèdita. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs - 2000
  • La llum camina de puntetes per la carena. Tremp: Garsineu - 2002
  • Deu anys i un dia. 2004
Altres:
Els set principis hermètics del Kibalió. Mataró: Robrenyo - 1980


 
ALGUNS POEMES MÉS:



                            10 Anys i 1 Dia

2002

                   NU INTEGRAL

                   Tan nua com l’aigua transparent
                   que arriba amb ones breus a la platja,
                   m’inundes amb claror de lluna plena,
                   sense minves, creixents ni novilunis.
                   Et gires a la dreta i a l’esquerra,
                   lentament,
                   avances i recules
                   amb gràcil moviment,
                   espontani,
                   d’harmoniosa llum arquitectònica
                   i em passejo per dins de l’edifici
                   mentre miro amb desig
                   els oberts finestrals de les façanes.



2005
                  
                   TARDA DE TARDOR

                         Es despulla del tot davant meu.

                        Tres plomes de paó
                        s’aguanten al seu cap
                        amb equilibri incert.

Fa molt vent i es desfan els pollancres.

A la plaça dels plàtans
el sol s’ho mira tot
amb nostàlgia de cera.

Al voltant de les fulles mortes.

M’encenc de dalt a baix
davant de la nuesa
de la tarda emporprada.

Es vesteix de negror davant meu
i s’acotxa vestida i s’adorm.



2007

                        Els déus m’han regalat
                        tot el que tinc
                        i fins el que no tinc.
Amb el que tinc
vaig trampejant la vida
i el que no tinc
m’omple de cobejances.
Amb el que tinc sóc feliç i no ho sóc
i el que no tinc
em fa créixer i comprendre
la rogallosa i eriçada vida
adormida a la dansa aturada
d’un repic de campanes




2009


                   EPITAFI  ANTICIPAT

                   Em rendeixo, Germans,
                   capitulo de tot,
                   no us he salvat ni un mot
                   i us deixo el món d’abans.
                   El poder ens taladra
                   els somnis, l’or i els drets
                   i som mossos d’esquadra
                   desermats. Freds cuplets
                   m’acullen amb amor,
tinc ganes de dormir
                   i he parat el motor.
                   No us oblideu de mi.
                   En un món nou del tot,
                   alegrem-nos de tot.







El dia 8 d’aquest mes de maig vam fer la sessió número deu d’aquest cicle de Poesia a la Carta que preparem amb molta il·lusió i que esperem que ens aporti a tots unes vetllades ben profitoses.


En aquesta sessió vam tenir la sort de comptar amb Anton Sala Cornadó.
Va ser una sessió diferent. La personalitat del poeta va omplir tots els minuts de la sessió. La seva experiència, el seu recorregut vital, la seva passió per totes les coses van impregnar l’ambient.
Va parlar de poesia, però també de la vida en el seu conjunt. Els assistents li varen fer moltes preguntes, ell, bon conversador, les va contestar i es va esplaiar en aquest tema, en l’altre... potser va ser més una taula rodona que una lectura en el sentit estricte.
Anton Sala Cornadó ens va llegir els seus poemes, a poc a poc, en petites pinzellades. La poesia, deia, cal llegir-la de mica en mica per assaborir cada vers, i després descansar. Deixar que el seu poder ens amari pam a pam, sense presses. I així ho va fer. Ara un poema, ara  xerràvem sobre algun tema que sorgia de les paraules dites, ara rèiem tots plegats.
Ens va regalar un llibre: “10 Anys i 1 Dia”, del 2000 al 2009, un viatge per la vida:  foscors, presències, absències , primaveres, esperances. Un llibre editat amb una delicada sensibilitat.
Després, tots ho vam celebrar amb una copa de cava. Vam brindar per la poesia, per tots els assistents i en especial pel poeta i el bon moment que ens havia fet passar.

No hi va haver lectura dels assistents. Vam esmerçar el temps parlant, parlant, escoltant... què més volem?



L’Antón Sala-Cornadó és una persona prou coneguda, perquè jo en faci una glosa que segurament, si ho intentés, seria del tot imperfecte. Aquí teniu un resum , molt curt, de la seva vida i activitats i la llista dels seus llibres publicats. Veiem que va rebre la creu de Sant Jordi el 1998. Només apuntarem algunes coses i crec que el més important serà que ell mateix s’expliqui amb la lectura dels seus poemes. De tota manera, les quatre coses:

Antón Sala-Cornadó  és conegut com a poeta des que es va donar a conèixer al 1950 i, després, va ser premiat a la Festa de Riells al 1954,  però darrere d’aquesta faceta hi ha altres vessants de la seva personalitat que el converteixen en un gran humanista. És el fet d’haver sigut  mestre, d’haver exercit de mestre de català, de ser un ferm activista en la defensa de les llibertats i la cultura catalana. Diríem que és un promotor cultural per tot arreu on ha passat: al Centre Lleidetà, al Poblenou, barri al qual està molt vinculat, perquè hi viu des de fa molts anys i per a l’activitat que hi ha desenvolupat. És un home vitalista, apassionat, irònic, poderosament humà, ple d’entusiasme, un home que encara té il·lusions, quimeres personals, intransferibles. La seva poesia no és deutora de modes, ni de cànons establerts, ell va a la seva, és lliure,  això no li ha impedit, però, escriure un llibre de sonets: “La vall dels ecos”. També són famosos els poemes que durant molts anys ha enviat per Nadal, als seus amics i coneguts. Un altre tret és el seu amor al país i un culte a la bellesa a través de la natura que ens fa veure en el seu llibre de poemes “La suite pirinenca”




SUITE PIRINENCA

El meu país
Si a l'altra banda de la mort
em quedava el record;
si més enllà
jo podia triar,
triaria de nou
la terra que ara em cou.
Tornaria,
ben buida la cistella,
si calia,
a la terra que plora de vella,
a la terra més bella.
Em quedaria al meu país
i faria el mateix que he fet fins ara:
plantaria un avet i un somrís,
escoltaria créixer l'herba i l'aigua clara,
donaria la mà als enemics
i escapçaria el bec a les guineus.
I tots seríem rics.
I tots fórem hereus.
El meu país
és com tots els països del món:
hi neix el fum espès i gris
i al cim de les muntanyes
la neu s'hi fon;
hi ha gent de pells estranyes
i animals esquerps,
homes que són com serps
i àngels amb tronc de pi.
Si podia quedar-m'hi, no faria camí.


De tant en tant, però se’ns presenta més hermètic, més enigmàtic,  un punt elegíac.

“Una posta de sol inesperada
ens volta de vitralls
d’ombra i misteri”.


Però em sembla que un dels seus trets principals és la seva actitud vitalista. Diu que li agrada parlar de la vida en general i de la vida interior, de les descobertes internes, de la recerca d’altres dimensions... . és que he llegit en una entrevista que he trobat a l’arxiu històric del Poblenou que a la seva poesia s’hi pot trobar una bona dosi d’esoterisme, diu que ho porta a dins que és una de les seves conviccions...

 “Els déus m’han regalat
tot el que tinc
 i fins el que no tinc”


també sent la por i la incertesa de la vida:

El rostre
Hi ha tantes tombes que es passegen
per avingudes sense verns.
Hi ha tanta por.
Hi ha tantes llàgrimes,
desassossecs i angoixes.
Hem agafat camins sense sortida,
llargs camins sense bancs.
Els bancs fan nosa.
Caminar i caminar i no aturar-se mai.
No volem cap resposta.
No ens cal cap pensament.
Viure i res més,
viure com sigui,
amb la destral al coll
putejats per la vida
i amb alegria al cor.

“Quan els errors estan gastats
el darrer que ens fa companyia
és el no-res”

“La soledat és només el no-res
i el no-res és no-res, només llum apagada”.

Però retorna sempre a l’esperança:

DEU ANYS I UN DIA

El nostre amor de cada dia
Tinc poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
paraigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.
.
En fi, jo no puc dir gaire cosa més. Hem vingut a sentir els seus poemes i això és el que farem.
                            Marta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada