dijous, 9 d’agost de 2012

NOTÍCIES




TERTÚLIA QUE ES VA FER A L'ESPAI MALLORCA AL VOLTANT DEL POEMARI DE LA CLARA MIR "ELS DÉUS I LES BÉSTIES", CONDUIDA PER LA GEMMA GORGA, AMB LA PARTICIPACIÓ  DEL PÚBLIC ASSISTENT 

Extracte de la sessió.

Gemma:

Amb la Clara Mir tenim el costum, no establert ni planificat, de trobar-nos de tant en tant per algun racó de la universitat central i fer petar la xerrada. Això no tindria cap rellevància, més enllà de l’àmbit personal, si no fos perquè les nostres converses sempre acaben girant a l’entorn de la poesia.
Aparentment, els temes de què parlem són ben dispars (recordo amb especial vivor, per exemple, el dia que la Clara em va estar parlant de la plasticitat del cervell, que des d’aquell dia és un tema que em fascina). Però, d’una manera o altra, sempre acabem desembocant en el gran mar de la poesia.
Per això, fent-li honor a la naturalesa espontània i no reglada de les nostres trobades, avui hem volgut plantejar aquest acte com una “trobada” més, tot i que escenificada davant d’un públic amable que ha vingut a escoltar-nos i, si tot va bé, a ficar-hi cullerada.
Tota conversa autèntica és per definició imprevisible i oberta. Però quan la Clara és a l’altra banda del diàleg, no hem de témer cap naufragi, perquè ella pertany a aquella escola en perill d’extinció que assaboreix la paraula oral, que sap parlar i escoltar, que sap anar obrint nous camins mentre parla i escolta.
Precisament, el primer camí que voldria encetar aquest vespre és el de la paraula. Aquest llibre en té moltes, de bondats; però una de les més grans és la destresa amb què la Clara reflexiona sobre la qüestió central de la paraula, posant en escena els seus múltiples derivats (el crit, l’eco, la mentida, el silenci –que és una de les dimensions bàsiques de la paraula–). Però no només això: la Clara selecciona i arranja amb extrema meticulositat les paraules que integren els seus poemes. La Clara no només recupera un temps històric, sinó que amb una coherència artística envejable recupera les paraules associades a aquell temps històric. El cossiol, la padrina, l’herba enfiladissa, el salpasser, la llum bíblica de les estampes... Deixeu-me dir que el dia que el llibre es presentava a l’Ateneu barcelonès, la Clara va llegir en veu alta el poema  “Veïnat”, on uns versos diuen:
 “Una escala amb barana de pedra
i cossiols amb flors. A la porta la masovera
amb el seu posat d’olivera amiga que et diu
que el seu home ha tingut un atac de feridura
--que s’està refent—
que fa fred, que entris, que amb la nevada
s’ha quedat sense llum, però que té espelmes i llenya”
 cop, em vaig quedar parada: quants anys feia que no sentia aquesta expressió “un atac de feridura”? Abans, la gent gran patia “atacs de feridura” (si tanco els ulls, sento aquesta expressió en boca de la meva mare, de les meves àvies). Ara la gent només pateix “apoplexies”. A banda, tot el poema és ple de girs propis de la oralitat, amb aquest repetició del “que”. M’agradaria que ens en parlessis, del teu amor a les paraules. De com les tries, com les trobes, com les salves.

Jacques Roubaud deia que “la poesia és la memòria de la llengua”; sense poesia, correm el perill de patir d’afàsia. No es tracta de remenar el diccionari a la recerca de la paraula més estranya, sinó de parar l’orella i recuperar paraules que són el nostre patrimoni oral.

També m’agradaria subratllar aquesta rebel·lia que traspua el llibre en cadascun dels seus poemes. No hi ha rendició ni conformitat: si d’aquí a molts segles, un cop extingida la raça humana, algú trobés el llibre de la Clara Mir, arribaria a la conclusió que els éssers humans érem criatures tossudes, contumaces i descregudes. És en aquest sentit que la seva poesia té un caràcter moral, ètic (que devaluades estan aquestes paraules, avui en dia, i tot allò que representen). La poesia de la Clara no adorm; sinó que desperta. Fins i tot incomoda (i avui en dia necessitem, més que mai, llibres incòmodes). M’ha fet pensar en uns versos de la poeta canadenca Margaret Atwood que diuen:

“I vet aquí el que és la poesia: un cable d’alta tensió.
Es com si introduïssis una forquilla
a l’endoll de la paret. Així que no et creguis que la cosa va només de flors.”

La teva poesia tampoc no “va només de flors”. Què me’n pots dir, d’aquesta actitud innegociable de compromís i d’ètica que traspuen els teus versos?
“La pau dels enzes” (Clara Mir)

“La poesia i el poder són dos països totalment oposats. i no es pot tenir la doble nacionalitat” (Cixous)

La teva poesia podria il·lustrar aquella dita segons la qual “una de mel i una de fel”. Perquè tot aquest cúmul de ràbia, protesta i indignació, es barreja amb riuades de tendresa i d’esperança. En aquest sentit, som davant d’una poesia rica en matisos emocionals i humans. I és que de vegades, els déus són les bèsties; i a l’inrevés, les bèsties són els déus. Com se’t va acudir, aquesta imatge dels déus i les bèsties? Em sembla una troballa magnífica del teu imaginari poètic. Tant, que no em semblaria fora de lloc reprendre-la en llibres posteriors.

Interès pel taller, pels detalls més amagats de la creació. Com escrius, quan escrius, quines rutines tens?Autors que et guien i t’inspiren.
Cortázar: “mirando los insectossinintermediariosentomológicos”


Clara:

GESTACIÓ DEL POEMARI        
El primer recull de poemes que vaig escriure i confegir com a poemari es titulava GÀRGOLES i que ara forma part de la segona part del poemari amb el nom de LES BÈSTIES. La primera part  la constitueix un segon recull que inicialment vaig titular ELS DÉUS DE CASA...l’ordre de producció és invers a l’odre de presentació
CONTINGUT
Tant la primera part com la segona contenen alguns poemes perfectament intercanviables, com una comunió indestriable entre el cel i la terra... I m’ha semblat que aquest poemari havia de tenir aquest format, i aquest títol: ELS DÉUS I LES BÈSTIES..  En el conjunt, tant els déus com les bèsties participen de la condició humana...de l’home sol, de l’home mig déu i mig bèstia...quasi home, quasi bèstia com el Quasimodo de Notre Dame.
Hi ha una mirada interior cap a la persona i una mirada exterior cap a les forces que la governen. Pel que fa a les Bèsties he partit de la percepció de les gàrgoles, (de les formes fascinants d’art gòtic que vesteixen les canals de desguàs de temples, palaus, seus i castells) que es poden interpretar com a guardians de l’ortodòxia. També, per similitud, he emprat per les bèsties del meu poemari l’imaginari popular, dels contes, i dels “bestiaris”... amb la simbologia més representativa, per exemple, del poder malèvol de la guineu, el mistificador del drac, la por al llop, i la soledat  del unicorn...
En la primera part, els déus serien la representació del poder suprem, inquisidor o protector. Cada déu una exageració de sentiments contradictoris: la crueltat i la fragilitat, l’engany i la raó,  la por i el consol, el poder i la rebel·lia necessària per defugir el Poder del Déu Pare i de l’herència que se’n deriva: el dictat de la paraula de Déu en les escriptures . També la sublimació de l’amor i de la mort com en el  fill de déu o els fills de casa...i, per acabar, la carnalitat imperfecta de les paraules i el desnonament definitiu de tota divinitat
....
POESIA:  UN EXERCICI DE LLIBERTAT
Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa  amb una  elasticitat semántica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.
També llegir poesía és un acte de llibertat on, lector i autor, cadascú des de  la seva autonomía i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden  reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit. 


El Públic
El públic, amics i poetes,  van comentar, triar i llegir alguns poemes del "Déus i les Bèsties"
Després, agraïments i comiat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada