CLARA MIR
INSTANT
Surts a la porta i veus l’alzinar tot d’una peça,
grisverd i opac. Un plugim i l’arc al cel a tocar,
com una ferida.
Potser enyores l’horitzó que et dibuixa la mar
i la volta de vidre on s’ajoquen els déus.
Mai no has naufragat en la rosada d’aquest bosc
que et contempla?
No has tensat mai la teranyina amb la rosa dels vents?
T’atures: una sargantana et mira amb un deix
de súplica a l’ull, només un instant i s’amaga...
Constates que tu només ets déu quan bescanvies
la teva por amb la por de la sargantana.
ENRIC PIERA
QUADRAT.
Tots els seus costats son iguals
és un cos perfecte,
costats prims sense gens de greix
cos esportiu,
si es lligués una circumferència,
un altre cos perfecte,
fet amb compàs,
tots els punts tenen la mateixa distància
envers el centre.
Potser aconseguirien parir
la quadratura del cercle.
MERCÈ GRIERA
TURISTES
El nen dorm reclinat sobre la mare,
la mare dorm reclinada a la finestra
d’un autobús de dos pisos vermell,
en baixen per dinar,
pollastre kentucky i gelat,
el nen, amb els ditets untats, camina
reclinat sobre la mare,
la mare camina reclinada sobre el vent...
de nou, són dalt l’autobús, que
travessa el riu i fa marrada per
carrers esborradissos tots semblants...
baixen al Museu d’Història Natural,
on a la vitrina dels homínids veuen un
petit australopitec reclinat sobre la mare,
la mare, sobre el vent...
es va acabant la ruta
i a l’Abadia de Westminster, el nen s’asseu,
reclina el cap sobre la mare en un banc
sota la immensa nau,
la mare busca...
març 2010
MERCEDES DELCLÓS
COLLAGE
Migajas en el polvo de una piedra
pasean el miedo por el abismo
la señal del engaño
ríe en el secreto del cráter
llueven palabras en el eco de un pozo
la nieve guarda el aleteo de una serpiente
el bosque ríe cautivo de su memoria
el rostro de una prisión desvela huídas
los olvidos languidecen en un estanque
la fuerza temblorosa del volcán
no concibe otros despertares
una perra hambrienta lame sus huesos
MONTSE BASTONS
PA AMB TOMÀQUET
Portava ja tres hores traduint l’Odissea,
evidentment, no tota: només el cant novè,
aquell en què Odisseu ordeix l’astuta idea
d’escapar de la cova sota el ventre d’un be.
I ara em sentia jo com el ciclop: ben cega,
no com a conseqüència d’una estaca roent,
sinó per un empatx de tanta lletra grega,
tant empatx que em ploraven els ulls de cansament.
Me’n vaig cap a la cuina a picar alguna cosa..
Allí, el meu germà pren un Cacaolat,
mentre la meva mare amb tendresa li posa
en llesques de pa rústic talls de pernil salat.
-Però per què redimonis li has posat mantega?
Que no tenim tomàquets? No m’ho penso menjar!
És insípid! No ho vull!- crispat li espetega
tan bon punt n’ha clavat un mos el meu germà.
Té raó: me’n recordo de quan era a Brussel·les
i em notava l’estómac replè, fart, atapeït
d’entrepans de mantega. Ai, llavors com anheles
l’oli d’oliva verge, la sal i l’embotit!
I, enmig de la petita disputa produïda,
no sé com, se m’acut un pensament il·lús:
que una llesca de pa simbolitza la vida:
suca-la amb poesia i almenys tindrà més gust!
CARMEN C.C.
VIURE
El repòs bleixa l’espai
tens plena la vida
el galop no arriba mai
si es perd la brida.
Sovint notes musicals,
pinzells brollen pintura
a la pensa ideals
cantem amb alegria
fins l’hora de dormir
si ha estat cantellut el dia
que la nit sigui coixí.
MARIA ISABEL TRABALON
12 ANYS
SENSE SOROLLS
Són com gèlids records,
com un cop d’aire fred.
Un malson que no es veu,
perquè només és
una pluja dels ulls.
Voldries volar com un petó,
que sense amor,
ara només es un poema,
que no riu,
tampoc plora.
Que només fa crits,
només es queixa.
Malgrat tot,
no et té por.
Ni tu a ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada