dissabte, 5 de març del 2011

POESIA A LA CARTA XIII - LECTURES

LECTURA DELS ASSISTENTS
poesia a la carta-sessió XIII



CLARA MIR

UN DIA DE SUD

Avui, el sol tresca el dia amb sabates noves,
entra a la meva cambra i em renta la cara
amb la llum bíblica de les estampes.
--Potser és  un miratge damunt del gel que em crema,
damunt del cel de paper on no puc bastir el teu nom.

Avui, però, malgrat aquest nord tan pacient
i tan fosc que m’atrapa,
malgrat aquest silenci opac on l’astre s’amaga,
avui, el cel es vesteix  d’un blau exacte,
com el de casa.
Una cantata de veus blanques...

Un dia més de sud. Un dia menys d’enyorança.


LA LLISTA DE NADAL

La vida, tan a prop de tu i de mi, i tan lluny a voltes,
s’amaga a les lleixes de la cuina o a l’armari de la roba;
amb cortesia  ha deixat la feina i ens mira, una pausa
i encén llums al carrer. Seurà a taula amb nosaltres.

Refaig la llista de Nadal:
--mai no acabo de resoldre cap propòsit per demà--
les tovalles brodades, les copes, els llums de colors
l’api, els galets, les rialles, el pa i el vi 
i  la taula ben llarga pels déus de casa

Em cauen els dies escales avall
--sense resoldre cap propòsit per demà--
com la neu que es fon  dins la gerra dels records,
la llista en blanc que recomenço cada dia, més breu
i més prima com se’ns fa, a cada Nadal,  la vida!




CARMEN C.C.
CENDRES

Quan el sol es lleva
del recer
encara es planyen les parques
l’eco de la teva veu
remunta el vent amb absències .
Cendres enfarinant l’esguard
efímer pòsit d’enyorança
s’arrapa a la meva pell
al capdavall es perd
sobre el llindar esquerp
fertilitzant marges
amb llavor de crisantems.

   

EN AQUELLA PLATJA

Asseguts damunt la sorra
has sabut mai com t’estimava?
Avui se’m fa record aquella platja
estàvem damunt la sorra
de la nostra platja
Perquè era nostra, veritat?
amb la mirada
dibuixàvem cors
sobre l’arena mullada
un amor profund vetllava
aquella sorra tan estimada.



ISABEL ORTEGA
TAFANEIG

Sèiem en un cafè de Saint-Germain-
Des-Prés i tu deies alguna cosa així com desolé.

Però Maria Kodama, acompanyada
d’un jove morè, parlava amb gent mundana
de guanys editorials.

Aletejaves mans, com si
espantessis mots. Bevíem
glopades de pernod, destorbant-nos.

Jo encara duia als ulls la ceguesa
de Borges quan tu i jo ens vam  besar,
de tornada, en la foscor del taxi.
Va ser un adéu somort, com si fos
el d’uns altres –potser perquè no el crèiem.
Ninguno de los dos engaña al otro, pero los dos mentimos.]

Sóc la vídua pobra dels teus versos.



LEONCI CANALS       

CARRER ESTRET

Sembla ahir que les gavines xisclaven
enjogassades per damunt dels nostres caps.
Ara, aquesta cridòria damunt els terrats
em sembla abrupta, inquietant.
Fa tant temps d’aquell primer petó.
Fa tant temps de l’olor del teu cos
entre els llençols impúdics de la nit.
La vida es va alentint a cada cantonada
d’aquests carrers estrets i balcons
de mitja passa suspesos al buit.
Però cal no oblidar el mar de sàndal
que ens inunda i collir les roses nues
d’una tardor que ens pren i ens arrossega
fins a cloure el dia abraçant el vertigen
de llegir-te.
L’amor és una partitura inacabada
a la que anem posant les notes que falten,
i, com el gest d’un poema insinua
la bocana dels dies que resten,
el seu oratge ens salva.



PONENT

He atrapat el capvespre
just quan el sol fondejava
a la mar de coure llistat de ponent,
ondulada, de cintura voluble,
veu ataronjada i pell d’espígol.
Porto als peus tota la runa
estràbica dels istmes retuts
entre nosaltres dos.
Glatejo per navegar-te!
Per fendir amb el meu rostre
les teves hores,
per beure’m d’un glop
els cristalls de rosada
i les agulles de fel que em confonen.
Per tot arreu trobo encenalls
de prudència i copes de vi fos
que em conviden a seduir-te,
però els retalls arlequinats dels silencis
juguen amb les brides de seda d’aquesta tarda.
Pobre de qui, quan tanqui els ulls,
no tingui als llavis el regust aspre
d’un bri d’espígol.




MARIA MERCÈ GRIERA
EL BANY


Em colgaré a la sorra molla on les onades
roseguen la riba i deixaré que se’m vagin
enduent... lànguida, suraré en el vaivé del
blau marí fins que elles vulguin i em tornin...
després m’alçaré, deixaré que el sol s’embegui
l’aigua i em torri la pell, ara bruna,
arrebossada a mena de vestit de bany, de
mica daurada i blancalls de sal... llavors la
carn reaccionarà, començarà a sentir la
coïssor gustosa dels minerals penetrant-me a
través dels porus, que no esbandiran aigües
dolces ni pulcres. Sal d’aigua opalina queda’t,
queda’t i nodreix indefinidament les meves
cèl·lules, aferma’m braços, aferma’m ventre,
cor i espatlles.




MARISA OLIVERA
A UNA JOVE ADOLESCENT

Filla de la Vida,
pupila del món,
dels núvols companya,
deixebla del Sol.
Somni embrionari
d'ermoses cançons,
cavall temerari
cor de rodamón.
Cerques a palpentes,
mentre la nit dorm
la Lluna, dejuna,
enmig la foscor.
I amb les mans obertes,
sang de il·lusió al cos,
busques móns de fades
i contes d'amor,
amb varetes màgiques
i multicolors.
Xènia, el teu nom brilla
amb d'espurnes d'or.
Que la terra abraci
aquesta llavor
i que el cel en faci
del teu pas ressò.
Filla de la Vida
Bocí del meu cos


TSUNAMI
Anorreat el verb, detinguda l’acció,
l’adverbi del temps pren les regnes: Ja!
i l’exèrcit d’adjectius i substantius
sucumbeix amb la marea d’emocions que, desfermades,
ofeguen tota paraula i esdevenen una onada gegantina
cada cop més alta, que - in crescendo
com un orgasme irrefrenable -
envaeix cada racó de la platja del desig
fins als límits del silenci.

A l’endemà trobaren un peix d’or,
sol i exhaust damunt la sorra.
Duia a la boca el teu nom
i al seu ventre aquest poema.


 
MONTSE BASTONS
«Entró la noche y del olvido en brazos
caí cual piedra en su profundo seno.
Dormí y al despertar exclamé: ¡Alguno
que yo quería ha muerto!»

G. A. Bécquer, Rima LXXI

MALSON
 
Un calfred glacial coll avall se’m propaga,
m’oprimeix els pulmons un pes punyent, mesquí,
m’abat un desconsol incomprensible i vague
en despertar d’un son profund aquest matí.

Els ulls se m’humitegen, els ànims se m’aixafen
i tinc el pensament anguniós i absort.
Quina classe de somni...? –em pregunto -. Diàfan
reveig, revisc, de sobte, em retorna el record

del malson que he patit aquesta matinada:
com si hagués rebut un cop de puny al cor,
amb prou feines respiro i tinc la sang glaçada
quan evoco com veia que et prenia la mort

i que en aquell moment tot el meu ésser crida
incapaç de comprendre, posseït pel dolor,
retrets i precs al cel perquè t’infongui vida,
com davant Galatea el rei Pigmalió:

caigudes les parpelles, impassible la cara,
extingida la veu, les mans damunt del pit,
t’era la pell més blanca que el marbre de Carrara,
semblaves una estàtua freda com el granit.

Com si amb els peus nus caminés sobre brases,
com si em trauqués la nuca un garrot afilat,
em flagel·len els gestos, els somriures, les frases
que recordava de tu: eren ja del passat...

I unes hores més tard, d’una remota platja,
llanço les teves cendres cap al mar barbullent
i les acull l’escuma i es fonen amb l’onatge
i les mou, les escampa, les desordena el vent....

Déu meu, que n’és, de fràgil i efímera, la vida!,
que n’és, d’inacabable i forçuda, la mort!
Amb el pas imparable dels dies, se n’oblida,
dels somriures, les frases, els gestos, el meu cor...

I ha estat en aquest punt de tristesa suprema
que un glacial calfred coll avall m’ha punyit,
que els pulmons m’oprimia... –Ja no hi ha res a témer,
-em dic asserenant-me -, ja ha fugit la nit...

Nítida i riallera s’anuncia l’aurora
i s’encén l’esperança i el patiment es perd.
I, tot i així, el cor se n’adona i s’astora:
un dia, tard o d’hora, el malson serà cert...





MARTA MALLEU
XACONA
Aquest fil delicat
que m’uneix a l’existència,
encara no s’ha trencat.
Surt el sol
i la seda aguanta.
Sento un violí dins meu,
gemega.
Toca una partita:
Allemanda, corranta...
amb moltes veus
totes agitades.
Mentre passa la nit,
plora i canta,
potser la xacona,
I amb aquest crit agut
fa vibrar el lligam
perillosament,
i l’aprima.
Tinc por: es segarà,
però no és així.
El sol torna a sortir
I,  no ho comprenc,
El fil tant fi encara tiba.



NOMÉS UNA MICA

Cada nit una mica de mort,
només una mica.
Llençols de fil i lluna a la finestra
i els records com fantasmes,
muts i cruels.
Coixí de ploma per dormir
o morir,
només una mica.



[1] Jorge Luis Borges: El centinela



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada