dissabte, 7 de març de 2015

NOTÍCIES

El dia 26 de febrer a la llibreria LAIE  de Pau Claris hi va haver una festa de la poesia.
Es van presentar dos llibres de dues poetes importants:
ANNA BOU JORBA
que amb el seu poemari
ACADÈMIA D’IDIOMES INVISIBLES
ha guanyat el
PREMI DE POESIA JOAN PERUCHO VILA D’ASCÓ 2014

i
GEMMA GORGA
amb el seu poemari
MUR
La Mònica Trueba va fer unes intervencions musicals al piano i es va servir una copa de cava. Tot magnífic. Especialment els poemes de l’Anna i de la Gemma.


De l’Anna Bou:



te n’has anat, te n’has anat, te n’has anat.
Ho vaig haver de dir tres vegades, com un encanteri, 
perquè no me’n feia creus, no me’n feia creus, feia creus.
S’han de conservar els banyadors dels nostres morts.
Quan la felicitat líquida regalimava pels dits.
He d’aprendre a nedar una altra vegada.
Un banyador és el que més s’assembla a l’ànima: 
s’arrapa, s’arrapa, s’arrapa.






En aquesta pàgina hi ha un gos atropellat.
Aviso per si pretens llençar-te els ulls al terra, per no veure’l. Però el terra
és gat vell, i t’informarà que no serveix de res, que la veritat és un gos 
atropellat al mig de la carretera que et porta a casa.

                                               GOS ATROPELLAT

No has pogut estar-te’n de mirar de reüll, en passar: la sang com 
un esborrall del paisatge, la massa de gos oberta com una lliçó d’anatomia per 
a les mosques metges, la matrícula dins la pupil·la canina revelant-se com 
el pin secret per entrar a les ombres. L’autòpsia demostrarà que a l’estómac 
hi resta un lladruc, calent com una paraula a la punta de la llengua.
Pesa l’aire, algú li ha abocat ciment a l’oxigen i la carretera que et porta a 
casa s’eixampla com el coll d’una serp.    



De la Gemma Gorga:



Sala de cures intensives

Són les dotze de la nit,
l’hora en què els morts es giren de bocaterrosa
per continuar dormint al revers del temps,
l’hora en què l’anhídrid carbònic
canvia el patró del seu ritme respiratori,
l’hora en què les paraules comencen
el torn nocturn, i és possible dir
i deixar-se dir. Com un consol real.


Llinatge

D’ella vaig heretar dues arracades d’or
tallades en petits hexàgons de llum:
d’una orella a una altra orella
el trajecte és senzill
─la mort va encarregar-se d’obrir
la gafeta aquí, tancar la gafeta allà─,
com qui hereta històries o memòries,
també d’una orella a una altra orella,
també la punxada inicial,
la llumeta de sang al fons del passadís,
el dolor bategant de per vida
al lòbul de cada paraula.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada