ERC
CICLE:
POESIA A LA CARTA
CURS 2008-2009 SESSIÓ VIII
I
GEMMA GORGA
II
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS A LA SESSIÓ
ORGANITZACIÓ
CLARA MIR
MARTA MALLEU
Cicle: POESIA A LA CARTA
GRATUÏT
OBERT A TOTHOM
Dia: DIVENDRES 13 DE FEBRER-09 Horari: DE 19:00h A 21:00h
Lloc: CASAL DEL POBLENOU
D’ESQUERRA REPUBLICANA
DE CATALUNYA
VOCALIA DE CULTURA
MARIÀ AGUILÓ, 129 baixos
Tl. 932 212 350 / 933 081 678
Amics,
El dia tretze de febrer vam tenir el goig de rebre, a Poesia a la Carta, la poeta Gemma Gorga, sensible, senzilla, intensa, que ens va delectar amb la lectura dels seus poemes. Va ser una delícia per als que ja coneixien la seva obra i una magnífica descoberta per a tots els que era la primera vegada que s’hi acostaven.
Hi va haver una concurrència notable, no hi cabíem. Això també ens va agradar moltíssim.
A la segona hora, com sempre, hi va haver la roda de lectura de poemes dels assistents que també va ser interessant.
Esperem que ens retrobarem tots una altra vegada el dia disset d’abril on escoltarem els poemes d’en Jordi Vintró.
Fins llavors us desitgem molta poesia
Clara i Marta
GEMMA GORGA
Dades professionals
Estudis: Filologia hispànica (doctorat)
Professió: Professora de literatura medieval i renaixentista a la UB.
Associacions: Asociación Hispánica de Literatura Medieval
Col.laboracions en revistes culturals: Cuadernos Hispanoamericanos, Anales cervantinos, Livius, Salina i Letras de Deusto.
Ha publicat una edició d’El Romancero, 2002 i un assaig sobre Cristóbal de Castillejo y el diálogo con la tradición,2006
Dades bibliogràfiques i premis literaris
Ocellania, Barcelona, Parsifal, 1997 (Premi de Poesia “Cadaqués a Rosa Leveroni 1996” ).
El desordre de les mans, Lleida, Pagès Editors, 2003 (Finalista del VII Premi de Poesia Màrius Torres). Pròleg de Francesc Parcerisas. Segona edició: Lleida, Pagès, 2008.
Instruments òptics, València, Brosquil, 2005 (Premi de Poesia Gata de Gorgos ex aequo).
Llibre dels minuts, Barcelona, Columna, 2007 (29è Premi de Poesia Miquel de Palol)
La cuina natural. Salut, tradició i plaer a taula (amb Antoni Lozano), Barcelona, Ara Llibres, 2004. Pròleg de Narcís Comadira.
Antologada dins Contemporànies: antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Alguns dels seus poemes han estat traduïts al basc, a l’anglès i a l’eslovè
Comentari
Na Gemma Gorga és una poeta que treballa la llengua i la poesia com qui treballa la terra i l’estima a un ritme assossegat i amb un batec especial. Na Gemma és la poeta de la immersió en el mar de sentits: ens arrossega i ens du cap endins del cos, i el cos es remou com si tot ell fos ànima.
La descoberta ens commou per l’aparent senzillesa amb la que ens fa veure allò que ens pertany, les petites coses inadvertides que la Gemma ens mostra a través de la paraula, per transcendir-les. I tot creix, tot pren sentit, amb una profunditat conceptual sense estridències.
Recomanem cordialment la lectura dels seus poemaris, els que hi són i els que vindran, ben segur que la seva lectura ens farà créixer.
A Ocellania hi trobem la prudència i la vitalitat dels primers passos:
“escric en veu baixa, sense alçar els llavis del paper”
També la veu que es passeja per un paisatge que va des de l’ espai fet sensació, fins a una vela, passant per la llum d’una escletxa de persiana. Tot, com si pogués ser o no ser, segons on i com posis la mirada: a vol d’ocell resseguint el temps, l’espai, el mite i la paraula.
En aquest poemari, la geometria, un terme euclidià més aviat fred, pot explicar-se com la mesura, en metres quadrats, de la desolació:
“un vast rectangle de sal i set”.
O moblant el paisatge amb la suavitat d’una vela contra l’exactitud del triangle,
“i tal vegada, el triangle d’una vela”
I encara ens commou la definició per un nom comú, com casa:
“Casa és una samarreta de cotó sense somnis de grandesa”,
perfecta acomodació a la senzillesa, a la quotidianitat.
O la infantesa:
“un llapis espuntat i les pulcres avingudes d’un quadern »,
on reconeixem la inseguretat o la impotència davant els camins que es poden esgarrar.
En el llibre El desordre de les mans, les imatges i les reflexions s’entrelliguen per fer-nos entrar a la lògica particular de l’autora a la seva manera de manegar sentiments, objectes, i reflexions.
“el record de tu, l’únic moble de la cambra on habito”.
En el seu recorregut poètic s’hi despleguen totes les formes de l’emoció: ràbia, sarcasme, amor, desamor, erotisme, ironia, tendresa, escepticisme... Són estats d’una força vital que s’escolen amb un desenllaç que, sovint, prenen forma de sentència. Trio alguns versos:
“Amb farina i aigua treballava el seu cos (...)
el pa que era el seu cos
el pa que s’emmotllava tan bé a les mans com la llum a la terra”.
Al llarg d’aquest poemari no hi falta el recurs a la filosofia per preguntar-se a quina escola ensenyen el dolor de les coses,
“passo la mà sobre la taula de fusta per saber si té febre”
El joc de les metàfores no té aturador, per exemple, i no és l’únic, en un petit poema titulat “Omega” ens proporciona una multiplicitat d’imatges que conflueixen en la unitat poètica de la fi. A l’omega que l’autora construeix amb àngels, aràcnids, pluja, carrer, costella, nit. imatges que li arriben a la pell des de les “frontisses del temps” fins a la més rabiosa actualitat (cinematogràfica) d’una apocalipsi instal·lada dins del cos, per arrancar-li una costella d’on no naixerà la dona, sinó la nit.
En el tercer poemari de la Gemma, Instruments òptics, la mirada és més precisa, l’autora no vol que res se li amagui. Els instruments de la seva recerca són el microscopi, el telescopi i el periscopi que enceten cada una de les parts del poemari.
Amb el microscopi creixen les imatges,
“perquè les cicatrius només s’aprecien de molt a prop”
Insisteix en descobrir els més petits detalls i, llavors els mots s’encenen
“cremant la fusteta prima”
i tenen un pes específic que va molt més enllà del seu significat.
La Gemma sap mesurar magistralment la distància amb la que cal mirar pel microscopi els fulls d’un diccionari:
“la tristesa no és tan lluny de les trinxeres, ni la mort del marbre, ni les plomes del plom que les fa caure enllà del significat”
Ens sorprèn amb la manera de percebre i desitjar la identificació del tu en mi, en el microscopi del mercuri,
“mil petites esferes on puguis abocar-te a contemplar el teu rostre, i interrogar-te des de mi”
Els grans volums, com el món, només es poden veure a través del telescopi de la roda d’una bicicleta, o d’una sínia, des d’on cerca la proximitat amb els altres.
L’error i l’atzar, en el mirall de l’ànima, es tornen reflexió que vacil·la entre el consol,
“reconforta saber que l’error forma part de nosaltres”
i la pèrdua:
“allà on les paraules s’eleven com globus efervescents i desapareixen”.
La distància rodona que cobreix el periscopi és un recorregut que ens mena cap endins més que no pas cap enfora; va al bell mig de la memòria. La memòria ancestral del peix, de la magrana, el record de la dona que planxa i, en l’exercici d’aquesta mirada circular, ens fa sentir, alternativament, la certesa del propi alè i la incertesa de l’amor i del pa de cada dia, o potser voler desaparèixer, fer-se invisible:
“com els secrets es reclouen a la boca càlida que els calla”.
Llavors, descobrim que els instruments òptics no han fet altra cosa que crear lligams entre el jo i el nosaltres. Amplia la percepció del lector amb la paraula, el millor instrument per contemplar el món.
El darrer poemari de la Gemma, El llibre dels minuts, ens atrapa, ens burxa les entranyes sense concessions, cada minut és vida, és pregunta, és obsessió, és equilibri. Hi ha una voluntat de sorprendre’ns amb la conciliació entre el silenci i l’evidència, entre l’aparent banalitat de la realitat quotidiana i l’anàlisi profunda d’aquesta realitat. La descoberta d’allò que està amagat es fa assequible, gràcies a la manipulació del llenguatge, de la qual, la Gemma n’ha esdevingut mestre.
Minut a minut, el mirall on ens mirem esdevé transparent, aprenem a mirar en direcció contrària, amb la certesa que és possible traspassar totes les fronteres reals o imaginàries, com ara el pes de l’ànima o quan obre els calaixos de la tendresa i la troba en els mocadors de l’àvia, o quan descorda els botons de la realitat:
“fins a fregar la delícia lenta de la pell definitiva”.
La transparència dels mots, de les coses, és una constant en la poesia de la Gemma. Potser és un subterfugi per travessar amb plenitud l’opacitat que sovint ens atrapa, però que en la ploma de la poeta es converteix en alliberament. La realitat passa pel reflex del mirall i
“manté viu l’arbre genealògic de la nostra transparència”.
La Gemma ens parla en veu baixa, potser per fer-nos anar al llindar de la comprensió i arribar a les emocions més feixugues, sense prendre mal i incorporar-les fora del “llindar de la felicitat” o assaborir-les a poc a poc, com en un son que ens dóna ales.
El viatge que ens proposa l’autora amb els seus poemes ens porta pel camí de l’emoció, però, indiscutiblement, pels senders de la intel·ligència. El contrast i l’equilibri dels paisatges íntims que ens ofereix en són la prova sense manllevar-nos en cap moment, la set i la gana de la comunió.
Clara
Preguntes:
1
El contrast és una constant en la teva poesia. Voldria destacar aquest tret manifest, entre els sentits que miren, toquen i senten amb la carnalitat que podem compartir i el vol que prenent més enllà dels ulls, del gust, l’oïda i el tacte per transcendir-los. Com t’ho fas per acoblar tan de seny en la riuada emocional que ens serveixes a taula com si es tractés de compartir un àpat a casa teva?
2
Mots com pell, cos, pa, menjar, mirar, referits a una carnalitat vital, però també, a la mort, al dolor, a l’amor, la tristesa... es repeteixen. També el mot transparent o transparència és reiteratiu, em recorda Vinyoli en la seva obsessió per atorgar un valor quasi metafísic a la paraula... També ell ens proposa el contrast, a vegades exagerat, entre la veu i la metàfora...
La transparència és el pont entre la paraula i la metàfora, entre la veu i la pausa?
Respostes
1.
Tal com jo ho veig, hi ha contrast, però no hi ha dilema, en el sentit que no hi ha una confrontació antitètica entre aquests dos impulsos. De fet, som les persones les que, per comoditat, ens entestem a compartimentar tot allò que ens envolta. I ens oblidem que la riquesa de la vida rau precisament en aquesta capacitat d’harmonitzar i d’integrar aspectes aparentment incompatibles. El seny i la “riuada emocional”, la carnalitat i l’espiritualitat… mantenen entre si una relació dinàmica, viva, provocadora… de manera que no puc concebre’ls aïlladament, sinó en una interacció complexa i fecunda.
2.
Possiblement, la transparència sigui la clau, no només per a la poesia, sinó també per a la vida: en lloc de traginar amunt i avall un farcell cada vegada més pesant (de paraules, d’experiències, de prejudicis), es tractaria d’aprendre a despullar, a desfer, a treure capes com fem amb les cebes. Sabent, però, que mai no s’assoleix la transparència total, que sempre queda un vel més per apartar. (Afortunadament)
POEMES
Horòscop
L'alfàbrega agonitza en un test esquerdat de terrissa.
A cops de pluja, el rostre clar de les finestres s'encega.
Agost, i les orenetes ja enfilen camí.
La veu escanyada del telèfon ha emmudit
i ni tan sols els llibres s'avenen a concedir-me
el càlid consol de la paraula.
La nit m'embruta els llençols estesos
i les veïnes em tafanegen la correspondència.
L'alegria ha fugit sense avís
-ni una breu nota enganxada al mirall-
i els plats s'escantonen quan hi aboco el sopar.
L'home que estimo ja no dorm al meu llit
ni mossega la poma que jo li enceto.
Ja no recordo cap pel·lícula antiga
capaç d'alliberar-me fins al plor.
Aquest cop
els auguris celestes
parlen ben clar:
no sé quina posició ocupa la lluna,
però ha arribat,
sense més dilacions,
l'hora definitiva de partir.
(D’ Ocellania)
Primavera
A l’ombra de l’eucaliptus, les paraules
se’ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d’un quadre de Botticelli.
Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l’espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.
(D’ Instruments òptics)
Baptisme
Cada vespre torno a llegir totes les cartes
que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les.
-¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?-
Existeixen molts passats dins el passat, moltes
memòries que es ramifiquen com petits
capil·lars del temps. També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.
Mortes abans de néixer, no per això deixen
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
paraules. Només els va faltar l’aigua freda
del baptisme i algú que sabés creure en elles.
Deshabitar-se
Una primera volta
i una segona volta
i una tercera volta
encara
Abans d’obrir la porta
d’empènyer l’ombra dins de casa
com un gos malalt
I dir no hola, besar
uns no llavis
i perdre’s en la no nit
de la teva absència
(D’El desordre de les mans)
7
Quan era petita, li agradava tapar el vidre de la llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca de la pell. Constantment aquell desig que la llum li travessés la carn i li arribés ben endins del cor, com si tota ella fos un fanalet xinès de paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al centre de la rosa sempre és de nit.
26
A escola ens ensenyaven que per pregar calia primer ajuntar les mans, agenollar-se, abaixar els ulls i convertir la respiració en un fil a punt de trencar-se sota l’estrebada de la paraula. A l’horabaixa, rere els finestrals que donaven a l’any mil nou-cents setanta-quatre, les orenetes passaven xisclant, com si volguessin esquinçar la creu del cel. Elles, que en no tenir mans, ni genolls, ni paraules rebien la comunió de la llum sobre les seves petites llengües. I com que tampoc no tenien llavis, jo somreia per elles.
38
Em poso un barret de feltre negre i surto al balcó. El fanal esponja la nit amb espores d’oxigen que ajuden a respirar tanta foscor. Miro enlaire: ¿què ho fa, que els geranis del sobreàtic resplendeixen encara sota la llum daurada del sol? Més amunt, els núvols són nítids, l’aire de color blau cel. Sembla com si Magritte, avui, s’hagués assegut a pintar el nostre carrer.
(Del Llibre dels minuts)
LECTURA DELS ASSISTENTS
CLARA MIR
Si em veus empal·lidir és perquè em dónes fam
Miquel Àngel Riera
Miquelangelava[1] el cos i el verb
al mirall de la metàfora.
I en veritat et dic, amor, que la carn
és verb i la pell paraula ensalivada.
Aquesta és la meva sang,
aquest és el meu cos:
beu-me que tic set,
menja’m que tinc gana.
Clara 2004
Febrer 2009
Vull assaborir el fràgil do de les pauses
inadvertides.
Com aquell hivern que ara veig en blanc i negre
i l’olor de xiprers que entrava al menjador.
El foc encès, les notes prenent cos i tacte
amb els dits d’un xel·lo que sonava a la ràdio.
Quan el temps s’aturava sense adonar-nos-en
per la urgència als ulls, a la pell i les mans.
L’instant abans de parir. Abans de tastar
el crit d’una agulla, el dolor de la fugida,
i tantes petites coses inadvertides.
Ara cerco la pausa precisa, gitar
la ràbia o la ferida, i robar la llum
de cada mot, el més humil de la pregària,
com el poema que s’apaga. Com la vida.
Clara, febrer 2009
MARGARIDA MEDINA CANALS
Com una onada
Viatjo a l’ull d’una onada gegantina
que la passió del mar
ha alçat sense mesura,
els colors em nodreixen i llisco
com un embrió que creix
dins d’una placenta acollidora.
A les crestes fermenten borrissols
d’escuma emperesida,
a la falda en repòs, l’aigua i el sol,
amants engelosits,
fulgeixen en la còpula.
Aurora esbarriada
que s’emmiralla a l’aigua.
Davalla inexorable,
sense saber de cert
quin alè l’ha inspirada.
Empesa pel destí,
com una llàgrima del mar,
amb un esclat d’immensa solitud
morirà en una platja.
Oberta devastació,
triomf efímer,
passió desmesurada.
MERCEDES DELCLÓS
VIVENCIA
Aspiro su olor
y detengo los pensamientos
el tiempo se desnuda
el antes y después son ahora
todo se difumina
todo reposa en el ser
el mar arrulla el aliento
como un bosque
que alumbrara luciérnagas
aquí
allá
Mercedes Delclós
(17-01-2009)
C.C. CARMEN
M’embriaga la llar amb llenya encesa,
sentir-te reposar dintre meu, al meu costat.
La nit cau lentament i en el silenci
escolto el crepitar del foc.
Ell diu que et vetlli, que estàs exhaust,
però amb l’urc del que guanya la baralla
t’esmuny del pou de la foscor, també
de l’angoixa banyada per les nits de gelor.
Estar al teu costat va ser cabal de vida,
em vas mostrar un camí ple de benaurança,
ara hi baixo de puntetes per no caure,
a l’avenc del desconsol.
Crepita el foc dins del meu cor,
espeteguen una munió de records,
un món pletòric de vides viscudes
oblida el llast de tanta soledat.
Plena a vessar d’estats dialogants
esquivo obstacles que creia insondables,
em guareixo de ferides de l’ahir
i m’abandono al present sense paraules.
Dins el món que de nou he abastat
els records graviten dins la sang,
és el moment de fer-ne bona tria,
car la vida és fugaç i no perdona.
Adoro aquesta nostàlgia que ens uneix
i sento esgarrifar al recordar-te,
amb destresa fa balanç el pensament,
m’ofereix la flama no apagada del record.
Venço paranys, deixo lliure l’espai
perquè entri el sol per totes les escletxes.
Llum i més llum. Orgia de colors.
Vida, sempre Vida. Festa dels sentits!
Nua de complexos, sense cap secret,
amb desitjos que encara no han prescrit,
em beuré els gotims de la rosada
que és l’únic que ens queda per provar.
Com em plau sentir-te en aquesta matinada
i lluir anells a les mans.
Moltes gràcies, amor, per estimar-me
i per viure al vèrtex del meu cor.
20-11-08
MARTA MALLEU
Tot el dia callo.
Escolto
el pas anguniós del temps.
No parlo,
només indago
en les volves
que transiten la llum,
mentre una hora empaita l’altra.
S’acaba
la cinta blava i seguida
que amida
del no res fins al no res.
S’acaba
Febrer 2007
TARDA TRANQUIL·LA
De vegades no ens dèiem res.
Vivíem entre boirina blava
i paraules que eren fum
vestides de tant silenci
De vegades passava un àngel
i el volíem capturar.
Queda’t! Hi ha pastes i mistela,
hi ha un poema sense dir...
De vegades:
Quina tarda més tranquil·la,
mira com el foc s’estén a ponent.
I els mots s’endormisquen.
Ja ho saps:
No cal que et digui res més.
Febrer 2009
Us esperem a la pròxima sessió de
POESIA A LA CARTA
Divendres disset d’abril de 2009
Poeta convidat:
JORDI VINTRÓ
[1] Miquelangelar: En termes familiars, però també poètics, acció o comportament que s’autoatribueix Miquel Àngel Riera. Li manllevo el terme com una identificació del jo poètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada