divendres, 6 de març de 2015

POESIA A LA CARTA AL BLOG


CONSOL VIDAL - DESERT DE LLUM


Vaig conèixer Consol Vidal l’estiu del 2013, a Crespià, un  poble de Girona, un poble petit, polit, amb flors escalant o penjant de les parets de pedra; amb un rierol i una església; amb una quietud que fa per a la poesia. I em va passar els seus poemes. La Consol ens parla del desert que va descobrir a Douz i la va seduir. Ens conta el desert que podem contemplar, el que podem admirar i, potser, el que tenim dins l’ànima.
Us passem uns quants poemes. Llegiu-los.
                                                             Marta

 
 





Consol Vidal
DESERT DE LLUM

Octubre 2009
Realització: Editions Walidoff
ISBN: 978-9973-9996-8-9
© del text: Consol Vidal

Aquest llibre té una traducció a l’àrab
I una versió en castellà


CONSOL VIDAL RIERA
Una poeta del desert a Catalunya
Com pot ser que el desert amb la seva sorra, l’herba, les
estrelles, el seu cel blanc i la seva lluna, com pot ser que
aquest món màgic i estrany et pugui fer néixer a l’altra
banda del Mediterrani, en concret a Girona?
...

La poeta ha pogut a través de les seves senzilles paraules
recuperar en la poesia el record del desert que ha descobert
a Douz, fa anys, i ha esdevingut una cita important, i part
de la seva vida secreta.
...

Extret del pròleg de
                                   Noureddine Bettaieb
Poeta i periodista
Secretari general de l’Associació
Art i Patrimoni de Douz, Tunísia
juny 2009




Ksar Ghilane

Em sé ofegada dins la gola
d’aquesta aigua que em banya el cos,
aquest cos meu
que sé que lluita
contra el sacseig d’un gran buit.


Aleshores la febre del cos crema tot allò prohibit
i sembla que s’atansa un aire prim
que apedaça l’esquinç d’aquest llençol
que m’ha de protegir de l’abisme de les pedres.


Desert: m’escrius paraules sobre la galta
i jo te les escric sobre les pedres...
Ara, pels camins solitaris i incerts de la vida,
la veu de la memòria convoca els abismes
que calcen uns mots que rodolen
amb la teva saviesa.



La carícia del vent
arranca el vel invisible
que esdevé resistent...
I així, amb el seu alè dins meu,
sé que no vull la destrucció de les paraules
ni l’absència del record.



M’arrecero amb tu en la melanconia del passat;
devoro amb tota l’esma
tot l’escalf i aquest buit d’ara
que és abrigall dels colors d’aquest desert
que esqueixa el desig
de ser arrel sota la capa rogenca
del teu despertar.



Que les teves mans esdevinguin llavors
per adobar els camps dels impossibles...
Que els deserts escampin repòs
enmig de dunes i oasis
amb uns mots amb llavis de mel
que tallin l’alè de la mort.



Observo la llum que s’esmuny a l’horitzó
sobre la duna solitària escolto el silenci
que porta la veu que cerca el teu rostre.
Trobo la petjada del enyors que van deixant
els anys i com viatgera de retorns exploro
l’esclat de la certesa. Ignoro la realitat….

Ksar Guilane : 17-11-07, 17h




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada