dimecres, 3 d’agost de 2011

SISENA SESSIÓ: MIQUEL ÀNGEL RIERA - 15-02-08

MIQUEL ÀNGEL RIERA

L’HOME I L’ESCRIPTOR
Poeta i narrador mallorquí, nascut a Manacor el dia 29 d’abril de 1930. Va morir a Palma el dia 20 de juliol de 1996. De família benestant, va estudiar Dret a Barcelona, Granada i Salamanca i després Filosofia i Lletres, a Barcelona.
La seva infància i, per tant la seva escolarització es produeix en el transcurs de la guerra civil i de la dictadura; patirà, doncs, la repressió cultural i la pressió dogmàtica de l’època i la seva formació serà en castellà. L’experiència de la guerra i de la postguerra marcarà profundament la seva personalitat.

El recorregut vital influeix el recorregut literari tant en poesia com en narrativa.
En la novel·la Morir quan cal, per posar un exemple, la reflexió interioritzada del protagonista ens permet constatar la sensibilitat del narrador que ens conta l’estat de guerra permanent entre les persones, la convivència malmesa, la manca d’amor, la mort de la innocència:

Tenc por, fill meu, sobretot tenc por de mi mateix, jo m’he vist als afores del poble, mirant com afusellaven un home”.

Pel que fa a l’home poeta, la seva posició vital és molt més extrema. Hi trobem una mirada interior a la recerca dolorosa o joiosa, sempre radical, de “la veritat”. Segons Jaume Vidal Alcover, el compromís personal del poeta amb el món que l’envolta fa que la seva poesia estigui impregnada d’una metafísica existencial, ens diu que el poeta “veu irremeiablement, i amb una serena tristor, el pas del món i dels homes cap a l’enyorament de l’eternitat”.
No obstant, la vitalitat de l’home (de l’home entre els altres homes) impregna rabiosament el jo del poeta; el tu i el vosaltres esdevenen un sol objecte d’amor. En ell, estimar pren una força carnal i, a la vegada metafísica, que traspassa la pell per convertir-se en Paraula.

LA SEVA OBRA
Els seus primers poemes daten del 1942. Entusiasta de la poesia castellana de la generació del 27, la seva es veurà molt influïda per Garcia Lorca, Aleixandre,  Salinas, Guillén i també Neruda. Escriu en castellà cinc poemaris, dels quals només es va publicar el darrer: Inventario previo. Simultàniament anava escrivint poemes solts en català que no va reunir en forma de poemari. No va entrar en contacte amb escriptors mallorquins fins l’any 1952 en fer el servei militar a Palma. Participa en algunes de les tertúlies que es fan, com la del Café Riscal on coneixerà a Jaume Vidal Alcover que influirà  en la seva decisió d’escriure en català.
Miquel Àngel Riera no és un escriptor apressat, escriu a poc a poc i cercant el millor resultat d’una manera molt personal. El resultat és una obra que ha desvetllat l’interès més enllà de les nostres fronteres i ha dotat la literatura catalana del més alt nivell de qualitat. La seva originalitat, la seva perfecció estilística ha merescut el reconeixement unànime de la crítica i dels lectors.


L’obra poètica de M. A. Riera, en català la formen sis llibres:
Poemes a Nai  (1965)
Biografia (1974)
Paràbola i clam de la cosa humana (1974)
La bellesa de l’home (1979)
Llibre de benaventurances (1980)
Tots els poemes 1957- 1981, publicada al 1985 per Ed. 62, recull altres poemes inèdits en l’apèndix de l’obra.
El pis de la badia (1992)
La  seva Obra poètica completa no serà publicada fins el 2004 per Edicions El Salobre
Ha traduït a Rafael Alberti: Poemes de l’enyorament (1972)

La narrativa de M. A. Riera la conformen sis novel·les i dos relats breus:
Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973)
Morir quan cal (1974)
L’endemà de mai (1978)
Panorama amb dona (1983)
Els deus inaccessibles (1987)
Illa Flaubert (1990)

La rara anatomia dels centaures (1979)
Crònica lasciva d’una decadència (1995)

Gran part de la seva obra ha estat traduïda al francès, al castellà, al gallec i al txec, a l’anglès, al rus i a l’alemany.
Al 1971 crea la col·lecció de poesia El Turó
Al 1979 promou la col·lecció Tià de sa Real, que dirigeix fins a la seva mort.
Al 1983 es va realitzar una pel·lícula sobre L’endemà de mai, dirigida per Antoni Riera
Amb el reconeixement públic de lectors i d’intel·lectuals, als anys 80 es comença a produir l’estudi aprofundit de l’obra de Riera.
Al 1987 es produeix la seva nominació, per part del PEN Club, a la candidatura al Premi Nobel.

Premis
Sant Jordi (1973) Morir quan cal
Joan Alcover de poesia (1974) La bellesa de l’ home
Crítica de Serra d’Or (1975)
Nacional de la crítica de Narrativa Catalana (1978) L’endemà de mai
Crítica de Serra d’Or (1984) Panorama amb dona
Nacional de Literatura  Catalana (1988) Ela deus inaccessibles
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1989)
Josep Pla (1990) Illa Flaubert
Ciutat de Barcelona (1990) Illa Flaubert
Joan Creixells (1990) Illa Flaubert
Crítica (1990) Illa Flaubert

 
COMENTARI

L’obra poètica de M.A.R., tota ella, és un cant a l’amor. L’amor en doble vessant, l’amor de parella, l’amor al col·lectiut. El poeta no para d’insistir en  importància de la paraula i del tacte per  abastar el vosaltres i ensems  l’estimada, sempre present. La figura metafòrica de Nai n’és el símbol més clar. Vicent Andrés Estellés, en el pròleg del Llibre de benaventurances, puntualitza clarament el tema clau de l’obra del nostre poeta. L’Amor-Nai esdevé el fil conductor.

“A poc, restava literalment fascinat per aquells inicials Poemes a Nai, que havia escrit encetant un camí literari fastuós, (...) Perquè  Nai també hi és present aquí; com també hi és present aquella passió, aquella lluminositat, aquell amor cremant que evoque. (...) Al capdavall, després de l’amarg i exultant recorregut, resta intacte, poderós i problemàtic, el sentiment d’amor inicial”.

En la seva recerca de la realitat humana hi ha una veritable explosió del jo poètic expressant el seu amor de forma impúdica i ho veiem en el primer vers del llibre A Nai: T’estim però me’n fot; El recurs a la paradoxa li permet enunciar el seu amor més enllà del secret, fer-lo més ampla, sotmetre'l a la mirada pública i resistir-lo. Aquesta manera d’astorar i d’astorar-se sovinteja, com veiem en un altre vers també memorable: tanta sinceritat, quina indecència! on, a més a més, posa de manifest la seva aferrada persecució dels valors essencials dels humans.
La ràbia i la rebel·lia del poeta es mostren, amb un estil molt més directe, en l’exigència d’autoafirmació i en la defensa de la llengua i la cultura pròpies: dexau-me ser qui som. La rebel·lia de l’home es manifesta en: la meva escassa vocació d’animal domèstic.

Són sis els llibres publicats. En el recorregut, el poeta es manté fidel a la idea de “comunió humana”, comunió en el tacte de la pell humana. En ell, estimar pren una força carnal i, a la vegada metafísica, que traspassa la pell per convertir-se en Paraula.
En tota la seva obra, el poeta és coherent en la fidelitat envers ell mateix i envers els altres. També és coherent pel que fa al pas del temps, des del impuls més urgent en els primers versos fins arribar a la reflexió sobre la vellesa i la mort, apuntant la necessitat de sobreviure gràcies a la paraula.

1.  POEMAS A NAI

Aquest és el seu primer llibre publicat en català. Començat l’any 1957 i acabat l’any 1960, no es publicarà  fins l’any 1962. Poemes a Nai va ser presentat al premi Ciutat de Palma. Quan va ser proposat com a guanyador, va ser vetat per un membre del jurat “por atacar la normas i buenas costumbres”. Hi va haver rebombori. Resposta dels intel·lectuals mallorquins, articles a la premsa de Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Josep Mª Llompart etc... Tot i això, van
              
circular còpies d’aquest poemari per les tertúlies de Ciutat i ja va adquirir fama abans de ser publicat.

El nom de Nai depassa en molt el d’un nom concret. Nai, en gallec, vol dir mare, i per extensió també vol dir font de vida.  Nai és ambivalent, abstracte i concreta. El poeta estima a través de Nai, estima Nai, estima l’’home, el col·lectiu humà, el  vosaltres. Nai serà també Roser, el nom de la seva estimada, llavors, Nai esdevé el “senyal” com el que empraven els trobadors medievals

El primer poema està escrit en primera persona i es dirigeix a la persona concreta estimada. Comença i acaba respectivament amb dues paradoxes que atorguen una consistència brutal a l’amor que sent. El llenguatge metafòric és d’una gran rudesa com el vòmit que no es pot aguantar ni amagar, acompanyat d’també imatges molt belles, (versos 7-10) Utilitza l’anàfora v. 1 i 7.
I

                                T’estim, però me’n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit vital
 que és estimar. Ja fineix l’hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se’m fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits arrapadissos,
per integrar-te a mi. Però s’hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T’estim, però me’n fot. Som a l’espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t’encasti en mi tant, que pugui dir-te:
-ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.



                       XIII (fragment)     
Per ara,
això és tot quant et puc dir,
Nai.
Sé que nom Miquel Àngel
i té trenta anys. Viu a la dreta,
així que es baixa pel carrer d’Artà
-la mar també viu a la dreta,
dins un barracó de barques i distàncies-,
així que es puja
pel carreró arrecerat de la teva vida.
Té quasi l’altària d’un crit, i l’extensió
d’una veu enrampada, amidada a versos quadrats.
...

2. BIOGRAFIA

A Biografia, Nai és Roser, els tres primers poemes són de recordança del passat. El poeta parla amb Nai / Roser i el record s’omple de l’omnipresència de l’estimada. El record adolescent de la descoberta: la primera masturbació.

                       
                      I  (fragment)          ...
El misteri et pertany i em sotmet.
És per això, sens dubte, que te venc estimant
des d’aquells temps en punt d’abans de tu mateixa,
que jo ja t’estimava, sense encara adonar-me'n
quan altrament eres
una fuita d’escola al pinar de sa Coma
un llibre torbador estimat a grapades
pel camí de Tortova.
-alt de milanes i aromat de cabres-
o aquelles mans
que,
 presentint-te,
em deixondires tu.


3. LA BELLESA DE L’HOME

Aquest llibre és una declaració d’amor:
en aquest poemari ens diu, ja en el primer vers, que la funció de l’home no és altre que crear bellesa: “La bellesa de l’home és que crea bellesa” (...) i expressarà el desig:  “que sigui eterna la bellesa amb  que ell millora el món”. L’home és l’ànima del món i no cal témer, com fan els puritans, l’amor i la carn, perquè l’amor humà és el creador de la bellesa. El desig de viure fa que es puguin viure moltes vides gràcies a la veu compartida, com queda palès en els versos del poema V :
                                                             
                                                        V                        
 Duem posada tota la fam de viure
per endavant,
                                    la delícia major és aperduar-se
pels barris tristos de l’home
desconegut
..
La veu, amb tota claredat, la veu,
                                    ... 
fins que en un moment es ret, tot estimant es ret,
I lentament
com qui comprova l’escalfor de les cendres calentes,
ens passa la mà per l’arrambador
de la conversa:
el que ve després
resumeix
tota la història del món
en un bell espectacle

En el poema que llegim ara, es torna a fer evident la importància de l’home, l’home corrent que et trobes pel carrer i que pregunta  com vas?...i la pregunta fa que el jo, empès pels altres es senti portat vers una mena d’existencialisme vital que el duu a  parlar de si mateix i de la passió de viure entre vosaltres que sou gent i que li fa dir: existir es conjuga en present i al costat vostre.

                     IX   (fragments)            
Ningú dels que són gent, ningú suposaria
escoltant-vos dir paraules d’estar per casa
.paraules quotidianes que manejau
com una tosseta grisa traduïda del gris-
mentre allargau un gest, com de per viure,
...
Resulta que em deis “com va?”, com qui no diu res,
i de sobte tota la meva actitud de durar
comença a consistir
a sentir-me travessat per la vostra pregunta    
de port a port,
que tota la primfilada cura
amb què estic oficiant d’existir    
s’orienta a aclarir amb urgència com me va,
com si tingués la meva vida hipotecada
per l’antiga coixera de l’interrogant.
O em deis “espera’ns”,
i fer projectes de sobremorir
o sobreviure
...
ja que no hi ha més dogma que obeïr-vos
i tota la calentor de viure està en l’espera.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                
A cada dia més, existir
es conjuga en present i al costat vostre
i se’m fa clar que viure
és rabiosament viure ara i enmig de vosaltres,
tot donant a cada instant
la dimensió
i el valor d’un cicle
on neix,
em creix
i mor
aquesta rara passió per l’home
que fa de mi un mac viu
reviscolat
d’entre les pedres.


4. PARÀBOLA I CLAM DE LA COSA HUMANA

Aquest llibre duu una dedicatòria al poble català i a Nai; també hi trobem una citació de Salvador Espriu. (Pag. 105. Obra completa).

Aquí la veu del poeta exalta encara més el  vosaltres o un jo entre vosaltres. Però en l’expressió de l’amor cap els altres, aquí, pren consistència la presència del col·lectiu Al llarg del poemari va desenvolupant les idees clau del poeta: l’amor al país, el reconeixement de la pàtria i de la llengua. El llibre és un clam en defensa de la llibertat, és més compromès socialment. És un manifest contra aquells (ells per al poeta) que en l’exercici del poder, envaeixen i anul·len la personalitat dels individus. Sintetitza l’experiència vital del poeta, des de la constatació més negativa de la condició humana: l’home és infinitament mé llop que el llop, fins a l’expressió de la perfecció que el fa més adorable que els deus.
En el poema  següent, el jo poètic es situa en el món real i històric (publicat el 1976, deu haver estat escrit poc abans de la mort de Franco). És un clam.

I  (fragments)                

No us podré servir si no em serviu
deixant-me ser qui som. No milloreu
les meves terres d’ardent pedruscada
amb la femada fecundant i tèbia
dels vostres bons consells: tots ells m’arriben
portant escrita la inconfusible aparença
de dur amagada sota cada lletra
na generosa xeixa acotada.
Però, gràcies: deixau-me ser qui som.

Mai no podreu saber
                                   si encara és aire
                                   o ja és carn:
                                   té tots els atributs
per ser identificada
com un rastre de pasarell
encaixat
dins l’escletxa subtilíssima
que tolerau
entre vosaltres i el món.
No glateix si no es comprova:
es realitza pel tacte,
i accedeix a l’existència
si una mà la fandeix
com un vol ras de tords
a trenc de llums darreres.
...
Cap paraula del món
exulta
tan plena de significat
com el suau frec
consentidor
amb que adjectiva goigs,
saludadora,
quan un dit passa
demoratiu
pels seus tebis viaranys;
és el primer misteri
de la persona,
és pura vibració,
és màgia:
el poema perfecte
és tocar pell humana.




5. LLIBRE DE BENAVENTURANCES

En aquest llibre la veu del poeta s’adreça també a vosaltres, manté en tot ell un to salmòdic i, molts d’ells s’inicien amb els mots benaventurats aquells... Benaventurats els que cerquen la bellesa, els que desitgen morir, els que ensopeguen amb la mateixa pedra, benaventurats perquè “veuen acomplerta la seva condició humana”. Però el jo poètic no deixa d’adreçar-se a l’estimada; retrobem un llenguatge intimista que exemplifiquem amb un dels millors poemes d’amor de la nostra literatura com el poema primer d’aquest poemari:

     1                        
        
T’estim perquè existeixes. La més clara
dimensió del meu amor, i la més alta,
la sent tocant-te.
Meravella que sé perquè et delata un cos:
l’esperit és aquí, fet ta pell trascendida.
Ta veu, ta veritat, això que en dèiem ànima
és múscul tot, sang, tendó: no sé entendre la resta.
Just t’estim quan te toc: veu i mirada,
provatures de frec que me serveixen
per sobreviure i prou. El món, la vida
són una cosa: estimar-te és altra.
Parpella, porus, tu. Mugró, substància,
borrissol comprovable
lliurat a l’estratègia de crear volums
des dels quals sé com ets i sé estimar-te.
Tocar la teva pell i tot d’una enyorar-te.
Enyorar-te en present, no et pertany la distància.
Ma pell contra ta pell: més que existir, presència.
Sobirana eclosió de la persona, en tu:
amor
verificable en un cos,
t’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Constatable amb la mà:
la puresa total és desxifrar-te.

                             7               

Contemplar el món
i tenir la sensació d’entendre’l
des de l’exactesa dels nostres cossos estimant-se!
Clarividència suprema que em dóna
seguir amb els dits el rastre de la teva pell
pels carreranys secrets de la gran forma.
...
El món és molt més clar
des de les marjades de la teva cintura.
Suprema eucaristia del paisatge
consagrat a ser entès
per mor de ser, tu i jo, de carn alhora.
La veritat em ronda, rebotida de tu
cap a definir el món d’una vegada.
Vera definició que em domina
sols des de la teva pell compresa.
No les paraules, les mans són la Paraula.

6. EL PIS DE LA BADIA

És l’espai tardà de la vida del poeta; Passeig Marítim de Palma, any 90. Escriurà aquest darrer llibre en un últim devessall d’idees i de sentiments que omplen, paradoxalment de realisme madur i de vitalitat jove, l’últim tram de vida del poeta. La seva poesia és subjectiva, amb dedicació a l’amor de l’estimada,  i a la recerca de la felicitat. Insistirà en la naturalesa corporal de la felicitat; tot el que l’envolta el remet a l’estimada : “He sentit el teu cos pel meu transparentar-se, / i un cabell teu que he vist guarnint la respatllera / m’ha donat a pensar que tal volta existeixes/ ... i en el llit he vist meridiana, / la imprempta del teu cos com una gran paraula...”

II               

Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.
Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar. Tu
me fas engrandir el desig de misteri,
m’agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m’atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra
del qual ara ja en deim miquelangelar.
Defineix, davant meu, els signes del teu codi,
desdibuixa’m, confon-me amb tant de tuejar,
apropa’m fins el punt on et perdi de vista:
si em veus empal·lidir, és, perquè em dónes fam.
                       X                            

Ja n’estic fart de tants i tants obstacles
que em feren créixer esmús i esquitarell,
i d’apropar-me al goig ple de temences
com si el plaer fos d’altri i no fos meu.
Vull pecar molt, de totes les maneres,
A contrapel de tots els manaments.
...
vull una aurora boreal de gaudis
amb la qual viure un nou sentit del temps.
...
Dels plaers no fruïts, raça insensata,
un dia en respondreu davant els déus.

El cicle es tanca amb el diàleg tu / jo , el poeta i Nai. Des de Poemes a Nai fins El pis de la Badia, hi ha un camí d’insistències. Un camí de cercles que s’eixamplen i es contrauen, finalment més pausats, dins un món poètic que goso dir universal.



EPÍLEG:

                                                      XXIX                     

He pujat sense tu al pis de la badia
a perllongar aquell goig amb què tots dos l’omplirem
trabucant cadascun per les platges de l’altre
un dia o dos abans: prou temps per fer-ne un mite
d’uns calfreds de plaer que ja dubtava si eren
les flors d’una vivència o les petges d’un somni.
En butxacar les claus, a les portes del temple,
he sentit allà dins que el record hi sonava
com una gran cantata, i, en obrir, dins la fosca
he vist la teva veu feta una escolania,
grimpant per les parets com una buguenvíl·lea.
Tot i així, empetitit, entrava de puntetes
volent sorprendre el temps, condormit, retenint-nos
encara a tu i a mi dins unes hores
 confoses de camí, feixugues de bellesa.
L’espai era un batec i, abans d’entrar a la cambra,
m’he assegut al sofà, al lloc on t’assegueres
marcant el centre exacte del món i la badia.
He sentit el teu cos pel meu, transparentant-se,
i un cabell teu que he vist guarnint la respatllera
m’ha donat a pensar que tal volta existeixes.
Després, tremolant, he entrat al dormitori
i, en el llit sense fer, he vist, meridiana,
luminiscent, oferta, exacta, encara tèbia,
l’empremta del teu cos, com una gran paraula
escrita amb energia pels murs de l’existència
deixant la veritat, igual que tu, instal·lada
com un fasser molt alt ben davant unes cases.


LECTURA DESL ASSISTENTS

CLARA MIR
MESTRATGE

Ja sé que, sovint, les paraules
són un dur mestratge, una partitura
escrita  amb corxees
que mosseguen el pentagrama:  
còdols que acceleren  els batecs
de la vall.
Escolto les calmes de l’hivern,
la teva veu de taronger enamorada; 
m’emparo sota el canyissar de la riba,
per escoltar-la...
--equívoca o inexacta,
torno a la veritat senzilla de la teva pell
feta paraula.



C.C. CARMEN

QUOTIDIÀ




Tenir la vida plena
procurar no perdre brida
al cant
notes musicals
pinzellades magistrals
i a la pensa
ideals


El repòs bleix l’espai
llavors la benaurança


És l’hora de dormir
si ha estat cantellut el dia
que la nit sigui coixí



MÒNICA PONS
Cabaret

Cul estret

Incendiàries

Estranyes  aranyes

Dòlmens al descobert.



Així  estic,

A la intempèrie

Però cap misèria

Preveu càustic

Verí  o salfumà !


- El suïcidi, per demà-



ANTÒNIA FIGUERES
SON  ETERN A UNA DONA           
Has marxat
                       com campaneta que es va tancant
                       a pleret
                       sense fressa
                       silenciosa t’has clos

la vida
                       cant d’esperança
                       amb sotracs i davallades
                    

el treball
                       teixit que no s’acaba
                       entre els teus
                       i per als teus

l’existència
                       rierol d’aigua clara
                       que lluita
                       que dansa
                       fins a fondre’s a la mar.



PELE TORRES

CARTA A UNA AMIGA O AMIC DESCONEGUT


Sent que a dintre teu
tens tota la saviesa
del nostre planeta.
Són milions d’anys
dintre els teus gens.

La saviesa és amb tu,
cerca-la ara mateix,
no ho deixis per a demà.
CERCA-LA JA!
Perquè, ben segur,
està desitjant que tots dos
naveguem escorant per la mateixa banda

Veuràs, doncs, que tot el que t’envolta
TOT!... ets tu:
L’AIRE,
LA TERRA,
ELS ARBRES,
LES FLORS,
L’AIGUA...
i totes les espècies d’animals
que poblen la terra.
Mira-ho bé! A poc a poc.
No passis de llarg i ho veuràs.

Toca amb les teves mans
totes les coses que tens al teu abast,
sent l’escalfor,
l’energia.
Toca-les i notaràs
que tot és vida
que tot i tothom
està cercant el teu contacte
TOCA-LES BÉ!... amb calma
i tranquil·litat,
Veuràs i sentiràs tot l’amor
que hi ha al teu voltant.

Els sentits van molt més enllà
del que pots imaginar.

Després de llegir
aquesta reflexió,
amiga o amic, que no conec,
estaràs d’acord amb mi
que, ara, som menys desconeguts
i cada vegada més amics.



MARTA MALLEU

“SENSO”  A LA MASSANA

                                   A Josep Germinal
Busco en armaris tancats, en capses
desades al final de la memòria
I trobo (quin plaer!)
records com miratges.
Retrocedeixo en el temps:
obro forrellats de cintes blaves.
Les paraules, com ventades, s’escapen
i omplen el buit amb sons coneguts.
Tot el que es va dir, ara fa música.
Hi trobo el passat en blanc i negre,
imatges lluents amb regust de cinema
i fulls esgrogueïts com crisantems,
dibuixos i paraules escrites.
El paper s’explica amb textures i colors.
Jo hi passo els dits, sensibles.
I tot té gust de coca de pa
i olor de pintura a l’oli.

 
 
 
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada