Llegim alguns fragments del poema de Guillem de Cabestany, “Lo dolç cousire” que és una mostra clara de l’expressió amorosa:
“LO DOLS COUSIRE”
El dolç neguit
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
...
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
...
En record
tinc la cara i el dolç somriure,
el vostre valor
i el bell cos blanc i llis;
si en la meva creença
fos tan fidel a Déu,
viu sense dubte
entraria en el paradís;
...
tinc la cara i el dolç somriure,
el vostre valor
i el bell cos blanc i llis;
si en la meva creença
fos tan fidel a Déu,
viu sense dubte
entraria en el paradís;
...
Bé em sembla que em venci
el vostre amor, que abans que us veiés
era el meu pensament
que amar-vos i servir-vos;
així he restat
sol, sense cap ajuda
amb vós, i he perdut
molts favors: qui vulgui que els prengui!
el vostre amor, que abans que us veiés
era el meu pensament
que amar-vos i servir-vos;
així he restat
sol, sense cap ajuda
amb vós, i he perdut
molts favors: qui vulgui que els prengui!
...
Ah, bella i dolça criatura,
seria una gran bondat
si la primera vegada que us vaig sol·licitar
m'haguéssiu estimat molt o gens,
perquè ara no sé on sóc.
seria una gran bondat
si la primera vegada que us vaig sol·licitar
m'haguéssiu estimat molt o gens,
perquè ara no sé on sóc.
contra vostres poders;
pietat vos prengui
de tal manera que us sigui honorable.
Que no m'escolti
Déu entre els que preguen
si jo vull la renda
dels quatre reis majors
a canvi que amb vós no em valguin
ni la pietat ni la bona fe;
ja que no em puc allunyar de cap manera
de vós, en qui s'ha posat
el meu amor,... i si fos acceptat
besant, i us plagués,
mai no em voldria lliure.
si jo vull la renda
dels quatre reis majors
a canvi que amb vós no em valguin
ni la pietat ni la bona fe;
ja que no em puc allunyar de cap manera
de vós, en qui s'ha posat
el meu amor,... i si fos acceptat
besant, i us plagués,
mai no em voldria lliure.
...
La Mercedes canta “Companya farai un vers molt convinent” de Guillem coms de Peitieu.
M. Bogin, referint-se a les trobairitz, fa una reflexió prèvia sobre l’amor cortès; l’explica des de la perspectiva d’una actitud masculina o codi d’amor (més literari que real) que, en canvi, no apareix ni al llenguatge de les trobadores ni a les situacions que descriuen ni, tampoc, a la idealització de l’amant. De fet són un contrapunt al joc literari de l’amor cortès dels trobadors , expressant els sentiment de forma sincera, sense subterfugis.
De la trobairitz coneguda com Tibors, transcrivim l’única estrofa que s’ha trobat, però que és significativa i de gran bellesa:
“BEL DOUS AMICS, BEN VOS PUOSC EN VER DIR”
Bell dolç amic, verament us puc dir
que no heu deixat mai de fer-me delir
des que heu volgut que us tingués per amant;
ni que tampoc no hi ha hagut cap instant,
bell dolç amic, que veure-us no volgués;
que mai d’amar-vos no m’he penedit,
ni s’ha escaigut, quan partíeu irat,
que amb joia fos, si no havíeu tornat
De Clara Anduza: canta el desengany amorós i com sofreix per la traïció dels delators. Transcrivim la primera estrofa:
“EN GREU ESMAI ET EN GREU PESSAMEN”
En greu destret, desconcert, torbament,
m’han mes el cor, i en gran temor,
els llausangers, espions sense honor
que degraden la joia i el jovent.
De vos, que jo amo més que res que sia,
ells em fan departir i lluny estar,
que ara no us puc mirar ni contemplar
i em moro de dolor i fellonia.
Per acabar, na Mercedes ens canta les dues primeres estrofes de la cançó: “a chantar m’er de so qu’ieu non volria ” de Beatriu de Dia, considerada una de les millors trobairitz :
“A CHANTA M’ER DE SO QU’IEU NON VOLRIA ”
Haig de cantar tot el que no voldria,
que em planyo molt de qui jo sóc l’aimia,
car l’amo més que res del que al món sia;
mes no em valgens bondat ni cortesia,
ni ma beutat, ni el mèrit, ni la ment,
que ell em traeix i amb enganys m’ofenia,
com si no fos prou bella i escaient
Em fa conhort que per ma gran volença.
jamai amic, jo no us he fet fallença,
car més que us am que en Seguís Na Valensa;
i molt em plau que en amor pugui vèncer
a vós, amic, més que tots excel·lent,
amb mi soberg en mots i captinença
i, ai las, gentil amb tota altra gent.
En aquesta sessió de “Poesia a la carta”, hem volgut presentar, encara que molt breument, una part important de la lírica trobadoresca, que desgraciadament, ha estat poc divulgada. Però també, hem volgut destacar l’obra de les trobairitz amb dues finalitats: en primer lloc destacar la qualitat literària d’aquestes dones i, en segon lloc, contribuir a la memòria del llegat poètic que ens han deixat i, que, amb diferència, ha sofert el silenci i la desconsideració en el marc de la literatura trobadoresca.
Clara Mir
II LA MÚSICA DELS TROBADORS: MONODIA
POESIA A LA CARTA. LA MÚSICA DELS TROBADORS. MONODIA
Fins el segle XII la literatura en llengua romanç no ens és accessible. La major part de la literatura i música de l’Edat Mitjana es transmetia oralment. Però comencen a haver-hi persones cultes que ja des del segle X descobreixen la bellesa amagada dins les cançons populars en llengua romanç i van tenir l’idea d’aprofitar-les per als seus objectius. Els orígens d’aquesta lírica en romanç els tenim en poetes musulmans i jueus que escrivien composicions en àrab i hebreu, però que començaven a insertar breus fragments populars en castellà, en forma de tornades anomenades “jarchas”. Paral·lelament a aquest fenomen, continuava la poesia culta en llatí, sempre influenciada per els clàssics romans; i així també seguia existint el cant en llatí de la litúrgia cristiana. Tot això augmentava les possibilitats mètriques i les influences creatives mútues.
Cap l’any 1.100 alguns poetes cults es decideixen a escriure els versos en la seva llengua materna, aprofitant les troballes contemporànies de la lírica llatina i de la poesia litúrgica. D’aquí arrenca la Lírica Trobadoresca que va sorgir al sud de les Gàlies a través dels trobadors que componien els seus versos en llengua d’oc (si), és a dir, provençal o occitana, la qual era compresa allà i en les zones limítrofes. El moviment dels trobadors es va desenvolupar des de l’any 1.100 fins a finals del segle XIII. El joglar executava aquelles cançons. El joglar que difonia la poesia trobadoresca estava al servei d’una cort o senyor i es deia ministril. Aquest era diferent del joglar que divulgava els Cantars de Gesta, més “populachero” i improvisador. El joglar era un autèntic professional, comparable al cantant de “lied” actual.
Els trobadors es divideixen en quatre grups: - Trobadors en llengua d’oc o provençal, -Trobadors en llengua d’oïl (Loira al nord), - Minessingers, en llengua alamana i – Escoles estrangeres, sense un nom particular.
La forma literària de les cançons de trobadors és estròfica i de gran creativitat. Cada poema te el seu model estructural específic. Així els trobadors van produir un número increïble de formes estròfiques, les quals anticiparen tots el mètodes posteriors d’organització de la poesia lírica. No obstant això, sorprèn el contrast entre la gran varietat de formes i la monòtona igualtat entre els temes escollits per els trobadors. Això mostra clarament que el que importava realment era la manera en que el tema es presentava.
La paradoxa de la lírica medieval consisteix en que, por una part el joglar canta de memòria i llegeix suficient escrivint només les paraules. D’aquí l’existència de tants manuscrits amb text però sense música. I per un altre cantó, la poesia del trobador és impensable sense la seva música. És per això que la música que es conserva sigui d’una desesperant imprecisió. Només era una simple ajuda per a la memorització.
Mercedes Delclós
Els primers problemes que sorgeixen de l’estudi d’aquets manuscrits són: _ El solfeig medieval, diferent de l’actual, que permetia no escriure les alteracions (música ficta). _ Ignorem la manera en que es cantava. L’únic cert és que l’ impostació actual de la veu, fruit de la revolució tècnica vocal de finals del segle XVIII i principis del XIX, és incompatible amb la música antiga. _L’acompanyament instrumental tampoc estava escrit, però gràcies a les il·lustracions i a les vides de trobadors (razo) se suposa que devia de tractar-se d’un acompanyament amb viola d’arc. _ La nostra escala temperada és del segle XVIII (“El clavecí ben temperat de Johann Sebastian Bach). Per tant, els intervals eren diferents dels nostres i es basaven en l’escala pitagòrica. Per exemple: terceres majors molt amples i semitons molt “apretats”. Si poguéssim escoltar una melodia trobadoresca original, la trobaríem desafinada i el mateix diria un trobador si ens escoltés cantar. _ La pronunciació del text també és dubtosa. La regla general de pronunciar les vocals com en castellà i les consonants com en català, és només una regla aproximativa. _ El problema més important és la rítmica. Imaginem una sonata de Mozart on només estiguessin escrits el punts sobre el pentagrama però ni les pliques que indiquen el valor rítmic, ni els compassos.
En la monodia (una sola veu) els valors mai són matemàticament exactes. Es conserven uns 50 manuscrits entre els segles XIII i XV. La majoria estan sense música. El copista traçava les línies de la pauta musical o deixava un espai lliure entre els versos perquè més tard, el músic professional l’omplís amb notes. Les notes són els antics neumes evolucionats en escriptura quadrada (punctum i virga).
Es creu que l’influencia predominant en l’estil musical trobadoresc va venir de l’Església, tal com es veu en les progressions intervàliques i formules cadencials. També, en moltíssimes melodies s’observa el sistema dels vuit modes eclesiàstics. Els trobadors variaven constantment els models mètrics. La tendència actual és de no utilitzar valors mesurats en les transcripcions i es deixa a l’intèrpret la cura de reproduir els ritmes naturals i accents del text. Els intèrprets medievals devien fer-ho d’aquest manera, tal com suggereix l’ús d’una notació no mesurada, en una època en què en música polifònica ja s’indicava el valor de les notes (en el Romanticisme, per exemple, les estrofes varien però es manté el ritme accentual).
La música dels trobadors és de grandíssima importància ja que va establir les bases del teixit musical del Renaixement.
Mercedes Delclós
LECTURA DELS ASSISTENTS
La conferència sobre els Trobadors que va fer la Clara Mir i el concert de la Mercedes Delclós, que hi va haver a continuació, van ser tan interessants que el temps va volar i no vam poder fer la ronda dels poemes dels assistents.
Només hi va haver una excepció:
Tres joves van voler dedicar un poema a la seva àvia, van ser en Joan, la Sara i en Pere que ens van llegir “el Pi de Formentor” i que, amb molta estimació, van oferir a la Clara Mir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada