dilluns, 23 de maig de 2011

POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XVII Dia de la Poesia


CICLE  POESIA A LA CARTA
CURS           2010 – 2011
SESSIÓ        XVII 
ORGANITZACIÓ    CLARA MIR – MARTA MALLEU

DIA DE LA POESIA AL CASAL
El NOSTRE PARTICULAR “DIA DE LA POESIA” DEDICAT A TOTS ELS SEGUIDORS DE “POESIA A LA CARTA”
LECTURA DE POEMES DELS ASSISTENTS

DIA:
DIVENDRES
29 D’ABRIL DE 2010
HORARI:
DE 19:00H A 21:00H

LLOC:
CASAL DEL POBLENOU, ERC
MARIÀ AGUILÓ, 129 BAIXOS

 
  

 
En aquesta sessió número XVII, hem celebrat el nostre particular dia de la poesia. No hem tingut cap convidat i tots els assistents han pogut llegir els seus poemes. Les nenes Trabalón van portar coca i xocolata i tots ho vam passar d’allò més bé.

            A mida que arribin els poemes dels assistents els inclourem en el blog




LECTURES

            CLARA MIR


ELS  DÉUS
malferits damunt els rajols de la ira
amb la suor al pit de cada corredissa
sobreviuen al toc de les sirenes
i a l’agror esfondrada de cada silenci.
I torna la nit per mossegar la lluna,
per fondre els colors del dia i del refugi,
per deixar-los eixuta la saliva, sense xiscle...
Plegades les ales en el buit, em diuen:
Deixa’ns  el llum encès per adormir-nos.
I jo els dic: 
No funciona la bateria.


ELS DÉUS DE CASA-2010


APROXIMACIONS

Silenci és el mot que més sobreviu en els teus versos…
Evoques una manera de respirar sense fer fressa.
La veu s’escola pou avall amb un bleix de corriola
que sadolla el poal de la teva set.
Batecs al cor de la vall cobreixen el sotabosc
de l’ànima: el temps gira en la teva boca
i apropa el vaixell a la costa nua de la pròpia,
petita i inadvertida història.
Diuen que queien bombes quan vas néixer
a la llum d’un far que funcionava amb la bateria
d’un camió estacat al carrer. Et varen batejar:
fou així com et caigué el món xop a sobre
amb el silenci esbatanat de les sirenes.


ELS DÉUS DE CASA-2010

Marisa olivera




SORRA


Mar que vespreges
el meu sentir,
entre les ones
gronxes neguits.
Brogir que adorm
somnis callats:
tu i jo, els estels,
al cel un clam.
Desperto a l’alba,
el sol rogent
sobre la platja.
Damunt la sorra
només castells,
castells de sorra.
Sorra i records,
records de sorra,
records, sorra...



( A Palau Fabre)

Si te’m dónes pel meu bes
pren-lo ara, tot o res,
pren-lo ara, és tot i és res!

Un instant que fora el tot,
un instant fora de tot,
un instant que fora res :

Dos amants i un sol batec.

Res més.
Res.
Més !





        MARTA MALLEU

SONET XIII . A FORMENTERA

Si es pogués en l’oblit,  llençar el passat,
buidar-se de records  i com la mar
damunt del sorral pur  fer-se una llar
de petxines i d’or,  tot ben parat.

Reescriuria mots  que ja han estat
trasmudats, canviats i amb un avar
sentit d’aquest present,  tan nou, tan rar,
tan a gust del meu jo,  tan inventat,

parar també el futur  en ple matí
o en capvespre diví.  Fruir el batec
de tots els blaus del món.  I encara si,

amb el temps a les mans,  dormís a frec
d’estels, sense pensar,  sense cap fi,
no voldria res més.  És el que crec.




SONET XVII   .  A FORMENTERA


Quin vent estrany  entre la teva pell
i el tremolor  persistent de la meva
esborra el bes,  l’expert i aquell novell
i el rastre tot,  de qualsevol petja.

No en quedarà  ni el traç, com un joiell,
d’aquella mà  que tan amiga m’era.
Serà un desert?  Sense mar, ni vaixell,
ni cap color  bastint una quimera.

És l’aire fred  que em gela mans i peus.
Oh! Quin dolor  dins del teixit del cos
em trenca el pit en penetrants conreus?

Escriure mots  al sorral, sens repòs.
Cridar ben fort  amb boca muda. Veus?
No sentir res,  no mirar. Tot és clos.


 
 
 
 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada