dissabte, 22 d’octubre de 2011

NOTÍCIES OCTUBRE

La SETMANA DE LA POESIA DE SANT CUGAT, que es celebra del 17 al 23 d'octubre d'enguany, ret homenatge al grandíssim poeta  GERARD VERGÉS.
POESIA A LA CARTA, vol recordar-lo,   i s’afegeix al merescut homenatge des d’aquest blog  “servitalplat”, la nostra petita finestra poètica.

GERARD VERGÉS

VERGÉS, G. La raíz de la mandrágora, Barcelona. La poesia Señor hidalgo 2005


El doble viatge de Gerard Vergés


Introducció
Gerard Vergés és farmacèutic de professió i un gran humanista de vocació. Enamorat de la literatura ha conreat la poesia amb la saviesa d’un clàssic.
La raíz  de la mandrágora és un memorial. L’autor s’obra camí a través del patrimoni literari  que va des la Bíblia i els Clàssics grecs i llatins, fins als grans poetes  moderns del nostre temps. Aquest camí, però, és també el trajecte vital del poeta. L’encreuament, sobretot en el primer llibre d’aquesta antologia, és evident, fet de la saba que alimenta la memòria, el coneixement, el sentiment i l’emoció.
Ha estat un goig conèixer l’escriptor i escoltar l’explicació del seu trajecte com a poeta, com a home del país; entranyable en la rememoració de la biblioteca paterna, de les lectures, algunes fetes a l’església en unes edicions que semblaven breviaris pietosos. Ens ha parlat en un to senzill, però amb l’entusiasme de qui se sent acompanyat pels grans poetes; els ha cercat, els ha fet partícips del seu temps i ens els presenta com amics permanents i disponibles per eixamplar la memòria col·lectiva del nostre bagatge cultural.
De la poesia ens diu que és un graó més dins la paraula viva (cita a Maragall), és música, és l’ofici de la metàfora, de saber encertar l’adjectiu convenient per crear una realitat nova; és com l’espurna que sorgeix del frec de les pedres fogueres.        
L’antologia que ens ocupa és una edició bilingüe i està formada per quatre llibres de poemes: L’ombra rogenca de la lloba; Long Play per una ànima trista; Llir entre cards; La insostenible lleugeresa del vers.
El pròleg i la traducció al castellà l’ha fet Ramón Garcia Mateos. La tria del títol “La raíz de la mandràgora” s’adequa a la professió de l’apotecari que coneix les virtuts de les plantes. La mandràgora és verinosa i mítica, i la seva flor és molt bella, adjectius tots ells ben suggeridors per donar nom a un llibre de poemes.



L’ombra rogenca de la lloba
La singularitat d’aquest primer llibre rau en el fet que el poeta pren la paraula desdoblat en dues identitats, Ròmul (que escriu) i Remus (que llegeix). L’autor amb dues veus, ens introdueix en el laberint del seu jo poètic i el de les seves fonts literàries. El recurs al mite dels germans alletats per la lloba permet al poeta construir, amb la complicitat dels bessons, un llarg poema de 351 versos decasíl·labs, un llarg recorregut per les sensacions i pel coneixement. Ròmul és el poeta que escriu i espigola en el camp de la literatura, el de la història, el de l’entorn pròxim i llunyà i el de la seva pròpia existència, les idees que l’inspiren; Remus és l’erudit, llegeix, enumera minuciosament aquells versos, aquells mots, que li criden l’atenció i escriu en les notes a peu de pàgina el resultat de la seva anàlisi. La feina de Remus és la de l’exegeta de l’obra del seu germà: situa, critica, compara, aclareix l’origen, destaca el plagi, precisa el sentit segons la font, recorda etc. La intenció de l’autor en l’ús de la intertextualitat no és només un recurs literari sinó que sembla respondre a una voluntat i a una necessitat de fer un viatge interior (el record) i un viatge exterior en el temps (la memòria) per retornar acompanyat, en el seu imaginari poètic, dels millors amics. El recurs a les grans veus de la literatura i a la mitologia és constant en aquest llarg poema. Ho veiem ja en el títol “ L’ombra rogenca de la lloba” (VIRGILI, La Eneida, Cant I, vers 275). Malgrat la complexitat d’aquest plantejament, no és difícil discernir la veu íntima del poeta.
Els versos 110 -126 (pgs. 60, 62, 64), il·lustren, al meu parer,  aquest anar i venir de la memòria literària al record personal dins del pensament del poeta.  El poeta pensa en allò que estima  i que és objecte del seu testament. El recurs al poeta Villon, a Sant Agusti d’Hipona o a Virgili, no manlleven res a l’emoció que ens transmet el poeta. 


Quan és Nadal, del vent viuen els llops.
Teníem fam i amable era la lloba,
Penso en les vuit mamelles de la lloba,
penso en l’alè nutrici de la lloba,
penso en l’ombra rogenca de la lloba.
Per tot això (i més coses  que callo)
deixo a la lloba aquells remats d’anyells
que entre vinyes pasturen, vora l’Ebre.
 (...)
Deixo el meu cor als cucs. També la ira.
Deixo la meva vanitat al vent
i l’amargor a la mar. Als meus amics
deixo per sempre la fidelitat.

En L’ombra rogenca de la lloba, el record  camina amb passa tranquil·la o feixuga, de vegades, juganera, per arribar finalment al cansament (versos 323-325, p.98):

                              Cansat estic  i em pesen les parpelles.
                              I, sobretot em pesen els pecats.
Posat a dir, les vèrtebres em pesen;
(...)

Del mite al cor del poeta. Així es tanca el periple (versos340-345, p.100):
I encara així, jo Ròmul, fill de Mart,
 deixo escrits aquests versos.
                                                 (certament
no amb massa fe ni amb massa confiança).
Heu de saber, però, que aquestes coses
de primer van ser escrites al meu cor.

Long play per a una ànima trista
Aquest segon llibre és el més biogràfic de l’autor. Ens parla de la infància, els fets històrics que el  commouen, de la consciència del temps, de la pàtria. Hi ha els poetes. Hi ha l’amor.
Són 40 versos repartits en quatre parts, cada una d’elles amb una cita prèvia que sintetitza. el contingut. En la primera Alberti és l’encarregat de presentar-nos la nostàlgia, la memòria errant que el nostre autor malda per fixar en els seus poemes, com en el poema  Parlo d’un riu mític i remorós (p.114):

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua

També  recorda l’amargor d’una època censurada:
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

La memòria és fràgil, (pag.118)
                              no recordar-me d’aquell noi
                              que vaig ser fa deu mil dies.  

Però som la nostra memòria, la biografia que podem escriure (p.120):
Recordo tantes coses. I m’adono
que dins el cos tinc més record que vísceres.

O el pes del record a Nit d’estiu (p.138):
Recordo que no vull recordar
                              I el gos i jo, en la nit d’estiu callem.
                              Callem com morts, com tombes faraòniques.

En la segona part, la cita de Laurence Durrel planteja la relació del poeta amb la dona feta literatura. Els referents són molt diversos des d’Ausias March fins el seu estimat Eliot, el viatge a la memòria literària és fructífer com a: Suggerit per títols diversos que em venen a la ment (p.154) on hi trobem a Marti Pol, Carles Riba, James Joyce, Homer, Garcia Marquez que s’hi passegen amb tota naturalitat, perquè el lector els col·loqui en l’àlbum que vetlla la memòria familiar. També Eliot és l’excusa per evocar el passat i desitjar el futur. A Memory and Desire (p. 158);

Dies recordo. Però espero dies.


La rúbrica i la procedència de la cita següent:  Indira Sindhi, The Yolk 1919, m’ha semblat una invenció de Vergés, una metàfora per expressar la situació del nostre país, de la nostra cultura i la nostra llengua. (El sindhi és la llengua de Sindh, una regió del Pakistan amb arrels mil·lenàries. Yolk és un terme que denomina la substància bioquímica que propicia el desenvolupament de l’embrió). Si aquesta hipòtesi és certa, confirmaria encara més el doble viatge de Vergés, a l’exterior (historia, geografia, ciència), per viatjar a l’interior, al punt de trobada de la seva ment, de la seva poesia. Llavors la cita resultaria prou explícita per orientar el contingut d’aquesta tercera part: la necessitat de valorar i conrear la llengua, estimar la terra i el seu patrimoni cultural.
Vergés a Antologia dels poetes més estimats (p.186) ens mostra l’amor pels seus poetes preferits, li fa vergonya no haver conegut abans els de casa (Catalunya no “existia”). Tanmateix estima tota la poesia, la castellana i la d’arreu, com una mare que l’alimenta. Acaba el poema amb una frase proverbial (p.188) :

De tot el que hem llegit n’hem fet substància.



La darrera cita de Ray Bradbury,  té l’aire de voler introduir-nos al món del cinema fantàstic. En aquesta quarta part, la  realitat supera la fantasia. La cruel realitat comprovable, el progrés de la ciència, la ciència ficció, la fí de la terra, el sarcasme, la guerra, mentre: (p.222):

La Maria del Mar cantant Mallorca.
Filosofia zen. Films de Fellini...
Amargament diré que tot va bé.

El viatge és feixuc, el poeta reconeix que l’ànima trista pot viatjar amb els ulls tancats.  



Llir entre cards
Tot i el títol i les cites d’Ausiàs March que encapçalen les dues parts d’aquest llibre, els poemes estan més influenciats pel Barroc que per la poesia Medieval. La factura és molt acurada en forma de sonet. En la primera part hi trobem una  intenció satírica i un to, sovint, sarcàstic i sentenciós, generalment  en el darrer tercet o catàfora.
El poeta es manifesta irat contra Guillem de Tolosa, contra Harpagon, fins i tot contra l’amic il·lús que vol fer poesia, contra el tòpic i la moda, contra el General, contra Salazar i les dictadures ibèriques. Es tracta del viatge al món contemporani des de la perspectiva del socialisme històric com es fa evident a “Miles gloriosus”  (p.250):

I encara algú us enyora: fantasmal
i envoltat de banderes i senil
i  addicte a la corneta i al tabal.

Funest vau ser per al meu poble. I cal
proclamar fort que fóreu home vil.
Vau ser el llamp i la pesta i la destral.


A la segona part predomina el to líric on el jo poètic es manifesta amb més evidència. Tots els sonets tenen alguna referència literària o artística interioritzada. Inspirats o dedicats, els seus poemes no obliden Pere Quart, Vicenç Garcia, Petrarca, Shakespeare, Ovidi, Foix, Góngora, Ausiàs March, Eliot... Tiziano o Vivaldi. Un dels poemes significatius és Noia pentinant-se a la platja, poema que Vergés recrea en primera persona (p.280):

(...)
miro el teu cos esbelt damunt l’arena
(...)
Penso en el ventre dolç, la dolça esquena,
penso en el cap que  dolçament inclines.
Penso si dir-te dona o bé sirena

La insostenible lleugeresa del verb
En el darrer llibre de l’antologia, Gerard Vergés es desprèn de la rigidesa de la forma i opta pel vers lliure. El seu viatge a la memòria literària, li forneix la saba poètica per construir els seus versos, com ha anat fent al llarg de l’antologia. Aquí, però, la interiorització de les altres veus  amb la veu del jo poètic és més harmònica, no hi ha el distanciament que ens forçava a llegir (o sentir) dues veus alhora. Ara la veu és una. Sense perdre la riquesa de tot el bagatge cultural que l’autor hi aboca, aquesta veu és, a voltes,  juganera, a voltes, sarcàstica,  sempre emotiva, sovint punyent.   
Un dels poemes on aquesta interiorització es fa evident és Divendres Sant, en els darrers versos (p.358):

¿Que farem, Eliot, si a tu i a mi ens havien
criat d’una manera tan distinta, plens de respecte i de
                                paüra?
La merla canta, canta Dixieland.
Eliot! Eliot! Tu i jo astorats.
I la gent riu.
I Crist dins el sepulcre.

L’aproximació emocionada amb l’amic, la complicitat buscada, que el lector pot compartir, ens fa retrobar el poeta menys cerebral i en tota la seva plenitud.


Conclusió
Llegir La raiz de la mandrágora és fer també un viatge en el temps. El recorregut des del present no és fàcil perquè les direccions són oposades: passat i futur, memòria i desig.
El lector constata la seva ignorància davant la densitat conceptual del poeta que li demana l’esforç d’acompanyar-lo a zones habitades pels grans poetes i compartir amb ell l’univers que ha construït amb la seva obra.
El convenciment que els grans poetes poden convertir-se en amics íntims del lector, gràcies al viatge interior que la seva lectura atenta i minuciosa li atorga, és la gran proposta de Vergés; és la comunió dels homes, és el punt de rencontre, és la substància que ens humanitza.


Clara Mir
Barcelona,  21- 10- 2011





r
 
 



 

divendres, 7 d’octubre de 2011

AGENDA OCTUBRE-11

DISSABTE 15 D'OCTUBRE
 RECITAL POÈTIC: SAÓ - GRUP 7 DE CORS

Dins del marc de POETICAE el grup 7 DE CORS ofereix un recital de les seves composicions.
El grup va néixer a l'entorn de l'Ateneu Barcelonès i està format per: Clara Mir, Elisa Riera, Esperança Castell, Leonci Canals, Margarida Medina, Marisa Olivera i Miquel Sànchez.

Els acompanyarà a la guitarra Mariona Grau Alcón.

Hora: 20h
lloc:    Casa de les Aigües - Montcada i Reixac



DIVENDRES 28 D'OCTUBRE: 
POESIA A LA CARTA XIX

El CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ acollirà aquest curs 2011 - 2012 les sessions de POESIA A LA CARTA dins del seu espai RACÓ POÈTIC DELS DIVENDRES.
En aquesta sessió número 19 es glosarà el poeta MIQUEL BAUÇÀ, el poeta de l'Eixample.
A la segona part de la sessió esperem els vostres poemes

Hora: 18h
lloc:     CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ -Gran Via de les Corts Catalanes, 592 prl.