El dia 26 de febrer a la llibreria LAIE de Pau Claris hi va haver una festa de la
poesia.
Es van presentar dos llibres de dues poetes importants:
ANNA
BOU JORBA
que
amb el seu poemari
ACADÈMIA
D’IDIOMES INVISIBLES
ha
guanyat el
PREMI
DE POESIA JOAN PERUCHO VILA D’ASCÓ 2014
i
GEMMA
GORGA
amb el
seu poemari
MUR
La Mònica Trueba va fer unes intervencions musicals al
piano i es va servir una copa de cava. Tot magnífic. Especialment els poemes de
l’Anna i de la Gemma.
De l’Anna Bou:
te n’has anat, te n’has
anat, te n’has anat.
Ho vaig haver de dir
tres vegades, com un encanteri,
perquè no me’n feia
creus, no me’n feia creus, feia creus.
S’han de conservar els
banyadors dels nostres morts.
Quan la felicitat
líquida regalimava pels dits.
He d’aprendre a nedar
una altra vegada.
Un banyador és el que
més s’assembla a l’ànima:
s’arrapa, s’arrapa,
s’arrapa.
En aquesta pàgina hi ha
un gos atropellat.
Aviso per si pretens
llençar-te els ulls al terra, per no veure’l. Però el terra
és gat vell, i
t’informarà que no serveix de res, que la veritat és un gos
atropellat al mig de la
carretera que et porta a casa.
GOS ATROPELLAT
No has pogut estar-te’n
de mirar de reüll, en passar: la sang com
un esborrall del
paisatge, la massa de gos oberta com una lliçó d’anatomia per
a les mosques metges,
la matrícula dins la pupil·la canina revelant-se com
el pin secret per
entrar a les ombres. L’autòpsia demostrarà que a l’estómac
hi resta un lladruc,
calent com una paraula a la punta de la llengua.
Pesa l’aire, algú li ha
abocat ciment a l’oxigen i la carretera que et porta a
casa s’eixampla com el
coll d’una serp.
De la Gemma Gorga:
Sala de cures intensives
Són les dotze de la
nit,
l’hora en què els morts
es giren de bocaterrosa
per continuar dormint
al revers del temps,
l’hora en què
l’anhídrid carbònic
canvia el patró del seu
ritme respiratori,
l’hora en què les
paraules comencen
el torn nocturn, i és
possible dir
i deixar-se dir. Com un
consol real.
Llinatge
D’ella vaig heretar
dues arracades d’or
tallades en petits
hexàgons de llum:
d’una orella a una
altra orella
el trajecte és senzill
─la mort va
encarregar-se d’obrir
la gafeta aquí, tancar
la gafeta allà─,
com qui hereta
històries o memòries,
també d’una orella a
una altra orella,
també la punxada
inicial,
la llumeta de sang al
fons del passadís,
el dolor bategant de
per vida
al lòbul de cada paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada