dimecres, 3 de juliol de 2013

POESIA AL BLOG - ANNA PANTINAT






LA CONSTRUCCIÓ DE LA NIT
Premi “Joan Duch per a joves poetes” de Juneda 2013
ANNA PANTINAT
 
Anna Pantinat i Clara Mir al Centre Lleidatà

Anna Pantinat

SALUTACIONS I AGRAÏMENTS

PRESENTACIÓ
L’Autora
l’Anna Pantinat és una bona amiga, amiga de la poesia i de la música, arts que conrea amb encert i entusiasme. Fa uns tres anys que ens coneixem i ja hem combregat plegades amb les paraules endreçades, cadascuna a la seva manera, en forma de versos, de poemes.
El seu poemari “De sobte un estiu” és el principal responsable de la descoberta de l’amiga i la poeta. (Ella ja ens parlarà, després, del seu recorregut poètic.)
Parlant de poesia i repassant els apunts de les tertúlies literàries que varem compartir a La Central amb Sam Abrams he recuperat algunes frases de Thomas Stearn ELIOT (poeta que ha tingut una gran recepció a Catalunya ja des dels anys 30 fins a l’actualitat) sobre el que significa llegir i escriure poesia. Us faig una breu digressió de les paraules del gran poeta americà i que són aplicables a la poètica de l’Anna.

LA FUNCIÓ DE LA POESIA (T. S. ELIOT)
Llegir poesia
ELIOT va exposar el seu concepte de poesia en la conferència pronunciada al Briish-Norwegian Institut, l’any 1943. Segons aquest autor, “per saber trobar una funció a la poesia cal buscar-ne les raons més obvies:
El plaer de descobrir una experiència nova, l’expressió d’alguna cosa que hem experimentat, però, que no sabríem expressar, la comprensió inèdita de fets viscuts. La lectura amplia la nostra consciència, la nostra sensibilitat i per tant, produeix un canvi interior que, fins i tot, va més enllà del plaer. Tot això es produeix gràcies al llenguatge amb que s’expressa el poeta
El llenguatge és la funció que ens permet expressar el pensament. Pel que fa a la poesia és el reflexa versemblant de la realitat en la ment del poeta i que el poeta expressa en l’escriptura on llenguatge i pensament es retroalimenten en l’expressió poètica. La lectura d’un bon poema ha de permetre, doncs, que la realitat escrita sigui interioritzada i, d’alguna manera, reconeguda, intel·lectual i emocional. D’això en diem “el correlat objectiu”
 Francesc Parcerisas ens el defineix de la manera següent:
“El poeta, doncs, intenta buscar “la vestidura verbal més simple d’un instant d’emoció”, definició de la poesia que James Joyce posa en boca de l’Stephen Dedalus a Retrat de l’artista adolescent. Una emoció que segons Eliot, en art, no es pot expressar directament, sinó que cal un artifici, aquella determinada forma o estructura textual on s’objectiva l’emoció particular d’una obra i que fa que el receptor pugui recuperar el sentiment que el mateix autor ha tingut a l’hora de generar el poema. Això és: el correlat objectiu, una concepció romàntica de la creació literària a les antípodes, per exemple, de la teoria de l'ham poètic de Carner. D’altra banda, això ens permet també parlar de la brevetat com un element essencial de la poesia”.

La llengua en que el lector s’hi reconeix activa una complicitat necessària. Les emocions, els sentiments s’expressen i es reconeixen millor en la llengua comuna d’un poble. Preservar la llengua és un deure del poeta, es deu a la seva gent i, d’aquesta manera, amplia la consciència col·lectiva.
Reclama, però, reciprocitat i respecte per a la creació dels països propers i dels pobles antics, per a la idiosincràsia expressiva de cada lloc i de cada època. De fet, tot canvia, però cal que no es confonguin les identitats que ens enriqueixen. La unificació del món, que alguns consideren desitjable, per a mi és una catàstrofe, ens diu Eliot.
Escriure poesia.
Un altre autor molt estimat, Antoni Vidal Ferrando ens parla de les raons d’escriure poesia. Ho expressa en un article que titula:
Empesos per un somni

La poesia no està feta per ser explicada. Cada poema diu allò que diu, i és el resultat d'un procés interior no sempre conegut ni previsible. A més de les raons deliberades que ens impulsen a donar una forma escrita determinada al pensament, n'hi ha unes altres d'instintives. Davant el full en blanc, ni tu saps com acabarà l'aventura de posar nom al que encara no en té. Els millors creadors solen anar més enllà de la seva consciència i, en darrer extrem, si han d'elegir entre la realitat i el llenguatge, prenen partit pel llenguatge. A això, jo li dic autenticitat. Tenint en compte que les paraules no són més que fragments de la nostra identitat més intrínseca. Pel mateix motiu, igualment li podríem dir llibertat. La poesia, la literatura, és un acte de llibertat; perquè en donar autonomia a les paraules, ens en donam a nosaltres mateixos. Però tot això no acaba aquí. Un bon text literari també ha de permetre que els lectors el puguin reinterpretar lliurement segons la seva manera de ser o segons les seves necessitats. Per això m'agrada tan poc comentar els meus poemes. Jo voldria que fossin com la música. Més que respostes o tesis, un poderós estímul. Un esclat de llum que il·luminàs els angles morts dels paisatges existencials dels qui haguessin optat per la seva lectura. {...]  
Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni, seguim fidels a la poesia; i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància i dels excessos de l'amor i de la mort. Davant les dimensions de l'univers, davant la perplexitat amb què contemplam l'existència, davant el mateix misteri del llenguatge, a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que comença a xiular a dins la fosca per no tenir por. La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intel·lectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula.
Santanyí, Mallorca, 1945
ANTONI VIDAL FERRANDO


Si he parlat dels poetes T. S. Eliot i Antoni Vidal Ferrando, és perquè la poesia de l’Anna m’hi ha portat, potser perquè la complicitat de llegir i escriure poesia, l’ ha empès, com diu Vidal Ferrando, a donar forma escrita al pensament,  raonat i creatiu que reclama la poesia. L’autenticitat i la llibertat, també hi són presents.
L’opció de la llengua i el llenguatge poètic que ens ofereix l’Anna acompleixen els requisits dels autors citats, especialment pel que fa a la poesia més moderna i que ja avançava Eliot, al seu temps, quan afirmava que l’obligació del poeta és la de  crear ponts cap a les generacions futures i vers la modernitat.
La poesia de l’Anna és moderna El seu llenguatge apel·la a la llibertat, a la identitat, a la transgressió necessària per a créixer i poder triar, encara que sigui a costa de la innocència i la fatiga.
Amb aquesta intenció, el llenguatge emprat per l’Anna Pantinat, ens ofereix una tria d’ imatges ben suggerents amb un lèxic ric i variat que configuren el contingut del seu poemari.

EL POEMARI DE L’ANNA:
A la recerca d’una revelació.
La construcció de la nit és un viatge iniciàtic amb  un recorregut que requereix l’esforç d’alçar una estructura arquitectònica que l’autora ens serveix simbòlicament en els diferents apartats del poemari, així com en la forma i el contingut de cada poema. El propòsit requereix, doncs, planificació i resistència per una banda i, lucidesa i transgressió, per l’altra.

Arquitectura i construcció del sentit:
Hi ha 8 apartats, 8 enunciats en termes arquitectònics que donen un ordre espaial i temporal a tot el recull. També un ordre interior, individual i de comunicació col·lectiva, expressat, en cada poema. Heus aquí els elements organitzadors del poemari:
Plànols: preparació, propòsit, previsió i expectatives... El primer poema és ben explícit:
Urbs de llum, matí, temps edificat
Indret on llogar les hores. A canvi,
Un solar, la selva de males herbes
Cap a la fi de la tarda. Parcel·la
De raval, com el lleure d’extraradi
Construiré la llar. La nit serà.
 (pag. 9)

Tanques: prevenció, protecció, adaptació per a saber ensinistrar les substàncies a prendre, les emocions, el cos, el cervell, creure’s ben segur...
Retroexcavadora: s’ha d’escavar el solar, el solar de la nit. La nit és per a la demolició, per a sentir-nos lliures, per crear imatges amb l’excavadora i Penetrar la nit.
Seran les tres i vindrà la primera
Fatiga  (haurem de continuar).
Ens provarem com autèntics companys
Capaços de seguir buidant la fossa.
No resistirem tanta erosió
La primera nit. Coneixent l’obscur,
Reforçarem els llaços de l’esbart,
Talment els talps, els cucs i algunes rates.
(pag,19)

Forjats: Resistència, reforçar l’autosuficiència, mineralitat humana, dura, metall pesant, la nocturna estructura..El risc també hi és: La salut no val sense experiència.
Paviment: rajols, pedra, sorra. La importància del territori,  les imatges de paviment amb possibilitats extremes, tovalles d’hule amb vaixella urbana, si l’estiro quin terrabastall... I encara els “afters”, caminant, arruïnant la veu i les sabates...
Envans: els envans de la nit, maó a maó, poema a poema, parets de paper en el poemari, l’estucat, la pell setinada..
Com un estucat, l’embrutiment pinta
De lluïssor l’alcohol de les copes
Millor durs que estúpids. Els murs de calç
Setinen la pell mostrada, caixeta
De febleses dins del cos, dins del motlle. 
          (pag,39)

Lluernes:  les petites llums del dia. La gent, personetes, lluernes també...La protesta. Som nosaltres que hem construït la nit i la volem eterna..
Aquesta ciutat que ha estat nostra (tos
En negre) està sent parasitada
Deixeu d’impedir-nos la ficció
Que tanta química ens ha infligit.
Nosaltres, els altres, que no hem dormit
Que ens hem distret i n’hem fet edifici
Nosaltres que exigim la nit eterna.
(pag.44)

Urbanització: arribar a produir l’enderroc de la nit... per acabar d’anorrear la innocència.
En aquesta torre vaig segrestar
El meu cor de xarol negre. Brillava
L’escarabat i un espai de prestatge.
Un lloc per perdre’s i trobar més ulls
Enfilada a la bastida treballava
Partint de l’horabaixa fins a l’alba,
Encegada amb la febre de saber
Com anorrear la meva innocència.
(pag.53)


La forma dels poemes
Molt estructurada: cada poema un maó (fullejant el poemari s’aprecia la construcció del conjunt). Cada vers un decasíl·lab, cada inici de vers una majúscula...
L’Anna opta per una forma molt ajustada, una autoexigència que no es permet cap llicència; una disciplina musical com si escrivís damunt un pentagrama on ajustar el llenguatge i n’extreiés la melodia 

PER ACABAR
L’estructura i el contingut de La Construcció de la nit,  em fa pensar en la construcció d’una mena de temple, d’espai sagrat. Mite, ritual, iniciació, payote, levitació... fins al límit del coneixement de l’antidia.
La rebel·lia necessària, la transgressió com a llibertat, la recerca d’una revelació i la lucidesa per explicar-la, aquesta és l’obra esplèndida que ens ofereix l’Anna Pantinat
Us convido sincerament a que la descobriu pel vostre compte.

CLARA MIR
14 de juny del 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada