dimecres, 25 de maig de 2011

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XVIII - PELE TORRES

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XVIII
POESIA I ARTS PLÀSTIQUES

EL DIMECRES DIA 18 DE MAIG “POESIA A LA CARTA” ES VA TRASLLADAR A L’ESTUDI DE PINTURA DE:
PELE TORRES
OBRA PICTÒRICA I ESCULTÒRICA,  OBRA POÈTICA.

Va ser una tarda d’allò més reeixida. El ple va ser complet. La majoria de gent van descobrir l’obra de Pele Torres i se’n van enamorar. Nosaltres volíem presentar aquesta sessió i relacionar les arts plàstiques i la poesia perquè creiem que tota manifestació artística és fruit d’una mateixa sensibilitat: el pinzell que taca una tela, les paraules escrites damunt d’un full blanc, les notes travessant un pentagrama. Totes aquestes manifestacions artístiques són com les diferents terminals d’un mateix centre productor. Pensem que la circumstància artística és comunicació. Un produeix, l’altre rep. Un dóna alguna cosa d’ell mateix, del seu pensament, de la seva manera d’entendre el món; l’altre el llegeix, l’entén o l’encurioseix, o l’inquieta o... però s’estableix, inevitablement, una comunicació.
I vam establir la comunicació

RESUM DE LA TROBADA:

PRESENTACIÓ
En Pele Torres és un joier de renom, un pintor i escultor molt interessant i un poeta nat.
El seu món neix a l’illa d’Eivissa, i els seus pensaments arrenquen d’allà. Les seves produccions plàstiques estan estretament lligades a les sensacions i a les emocions d’aquell món:  les cases blanques,  les parets encalcinades una vegada i una altra,  la llum que s’hi esberla,  la sargantana que pren al sol, el mur de pedra seca, el silenci del camp, les platges calmes, el sol dins la mar. Totes les seves pintures tenen gust d’Eivissa. Tot ve d’una figuera i la sentor dels seus fruits, i de l’ametller i del garrover. Tot arrenca de  l’impacte de cada record trobat a la infància: el suissé, el palo, les herbes, el pa amb oli i sal o el pa amb oli i sucre, la coca de pebrera, el bullit de peix... tot es transforma en pintura o escultura o potser en alguna joia transgressora.
En Pele Torres és un treballador incansable, rigorós, imaginatiu, pintor de blancs i blancs; la seva obra és extensa i coherent. La seva trajectòria no té fissures. Tot és com ell, tranquil, ensonyat, poeta.
Jo admiro, en les seves pintures, el joc de blancs, el blanc n’és el rei,  i el diàleg que estableix amb el seu oposat el negre, de vegades s’hi afegeix una nota, un petit contrapunt de vermell, o blau; m’agraden les textures llises o aspres, és la  tela de cotó o de fil sepultada sota capes de pintura; m’agraden les rugositats de l’arena modificant la superfície, els cartrons com una escriptura, els fils, les subtileses, les insinuacions.
I les escultures, sempre de material reciclat. Claus, alicates, martells, ferros que ja han fet el seu camí i que ara es transformen per voluntat de l’artista, i ens expliquen una història nova.
Perquè hi ha en la seva obra la reivindicació d’una eina poderosa: les mans. I així reivindicar, també,  el contacte amb la matèria: tastar la terra, la sorra, el lli, la sarja, el ferro, l’or, la maragda... Transformar-los, fins i tot dominar-los d’una manera absoluta.  O potser es tracta de  transformar-se, barrejar-s’hi, confondre’s.
I com que s’estima aquestes matèries i les pintures, escultures o joies en les quals es converteixen, els dedica paraules. Escriptures íntimes. Petits poemes, pensaments. Cada obra té la seva història.
Vam mirar la seva obra i ens vam deixar portar per la màgia que despren, sense pensar, sense jutjar, sense voler saber, només mirar i escoltar.
Marta Malleu

Pele Torres al seu estudi







ALGUNS DELS SEUS POEMES I PENSAMENTS 

LA NIT DELS ESTELS FUGAÇOS

Sento tot el silenci 
que vull sentir.
Deixa’m apropar-me al teu costat,
perquè tinc necessitat de tu.
Tu ets la puresa,
l’harmonia,
la música,
l’esperit que viu,
l’amor,
la meva vida.
Tu ets jo.
Tu ets altra vegada jo.
Tu ets la nit
en la que tu i jo,
com els estels fugaços,
ens perden a l’infinit.


 LA PARET EMBLANQUINADA

Tots dos miràvem
el blau del mar i del cel,
el color de les savines
i sentírem l’olor de la frígola;
menjàrem figues i ametles,
compartírem el pa amb oli i sal,
l’aigua fresca del poal,
i respiràrem junts el vent de llevant.

Ara, al capvespre,
assegut al pedrís del porxo
miro el mar enfosquit.
Ara somio,
com aquell al·lot de quinze anys
i penso:
tornaré a emblanquinar les parets de casa.







TOT ESCOLTANT RINHALDO DE HËNDEL
-                        Dóna’m la mà.
-                        Dóna’m la mà  - repetia
aquella veu ferma i sonora.
Els meus ulls reposaven en el quadre:
negre, gris i blau.  
Ara, sí!  Era ben cert
el quadre que jo titulava
“escoltant el Rinhaldo de Hëndel”
em parlava,
m’allargava la mà.
-                        Dóna’m la mà, home!
I m’aferro a la mà blavosa i negra.
Sense  saber com,
sóc a dins,
sóc el quadre,
som una sola cosa:
blaus, negres,
a l’esclat del “Rinhaldo de Hëndel”








PETITS PENSAMENTS

PENSAMENT NÚMERO 1

Deixeu-me córrer que tinc pressa.
Vull arribar aviat, no sé pas on,
però, ben segur :
algú m’espera al final del camí.


PENSAMENT NÚMERO 2

Sortiré cridant
com una trompeta sense sordina.
Ho faré ben fort.
per a tothom que em vulgui escoltar


PENSAMENT NÚMERO 3

Emblanquinaré
les parets de casa
per cloure una etapa
de la meva vida.

Guardaré
entre capa i capa de calç
la meva veritat

PENSAMENT NÚMERO 4

Abraça’m ben fort.
Tot  el que jo necessito
és dins d’aquesta abraçada.







COMENTARI FINAL
En Pele Torres és tot energia, té una força que costa definir, un entusiasme que comparteix generosament amb nosaltres en aquest viatge pel  seu Taller.
Ens parla de la seva obra plàstica, diversa  i moderna, i de la implicació personal que se l’emporta a la intimitat del pensament, a una mena de comunió permanent amb la seva obra. En aquesta reflexió, hi ha distància i proximitat; un diàleg constant del  jo amb el tu (el creador i la seva obra, o viceversa),  tots dos, emissors i receptors d’un diàleg farcit de sentiments que els independitzen  l’un de l’altre, gràcies a la paraula. Separació a voltes imprecisa, com estels fugaços, a voltes buscada, com el silenci,  però sempre indefugible, sempre necessària..
Es l’home que es veu com un atlot emblanquinant la paret, purificant se, bastint un futur per estrenar? El temps i la memòria tenen un recorregut arrelat a les vivències quotidianes i senzilles: la mar. el pedrís i el pa amb oli...  compartits i recordats en el marc d’una paret emblanquinada:  La llum blanca, la suma de tots els colors, la unitat, el blanc, el buit.
En el diàleg hi ha sempre el reconeixement de l’entitat pròpia de l’obra creada, però hi ha també la identificació de l’autor: La separació del fill que s’autoafirma  amb l’entitat que li atorga el pare.
El diàleg  és el símbol del separat definitivament per la paraula del creador-poeta. El lloc de trobada és el buit.
Clara Mir

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada