dissabte, 7 de març de 2015

NOTÍCIES









El dia 3 de març a la llibreria JAIMES es va presentar el poemari
LA PARAULA DES-HABITADA
de la
CLARA MIR

Amb aquest recull va guanyar el
XXXVIII PREMI DE POESIA JOSEP MARIA LOPEZ PICÓ DE LA VILA DE VALLIRANA
La presentació que transcrivim va anar a càrrec d’ISABEL ORTEGA
                                                                                                          

Clara Mir i Isabel Ortega




Presentació La paraula des-habitada, de Clara Mir

Bona tarda,
Abans de res, Clara, vull agrair-te la confiança que m’has mostrat en demanar-me de fer la presentació de La paraula des-habitada.
De fet, crec que no caldria que l’hi presentés ningú. Per tres raons:
Primera: la Clara Mir és una persona amb un gran bagatge cultural i humà i els que sou aquí sabeu que la seva vàlua és prou sòlida per oferir-nos una obra profunda i vital, tendra i contundent.
Segona: un premi com el López-Picó és una garantia de la qualitat del poemari. És un premi ben merescut perquè la Clara ha treballat a fons cada poema, cada paraula, per aconseguir una obra que deixa petja perquè està escrita des de les entranyes de la raó i de l’ànima.
Tercera: que el poemari estigui precedit pel pròleg de Francesc Garriga Barata és una altra garantia de qualitat. Crec que aquest pròleg deu ser, si no el darrer text que va escriure Garriga abans de morir, sí un dels últims. Les persones que coneixíem en Garriga sabem com n’era, de crític, primmirat i exigent amb la poesia. I si Francesc Garriga escriu: “És un bon llibre. Us sorprendrà l’autoritat amb què us parla. L’autora arrossega vida i parla, perquè en sap, des de la força que li dóna la seva preparació intel·lectual i la seva vitalitat.”, aleshores, cal creure’l.

De manera que el llibre ja té els continguts necessaris perquè emprengui el seu camí solet. Tot i això, vull compartir amb la Clara, per amistat i complicitat poètica de fa anys, el bateig oficial d’aquesta nova criatura i, per això, com a bateig que és, començaré amb el nom.

El nom és el que ens identifica, el que ens fa ser qui som. Hi ha qui diu que el nom no és important, però en realitat és allò amb què ens presentem a als altres, la nostra identificació inicial.
Per això val la pena d’aturar-nos en el títol: La paraula des-habitada, amb guionet. És un títol que conté prou elements simbòlics perquè en parlem ja que són els que trobarem al llarg del poemari.
El primer que em va venir al cap de seguida és aquella coneguda referència heideggeriana: “La Paraula és la casa de l’Ésser”. La Paraula com Verb, com Logos, com allò que dóna sentit i significació a les coses. La Paraula que dóna vida perquè ja des dels orígens del pensament la paraula està íntimament vinculada a l’Ésser. La “paraula”, en aquest sentit, no representa una simple comparació amb les coses, ni una substitució, sinó que és la cosa mateixa que es mostra, apareix, es descobreix , que “compareix” en anomenar-la.
Si admetem que la Paraula és la casa de l’Ésser, on és l’Ésser quan aquesta paraula està deshabitada? I si ara està des-habitada, vol dir que abans havia estat habitada. Què ha passat amb la significació de la paraula? Ens trobem una casa buida. I els seus habitants, desnonats. És una stuació extrema que la Clara ha sabut expressar mitançant les diverses òptiques que adopta al llarg del poemari, i això ho fa amb dolor, amb desconcert, amb amor, amb una bona dosi de rebel.lia i, en alguns casos, d’humor. Perquè allò que posa de manifest la Clara és que el patrimoni d’aquesta Paraula, d’aquest Logos, és a dir, de la “Vida”, ha estat, almenys en la nostra tradició juevocristiana, a mans del Poder (en majúscula), tant del religiós com del polític, un poder que ha dissenyat un món en funció d’uns interessos determinats i que, per tant, ens ha fet viure, de manera gregària, en la fal·làcia, la irrealitat, la mentida.

“En principi va ser el Verb”, anuncia el relat bíblic. És justament aquest Verb el que qüestiona la Clara. Ja ho fa en el seu primer poemari, Els déus i les bèsties, un títol també amb un grau molt alt de contingut simbòlic perquè incideix en les mateixos aspectes essencials de La paraula des-habitada. M’agradaria llegir-vos un poema d’Els déus i les bèsties que es titula justament La paraula:

I els arribà el verb invicte i gloriós
que els penetrà amb un ruixim
de salmòdies i els prenyà.
Varen esbossar les primeres paraules
amb tremolor de part.
Abrigaren els mots arrapats a la boca
com una altra pell adherida i sense nom.
A poc a poc, deixaren de creure’s eterns
i varen conèixer la por.

En aquest poema, ja hi veiem la usurpació de la paraula per part d’una tradició que ens ha instal·lat en la por i en la ignorància mitjançant la veu dels “escribes” (paraula que apareix en ambdós poemaris).
Vegem-ne ara un de La paraula des-habitada, de l’apartat “usurpació”, que està encapçalat per una cita de l’evangelista Joan (2,19), un altre dels “escribes” de la nostra tradició. La cita diu: “Quant a vosaltres, sé que mantindreu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessitareu que ningú us instrueixi.”  Llegeixo el poema:
Tres és necessari, tres. Trinitat
que gira al ritme casolà del mister
i perquè algú ha dit: “No tingueu por”.
I en moren tres. Tant li fa com moren,
a la creu, al carrer o al desert, multiplicats
per la unció geomètrica de les virtuts del tres:
mascle
   fundador i firaire.
Virtuts escrites al vèrtex d’un triangle
malgirbat per robar el verb als fill de l’home.
Tres paraules restades de tres
perquè no cal que ningú els instrueixi.

“Usurpació” és el títol del primer apartat del poemari. La constatació d’aquesta usurpació que arrossega la nostra tradició milenària empeny la veu poètica de La paraula des-habitada a defugir les convencions rebudes. Però aquesta lucidesa té un preu, o tres: la nuesa, és a dir, la desprotecció; el fred –paraula que apareix de tant en tant al llarg dels poemes- i, també la solitud.
Sé que si llegeixo aquest poema allargo la presentació, però m’agrada especialment perquè és un paradigma del “nacionalcatolicismo” a què vam ser sotmeses moltes persones als col·legis religiosos; almenys jo hi veig reflectit el col·legi de monges i, per tant, també m’hi identifico.

Eppur si muove (p.21):
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt 
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.

Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.

Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.

És fantàstic, aquest poema!

Però no solament hi ha la usurpació ideològica sinó també la política. Els dos poemes dedicats a Salvador Espriu (com també el de la pàgina 58) posen de manifest que la Clara qüestiona també l’altra casa des-habitada que és la nostra terra vençuda i sotmesa. Vegem el segon poema de la pàgina 24:

El paper em xucla les lletres
i  el plany s’esmuny,
tartera avall, per la llera blanca
d’un país deshabitat:
petits quers de sang,
rialles esmicolades gola endins,
silencis rodolant
damunt la llera blanca
del meu país sense paraula,
deshabitat.

I encara una tercera usurpació: la del poder econòmic, que també apareix en diversos poemes d’ Els déus i les bèsties, i que es manifesta de manera brutal en la desigualtat entre els països desenvolupats i els anomenats del 3r món –crec que la Clara té una mirada especialment tendra cap a l’Àfrica-. Aquesta desigualtat és un fet que se silencia i que alhora fa emmudir les víctimes, és a dir, els nega la paraula. Llegeixo el poema de la pàgina 41:

-No els toquis els caramels, estan comptats!
Tanmateix, no li arriba la mà a l’altra banda
de la pobresa.
Tampoc els somnis no estan calculats a l’alça
per a ell, que no sap comptar els silencis
de la terra minada
ni els dies de la seva existència que esclaten
com caramels de maduixa que la terra s’empassa.

He comentat anteriorment que la lucidesa comporta nuesa, és a dir, vulnerabilitat. En constatar que allò que ens han transmès com la Veritat es presenta buit, deshabitat, la veu poètica ha de començar a recompondre el sentit de la vida, i això comporta desconcert, un cert desordre no exempt de “fred” -una altra paraula que hi sorgeix sovint- i, per tant, la necessitat d’”endreçar” la vida amb les paraules de què disposa, paraules prestades que haurà d’omplir d’una nova significació. La hi ajudarà la complicitat que estableix amb altres poetes, els quals pren com a referència en un diàleg fructífer en què sent que “li cedeixen la paraula”, com expressa el títol del segon apartat del poemari.
Per habitar la paraula, la poeta ha de recórrer les cambres de l’ànima, on conviuen passat, present i futur, és a dir, els records, especialment de la infantesa (“Notes per a la memòria” és el tercer apartat del poemari); els fets de la vida quotidiana (on tenen protagonisme les persones estimades), i la percepció d’un futur en què es comença a entreveure la mort. La Clara s’hi acara d’una manera valenta, rebel, vital i irònica. I, com a poeta, amb una bellesa d’imatges dignes de figurar a les antologies. En poso uns exemples:  « Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?” (Aquest vers em permet fer referència a un element que vincula passat, present i futur : la mar, el teló de fons que perdura al pas del temps). En un altre poema escriu : « Pregunto al jaç de l’oblit/, a loceà,/ si dels meus mots la mar en farà istme.”
Un altre exemple: “I el sac de gemecs a tres quarts del fàstic”, o bé, “Som captaires del bes i la moixaina”, o aquest, tan contundent: “La pell, però, no necessita estenedor,/ s’apaga sola”…

Ja ho veieu: un poemari d’una gran riquesa conceptual, sensitiva i lingüística, que és el que s’ha de demanar a un bon poemari.

Abans d’acabar, vull fer referència a la portada. A part de ser una imatge que encaixa perfectament amb el contingut, em vaig trobar, rellegint Els déus i les bèsties per preparar la presentació, un poema que descriu, també d’una manera molt bella, aquesta imatge. Crec que és una bona imatge per il·lustrar aquesta Paraula-casa deshabitada, ara habitada pels records. Es titula Absència:

Absència:
Aquell dibuix que tu vas fer
i que tinc penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.

Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.


De manera que, us animo a comprar La paraula des-habitada i després, si no l’heu llegit, Els déus i les bèsties, perquè veureu que formen una unitat travada sòlidament.

Moltes gràcies.

Isabel Ortega



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada