divendres, 4 de maig de 2012

NOTÍCIES


El dia 11 d’aquest mes d’abril es va presentar a l’Ateneu Barcelonès el poemari de Clara Mir:  “Els Déus i les Bèsties” que ha editat  Pagès editors, amb pròleg de Francesc Parcerisas i coberta de Pere Pons.

Primer de tot, cal dir que hi havia una gentada, de manera que la Sala Sagarra estava plena de gom a gom. L’acte va estar presentat per Francesc Parcerisas i Joan Ramon Veny, i per l’autora, és clar.







Joan Ramon Veny ens va proporcionar un dibuix literari i personal de l’autora que va resultar molt càlid, molt proper, i que feia evident el coneixement mutu i l’amistat. Ens va fer escoltar unes gravacions de la veu de la Clara quan tenia vint anys i participava dels recitals poètics que organitzava el doctor Colomines i ens va fer remarcar la coherència de la seva trajectòria.

En Francesc Parcerisas va glossar la seva poesia per fer-nos veure la força lírica de l’autora i sobretot l’assumpció que ella fa del món cruel que ens envolta i la conseqüent manca de sentit de l’existència. Una constatació i, sobretot, una rebel·lia.  





La Clara ens va parlar de la gestació del poemari i de l’experiència viscuda que la mou a escriure els seus poemes. Així ens ho diu a la contraportada del  llibre:




Escriure poesia és com posar fites maldestres al trajecte final cap a la mort... la perspectiva és crua, rebel i descreguda. És una rèplica al mirall de la vida, on hi ha massa escribes per inventar els déus i els dimonis. No pretenc passar comptes amb ningú sinó constatar que potser no som el que volíem ser... que l’ànima està marcada amb un tampó que diu: “vist per a sentència” i que cal reinventar-la amb la paraula. 

NO NAT
Et calço sabates de conte
per resseguir la volta del cel
¾no puc soterrar el teu cos tan petit¾
t’enfilo dalt del Gran Carro.
Vull veure els teus ulls clapejar
l’ombra de la terra:
lluernes damunt l’herba
el gota a gota de les estrelles.


ASIMETRIES
M’entreté
Contemplar l’asimetria dels colors
¾sense tu,
com ara el groc del fruiter i el violeta de la tarda
el blau a la paret i el coure de l’enyorança.
M’atrau
l’asimetria de l’eixida i l’entrada quan t’espero
i l’aire apressat del contrallum quan entres
i la inesgotable elasticitat dels cossos
quan s’abracen com vestits fets a mida
per despullar-nos l’un a l’altre
com es despulla la nit per encendre’ns l’alba.

1939  
La padrina ja m’ho deia,
¾els morts
insisteixen a fer-nos
creure que som eterns¾
tot apartant els retrats,
de la tauleta, dels fills
afusellats.

TANCAR EL CERCLE
Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne  mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set
sense trencar el fil d’aigua.


Al final de la presentació, tots vam compartir una copa de cava i la bona sort de celebrar l’aparició de “Els Déus i les Bèsties”, tot felicitant la seva autora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada