dimecres, 3 d’agost de 2011

CINQUENA SESSIÓ: JOAN VINYOLI - 16-11-07

Mentre esperàvem que arribessin tots els companys per començar la sessió, els que ja hi érem rèiem i fèiem broma sobre que tots anem “estressats”  i no tenim temps de res, llavors vam començar a improvitzar versos un darrera l’altre a veure què sortia, i com que el primer havia acabat en “ES”, doncs tots vam continuar igual.  I va quedar així:


                   IMPROVITZACIÓ EN “ES”

Érem tres
a fer un poema sobre l’estrès
a tothora, i... a les tres.
M’has entès?
I em contestes: m’has corprès!
Però ara, ves
escoltem un blues de la “Blues Express”
Sóc l’última i m’ha sorprès
que s’acabi aquest vers
I de fet, no s’hi pot fer res.
Deixem-ho imprès
i veurem si de tres
passem a trenta tres

                            16-XI-07

“Tres” érem les persones a la sala i, és clar, volíem ser trenta tres.

SESSIÓ DEDICADA A JOAN VINYOLI

JOAN VINYOLI

         “Joan Vinyoli és, com tothom sap o hauria de saber un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional “ Aquesta afirmació la va fer Salvador Espriu a l’any 1965, a la revista Presència. Espriu, company de generació, i Carles Riba van ser dels pocs poetes que van saber valorar, des de l’inici, la força, la qualitat i indiscutible profunditat de la poesia de Joan Vinyoli. Joan Teixidor diu: “entre tots els poetes que hem conegut, ell és realment el poeta”.

         Va néixer a Barcelona. Vivien a la Gran Via. El seu pare va morir quan ell tenia quatre anys. Va tenir la infantesa marcada per les penúries econòmiques però també per la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, que sovint evoca a la seva poesia.  En aquests primers poemes també hi trobem el tema de l’amor:
 DOS POEMES I  (de PRIMER DESENLLAÇ 1.937)

  D'UNA TERRA (VI) (DE VIDA I SOMNI 1948)
És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l'indret on a mirar-la em parava
s'hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
móns de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.

És el descobriment de la poesia. Son els records
 Cursà estudis de comerç als jesuïtes de Casp,i als setze anys va entrar a treballar a l’editorial Labor fins a la seva jubilació. La seva vida va configurar els seus diferents móns: La Gran Via, Casp, Santa Coloma de Farnés, Begur, Queralbs i la Vall d’Aran, Barcelona i Vallvidrera.
De formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana, com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món, i com una forma de realització espiritual. El poeta admira la meravellosa realitat de les coses i vol arribar a la seva essència. La natura el cridava.
Podem trobar dues etapes en la seva producció.
La primera etapa que va des de 1937 a 1963: “Primer desenllaç” 1937, “De vida i somni” 1948,   “Les hores retrobades” 1951 i “El Callat” 1956, on la seva poesia lírica és deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme, és una poesia trascendental. La poesia és per a Vinyoli una via d’arrelament en la realitat i de la trascendència d’aquesta mateixa realitat. En aquesta primera etapa veiem la seva fidelitat a Riba i Rilke. És  un períodede formació i consolidació. Està caracteritzada per constants replantejaments poètics i per la voluntat de construir-se una  veu pròpia i personal.
EL POETA ADOLESCENT  (de LES HORES   RETROBADES 1951)
Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.
En aquests textos hi ha present un esforç per dilucidar el sentit de la poesia i de la seva capacitat transformadora.
SÓC UN HUMIL CONREU  ( de LES HORES RETROBADES 1951)
L’amor és present en tota la poètica de Vinyoli amb tractaments diversos; el plaer de l’amor, l’amor regenerador, l’amor sublim gairebé místic, l’amor com a font de coneixement, l’amor impossible i l’amor insatisfactori.
En aquesta etapa (F. Gomà).  “El Callat” és el llibre culminant de la seva primera època. “Joan Vinyoli, progressivament i amb plena consciència, va assegurant, en aquests primers llibres fins arribar a “El Callat”, l’actitud espiritual que li permetrà de prendre consciència de les coses en tot llur esclat líric, en la seva pròpia entitat, en la seva presència, en la seva essència” Havia de  
concentrar l’esperit en ell mateix o en la cosa que fos per extreure’n substància lírica i així l’objecte s’anava destacant i prenent sentit.
Joan Vinyoli  va ser sempre una persona atent i sensible a les formes més vives de la cultura contemporània: arts plàstiques, música... i va ser un home de vida apassionada i de molt trasbals.

         LES AIGÜES     (de EL CALLAT 1956)
         No el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il·lumina?

És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a casa instant,
és únic i perfet i perdurable


EL CAMÍ (de EL CALLAT 1956)

        

Després de “El Callat” passa per un moment baix amb una forta crisi religiosa que l’allunya definitivament de l’església catòlica. Publica “Realitats” al 1963 i entra en un període de crisi personal i de silenci poètic. També té problemes a l’editorial on treballa (aquesta feina l’agobiava) i també té problemes amb la beguda. “Realitats” és un llibre irregular i heterogeni en què el poeta vacil·la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l’escriptura de “El Callat” o adscriure’s al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya.


EL POETA I EL MAR (de REALITATS 1963)
Rei mal cofat, emperador vestit
amb teranyines, vidres, moviments
de sal.
         Derivo cap a llunys
inconcebibles.
                   Això és riquesa:
descobrir noves illes
reconèixer l’albatros.

A la cabina estreta
fresc aire de diumenge
mou la cortina, que desmaia
més tard, amb flaire de fregits
d’oli dolent.
                   L’onada de la tarda
s’ajeu al fons,
                   aleshores ve
que la mar reverbera a popa
i els ulls treballen en l’escuma.

Rei mal vestit, emperador calçat
amb espardenyes.
                   Però, tinc la barca
i em sé la mar.
        
Però al poeta no li importen les modes, ni els corrents, ni les escoles, ell està atent a la “vida”. Porta una càrrega experiencial i intimista, farcida de dubtes i d’incerteses i el vers és un camí de redempció que el porta a la seva segona etapa. Ha començat el canvi i el poeta es complau a descriure els seus actes habituals més allunyats de la creació artística, s’humilia, es fa petit, però no queda tranquil i protesta. També hi trobem poemes sobre la mort

GERONTION   (de REALITATS 1963)
         Jo sóc una manera de ser crit
         que és pur ofec, rancúnia, soledat
de ja quasi no ser, d’estar hivernat
a l’hospital sinistre de l’oblit.

Tant afanyar-me per a tal convit
amb el silenci m’ha tornat orat;
veig una hiena que pastura al prat
on cullo flors i quedo esfereït.

Tinc por: tancat en sala d’hospital,
passo les hores recomptant, avar,
el que fou or i que ja res no val.

En un catre corcat i desguarnit
recorro la mar negra. Temps de nit
Oh! La certesa de no veure far!


EL SEPARAT  (de REALITATS 1963)

                            
Aquest segon període  que va des de 1970 a 1984, representa la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el màxim reconeixement per part de la crítica.  Evoluciona cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d’un realisme de caire experiencial i moral.
(Parcerisas) “Tota la poesia de Vinyoli d’ençà dels anys setanta té, malgrat alguns canvis i diferències evidents, unes característiques comunes que són les que ens permetran parlar d’una veu pròpia del poeta. Vinyoli no abandona el seu sentit de recerca metafísica però li fa fer un tomb substancial: ara l’home és el centre del seu univers, la mesura de totes les coses i, en conseqüència, els horitzons de la seva poesia ens són més propers. Sobretot perquè aquest home que es constitueix com a nucli poètic és un poeta que sap aferrar-se a la vida amb totes les seves contradiccions, meravelles i secrets.”.
.(F.Gomà) “Al 1970 publica “Tot és ara i res” i a partir d’aquest poemari, doncs, canvia d’actitud: l’admiració primera que li produïen persones o coses i que es traduïa en cant, ha deixat d’existir. El poeta ha perdut la innocència i les il·lusions”
Els dos pols per on es mou la poesia són la raó i la follia o en llengua moderna. La realitat i el desig.
El poeta ha canviat. Tot és ara i res” és un llibre desolat, amarg, la constatació de la realitat, és d’una inexorable crueltat amb ell mateix. És el llibre que marca el punt d’inflexió .

Tot és ara i res 1970

        
SUNT LACRIMAE RERUM

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.
Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura."
Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.
Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.
Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.
 
(Parcerises). “Però fins i tot els poemes més desolats i desesperançats semblen moure’s en el teló de fons que té la passió com a punt de referència”. Perquè Joan Vinyoli, ja ho hem dit, va ser un home apassionat.
(A.Susanna) “Darrera dels seus poemes es palpa una persona de carn i ossos, la presència d’algú que sent i pateix i pensa, com tots nosaltres. Hi ha una adequació total entre la persona poètica i la persona real. Per a ell el fonamental era “viure”. Va conrear la reflexivitat, la possibilitat de convertir-se en objecte d’un mateix, això el va portar a la introspecció, per una banda i als conflictes amb si mateix”.. Això el va portar a escriure des de l’experiència.

Després del llibre esmentat “Tot és ara i res”,  el va seguir

                  
          “Encara les paraules”  al 1970 En aquest llibre tot són preguntes/que mai tenen resposta...No res, fum... Cal viure a tot o res, vinclar-nos dolçament...
Són les contradiccions que porten els humans. La realitat exterior i la realitat interior.

TOT SÓN PREGUNTES (de ENCARA LES PARAULES 1970)
                   Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l’arquet fa mal, d’això no n’hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d’importància.

Es poden fer moltíssimes coses,
que no són res, partint d’aquest principi:
tot és ara i res.

NO RES, UN FUM (de ENCARA LES PARAULES 1970)
La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
                            I què veus?
No res, un fum.
                            En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.


El següent llibre es titula “ARA QUE ÉS TARD” 1975

EL TEMPS DIFUNT  (de  ARA QUE ÉS TARD  1975)
                   M’he d’anar consolant
de fer-me vell.
                   Invento fets
que mai no foren, parlo
d’anar corrents a omplir
un cove de fruita i dur-lo
a qui no l’esperava: jo mateix
                                      En veure’l
m’alegraré.
                   Tot d’una el menjador
s’omple de l’hort. Dringuen les copes
plenes de vi.
                   Llunyana espera
de dies feliços que no fou possible
que ho fossin.
                   Ploro sense fressa
pels corredors, per totes
les cambres buides de la casa
del temps difunt.
                   Si vols acompanyar-me
vine, partim-nos
els fruits i el vi;
mirem per la finestra, junts,
el vell passat que vam pujar
graó rera graó, difícilment.
        
Hi ha una edició de  “POESIA COMPLETA”                 1975

                   Després va venir el poemari “VENT D’ARAM 1976
         El poeta cerca la paraula intransferible per a aquell estat d’ànim intransferible, la paraula única que sols pot donar el pes i la densitat del moment viscut.

AMB RONCA VEU  (de VENT D’ARAM 1976)
                   Com que no menjo per la fam que tinc,
                   Com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
                            i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo coll inflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

POEMA NUM. VIII  (de EL LLIBRE D’AMIC 1977)

         COR PODERÓS  (de EL GRIU 1978)

                   “Obra poètica”          1979

A continuació va publicar “A HORES PETITES” 1981

                   FEINA DE VELL  (de HORES PETITES 1981)

En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.

                   “CANTS D’ABELONE” 1983
        
“DOMINI MÀGIC” 1984
Planteja una reflexió filosòfica sobre la certesa que poguem arribar a tenir de l’existència

                            DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

        
“PASSEIG D’ANIVERSARI”   1984

     Parecerises diu: “Llegirem Vinyoli perquè en la seva obra aprendrem a esbrinar el sentit profund que la bellesa i l’emoció de la poesia poden donar a la bellesa i a l’emoció de la vida”  (Parcerisas)

ELEGIA DE VALLVIDRERA I (de PASSEIG D’ANIVERSARI 1984)

              Per què paraules? Aquest blau intens
              del mar és prou. Miro la ratlla fixa
de l’horitzó,
                   mar grandiós, i quanta
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus
que cerca vells tresors: el que m’atreia,
perles que abans havien estat ulls,
no ho troba algú tot sol, ans calen dos,
amb una sola, neta, lliure, confluent
mirada que es projecti més enllà
de tota perla –sols llavors hi arriben
“feliços pocs”.
                   No, jo sóc sol, però l’embat
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,
i no s’acaba mai aquest viatge
per les paraules:
                            Ja no tinc res més
    

     I finalment trobem les exquisides, precises i sensibles traduccions de les poesies de Rilke

                   “ VERSIONS DE RILKE”            1984

             “NOVES VERSIONS DE RILKE”        1985




 
OBRA:

                   “Primer desenllaç”                1937
                   “De vida i somni”                  1948
                   “Les hores retrobades         1951
                   “El Callat”                     1956

                   “Realitats”                    1963

                   “Tot és ara i res”                   1970 - 1975
                   “Encara les paraules”
                   “Ara que és tard”
                   “Poesia completa”                1975
                   “Vent d’aram                         1976
                   “El llibre d’amic”           1977
         “El griu”                        1978
                   “Obra poètica”             1979
                   “A hores petites”                   1981
                   “Cants d’Abelone”                1983
“Domini màgic”            1984
              “Passeig d’aniversari” 1984
                   “ Versions de Rilke”             1984
                   “Noves versions de Rilke”   1985


PREMIS:

IV Certamen Literari “Círcol Cultural Columbense” Premi de poesia 1949
Premi Ossa Menor a “Les hores retrobades” 1951
Premi La Lletra d’Or a “Encara les paraules” 1974
Premi de la Crítica Literària a “Ara que és tard” 1976
Premi de la Crítica Serra d’Or a “Ara que és tard” 1976
Premi de la Crítica Serra d’Or a “A hores petites”



LECTURA DELS ASSISTENTS

CLARA MIR

POEMA A TRES VEUS

I
La recerca del nom de cada cosa
és lenta i pertinaç com en els vells
dies de la impaciència.

Des del balcó,
- una llum, una rialla,
una bicicleta que passa, un colom,
la fressa d’una porta que es tanca -
esperes el retorn
de les hores exiliades.

El carrer és un seguit de parets i finestres
fetes per als qui entren a la crònica
quotidiana d’un rebedor escàs
i d’un sopar i un dormir precaris.

Amaga, si pots, la veu atorgada
o menteix-me, perquè tot pugui canviar.
                        
                 ........
 
 Tingues-li pietat quan es juga
                                el present
Tingues-li pietat quan cavalca
                                el futur
Tingues-li pietat quan baixa
                               el pendent
Tingues-li pietat quan mira
enrere

                  ........

Transita el tauler
de silenci en silenci,
a pas de peó,
endavant,
contra ella mateixa.
Omple les caselles
de signes intel·ligibles
per llegir,
en l’últim trajecte,
les mateixes ferides
de sempre.

C.C. CARMEN
SENSE TÍTOL


Ànima meva
On vas
Tan isolada..?
Coberta amb un mantell
Que tot ho tapa
Tan cega i sorda
Tan esgarriada
Anant a les palpentes
Rebent mil cops per totes bandes..
Per què no despullar-se
Ànima, ànima

           ***

La vida ronda
El temps és la ferida
Que al final mata!

           ***

L’amor il·lumina
En fer-se el llum
S’esborra l’ombra



PELE TORRES

L’ARREL



Què és el que et dóna força?
Arrel que abraces
la terra,
les roques...
Arrel que cerques la foscor
d’una nit estelada.

Sento el teu cruixir,
el teu camí,
soroll silenciós,
com una dolça penetració.

Abraça’m també a mi,
abraça’m ben fort.
Jo vull estar amb tu
i sentir el batec del teu cor.

Caminem junts,
sentirem l’olor
de les fulles humides
i lliscarem suaument,
travessant la foscor del carbó.

Avancem,
tant se val capa on.

Junts sentirem en silenci
la sensació d’estar vius.


ANTÒNIA FIGUERES


        
No vull
grans efusions
que demostren
passions momentànies.
Vull la tendresa d’un bes
la carícia a la galta
el petó
que et desperta a mitja nit
per recordar-te
que t’anhela
que t’amara
        

MARTA MALLEU
LA VIDA EN UN BLUES
L’automòbil vermell
               encén les llums,
el passatge és estret,
                  el túnel llarg.
L’automòbil ets tu
travessant fums
i veus de clarinet.
o contrabaix
en una nit de fars
plena d’estels.
Mentre, la vida  fuig
al so del blues

Talles de cop el cel
amb un lament,
un trau a l’univers
fet d’aquell so:
una veu com un plor.
I tu al volant
de l’automòbil roig
que encén les llums
en un passatge fosc.
El clarinet
empeny un altre vers.
Això és un blues

Existir al moment,
demà, qui sap?
No perdis el compàs,
el swing del jazz,
la pregària i el crit
en do menor,
i tot el que s’ha escrit
amb dol i sang.
No seguis al pedrís:
només hi ha un cant
d’un cornetí amic
però això no és un blues


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada