dilluns, 16 d’abril de 2012

POESIA A LA CARTA XX - MIQUEL BAUÇÀ


Miquel Bauçà, la persona i el poeta
Miquel Bauçà no és un poeta conegut del gran públic, en tot cas ho ha sigut més  per la seva mort que per la seva vida i la seva obra. (reculls de premsa)
Jo us parlaré de la persona que vaig conèixer, dels seus poemes llegits en un banc del pati de lletres de la Universitat de Barcelona i de l’amistat que, també amb  en Pere Pons, el meu home, va durar fins a la seva mort.

En Miquel arribava fugint d’un món adolorit, de difícil comprensió (“mili” Inclosa a l’illa de Cabrera) buscant un futur incert, en un ambient urbà, i sota el pes de la dictadura. Sota el braç: Poemes d’un fugitiu.
S’havia matriculat a la Facultat de Filosofia i Lletres per fer els estudis de Filosofia...Romàniques... Contràriament al que es pugui pensar sobre la raresa que un noi de pagès estudiés filosofia, cal dir que  en aquelles temps difícils, a Mallorca, moltes famílies enviaven els fills a estudiar al Seminari. 
En Miquel duia un bagatge cultural força ampli que li havia procurat el Seminari de Palma: el batxillerat, coneixements de la Bíblia, de  llatí i de grec, de lectura i traducció dels clàssics..., tot dins el context d’una formació patrística, estricta...assimiladora, en benefici propi, de la cultura dels nostres ancestres. Com exemple emblemàtic, la lectura de Virgili..
Queda clar que  va introduir-se en el món literari i cultural que incorporava el classicisme i el teocentrisme amb el programari escolàstic, inspirat en les anomenades set arts liberals que composen el Trivium (gramàtica, lògica i retòrica) i el Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música); que varen configurar l’organització de les disciplines literàries i científiques del nostre batxillerat... 

A més a més hem d’afegir que en Miquel, bon coneixedor de la nostra llengua, era posseïdor de l’extens, bell i genuí llenguatge de les illes, el Català de Mallorca.

Ara, al web www.catedramariustorres, a la fonoteca de Joan Colomines podem escoltar la veu del nostre poeta.

Cal recordar que entre el 16 de maig de 1959 i el 2 de juny de 1962 (i alguna més el 1963), el Doctor Colomines va organitzar al seu domicili particular aquestes vetllades literàries on participaren poetes com Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. De Segarra, Palau i Fabra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart, Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater... també altres poetes aleshores novells, com en Miquel Bauçà, en Joan Julià, i jo mateixa. En total es varen organitzar 34 sessions, totes elles clandestines.

La poesia d’en Miquel em fascinava. Els seus poemes apuntaven directament al Déu i a la Religió que embolcallava la infància i l’adolescència dels nois i els capellans del seminari de Palma; cèlibes, com ell els anomena, que es comuniquen amb la divinitat amb salms i pregàries que esdevenen, en el llenguatge  del poeta, una paròdia del goig i del desig en una turmentada relació entre el fill de Déu i el fill de l’Home,: un déu que diu  ..jo continuaré amant-vos, malgrat els caminois embriacs, la garriga exultada o els rosegons de sac de pobre”.és a dir: malgrat la follia, la incultura i la pobresa.... D’aquí el títol sarcàstic del primer poemari,CANTS JUBILOSOS (1959)
Els cants jubilosos
Aquest poemari escrit en prosa poètica és una mostra de llenguatge metafòric riquíssim, amb imatges bucòliques, naturalistes, religioses; un ventall de recursos literaris com la repetició, el diàleg, la interrogació retòrica , la personificació del món vegetal i animal...Un estil irònic, sarcàstic, amarg, tendre, tristíssim....
Hi ha una expressivitat  volgudament ambigua, però entenedora, de la realitat de les conductes pedòfiles dels capellans, a través d’una tria acurada de paraules que esdevenen clars símbols sexuals
DE COM DEU ES DIRIGÍ ALS CÈLIBES D’UNA PETITA VILA MARINERA (pàg.11)
...Jo mateix vendré. Entraré per la boca del Port amb un bàcul de flames. I perquè als ulls se us il·lumini una pregària, duré als colzes dos picarols de coure...
La metàfora evident en el signe fàl·lic del bàcul i el desig com una pregària.
El sarcasme, el joc dels contraris, és el recurs estilístic per on Bauçà ens fa entrar a la seva concepció d’una realitat distorsionada de la religió, l’homosexualitat, el pecat, la por, la mort...i una intensíssima commiseració de si i dels altres.. però, sobretot, l’estranyesa de Déu en l’home...

LA FAÇ DE DÉU (pàg.22)
La faç de ... La faç de Déu...La faç de Déu em crema. La faç de Déu i la brutor de l’home. (...) La faç de Déu em cou tant si puig a l’autobús, com si camin  pels marges, Per què ets tu la faç de Déu? (...)
No mostra rancor, però hi ha, certament, la violació de Déu vers la intimitat del poeta; una certa innocència captiva, una visió de l’entorn en una crònica amarga prenyada d’una extraordinària força lírica que llança sobre sí tota la commiseració de la injustícia del penediment, com en el poema:
UNA VERITABLE FLAMA O UN ALMUD DE JUSTÍCIA PER A LA MEVA CARN SALVATGE (pàg.20)
(...) Si per el meu clam no hi ha orelles, digau-me, Déu, quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa... Si l’amor, al burg, és vagabund, i encara més ho és al camp, ¿a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt?
(...) Jo, Déu solament deman una veritable flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge, Si el que deman no pot ser, Déu, ja podeu portar un fermall, car vinclaré els ferros i em clavaré als ulls dues dagues.
Cants jubilosos, va obtenir, l’any 1959 el primer premi al Certamen a honor de la Mare de Déu de Sant Salvador de Felanitx, (el censor no deuria entendre res)

Poemes d’un fugitiu el va presentar al premi Salvat Papasseit el mateix any 1959 que no va ser premiat. Però, en ser un dels poetes seleccionats i que en Josep Pedreira li demana un breu currículum i una fotografia, en Miquel va creure que n’era guanyador. No va ser el cas. Es va emprenyar moltíssim... més per l’engany que per l’exclusió al premi i li va escriure una carta ben contundent expressant la seva decepció. (carta que recupera Mireia Sopena a la seva obra: Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Barcelona, Proa 2011, pàg. 291).
Una bella història (1962). (és  el títol definitiu del recull Poemes d’un fugitiu)
Obté el premi  Joan Salvat-Papasseit (1961). Primera edició, Barcelona, Els llibres de l’Ossa Menor 1962, amb pròleg de Josep Maria Llompart. (la censura elimina el poema Una aventura immaculada (que també recupera Mireia Sopena en l’obra citada, pag. 275)
Una aventura immaculada...
Una aventura immaculada pot ocórrer a qualsevol.
Mai he cregut que nosaltres
fóssim els primers en córrer semblant aventura.
Josep i Maria, per exemple, i tants d’altres...
I tants d’altres... Si un no hi està acostumat
corre sempre el perill d’esdevenir un híbrid amant,
talment un Don Joan batut a pedrades.

És a dir: Josep i Maria cèlibes com els nois del seminari ( recordem: De com Déu es dirigí als cèlibes d’una petita vila marinera)
Aquí la censura va ser perspicaç?

Hi ha tres versions més de Una bella història (també censurades)
La segona a Felanitx, editorial Ramon Llull 1975. Segueix encara una tercera edició ja incorporada a l’antologia, OBRA POÈTICA 1959-1983 que publica l’editorial Empúries el 1985, on l’editor presenta dues versions d’aquest poemari: la versió inicial i la darrera versió revisada per l’autor:
La forma és versificada. Poemes acabats en suspens, suggeridors, més descriptius, menys críptics, que reclamen la reflexió del lector..
En la segona versió hi ha un perfeccionisme mètric (heptasíl·labs i alexandrins amb cesura 7+7) que, al meu parer tot i estar més acuradament construïts, en alguns poemes,li lleva la frescor rítmica de la primera versió en vers lliure.
El títol, Una bella història” també posa de manifest la volguda ambigüitat  que utilitza el poeta per dir-nos que no hi ha res de bell en aquesta història, d’aquí el sarcasme en l’ús de la substantivació metafòrica i de l’adjectivació en la tristesa i la complicitat en els següents poemes:

I LA MORT...
I la mort...
I el vestit de mort, i la tinta negra,
i el notari, i el vicari, i les campanes tocant a pobre...,
i els xiprers, i la tarda acubant-se
damunt les creus, i el cel, i la pols, i la terra,
i el final de l’eixida...


AMICS...
Amics, anit,
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir... que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles  --gessamins, donzelles, libèl·lules—
I tantes altres coses –escenes casolanes,
familiars, escenes de violència--,
Anit, doncs...

El poeta ens mostra, en el seu estil “dels contraris” la incapacitat d’adaptar-se a la societat hipòcritament endreçada. És una petita excitació onírica que finalitza en punts suspensius... Penseu el que vulgueu, sembla dir-nos...
Però nosaltres sabíem que mai no aniria amb corbata...
En un altre poema emblemàtic, la crítica càustica contra el poder humà i diví es fa patent... 



 AL FINAL S’HA COMPROVAT...  
Al final, s’ha comprovat, els camells
arriben a passar pel subtil cos d’una agulla.
Han batut el repte, que els féu Crist,
amb una sorprenent facilitat
(...)
Pertot arreu un es troba amb els seus representants
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament

RECORD (a Una bella història, primera versió a l’edició els llibres de l’ossa menor, 1962,  Apareix igual a l’Antologia i que ja revisarà...

Record que quan era infant
No era gentil en la conversa ni en el tracte
I una tendra inclinació al pecat...
Endebades vaig cercar un aixopluc
I, per això,
Se m’ajupiren les ales del cor.

La segona versió, en la mateixa antologia, sense títol i heptasíl·labs,  (pàg.82)

Ja d’infant que no solia
ser gentil en la conversa
era esquerp també en el tracte.
Vaig cercar ben endebades
aixoplucs  o  balustrades.
Lentament se m’ajupiren
l’una i l’altre, ambdues ales

La producció poètica d’en Miquel va continuar:. El noble joc (1972); Poemes (1973); Notes i comentaris (1975). No és fins vuit anys més tard, el 1983 que publica Les Mirsines (Colònia de vacances) a Les edicions dels dies, creada i dirigida per Antoni Clapés i que també va ser inclosa a OBRA POÈTICA per Editorial Empúries, al 1987.
En aquests darrers poemaris el poeta s’instal·la en la construcció de fórmules breus, poemes curts sense títol i sense un ordre determinat pel seu contingut. (Cosa que, en la seva obra posterior, justificarà amb l’ordenació alfabètica, en funció de la primera frase o del primer vers, dels seus poemes i aforismes)
Hi trobem una clara evolució: des de la vessant pagesívola, descriptiva (sempre amb el gradient precís de sornegueria) cap a la vessant més crítica i sentenciosa. Esqueixos on apareixen alguns dels temes recurrents de la producció de Bauçà:
A El noble joc (pàg.101) un petit poema que fa referència a la presència  dels capitosts a la Seu de Ciutat escoltant el Cant de la Sibil·la. De nou la estreta  relació opressió i religió. La veu del poeta ja no s’implica en primera persona:  

Drets escolten la Sibil·la
homes públics, convençuts,
i després el crit de l’orgue.
El punxó del ganivet
o el canó de la pistola
sempre els surt de la butxaca.

A Les Mirsines (pàg.211) en forma exclamativa, una mena de cansament, el desig de morir...
És que mai no arribarà
aquella hora tendra i ampla
que trobem bassa o torrent
on deixar la carcanada!

Una jubilació anticipada
L’any 84 va poder justificar i rebre una jubilació anticipada, als 44 anys, després d’uns anys de professor de llengua catalana a un institut .A partir d’aleshores es dedicà exclusivament a escriure

Estada a Felanix 1986 


La tornada
Va tornar a Barcelona el 1988 on va ser acollit per  Josep M. Llompart, fins que s’instal·là  en un pis del barri de  les Corts (no a l’Eixample, tot i que per a ell, aquest va ser el barri literari que utilitzà com a ubicació neutre de la seva persona, d’aquí que hom el citi com el poeta de l’Eixample..

Altres poemaris
El crepuscle encén estels (1992) on, ben segur que molts dels poemes hagin estat inspirats en l’estada a Felanitx, li preocupa la immobilitat del món rural tal com ho expressa a la carta adreçada a en Pere. Però el poemari es torna esquerp, Hi trobem un seguit d’anècdotes amb el doble sentit que ell atorga a la quotidianitat:  burla, menyspreu, violència..i, encara Déu i el dolor. El llenguatge es torna dur, sense pels a la llengua...és la deriva onírica i sentenciosa del poeta. que persistirà fins el darrer vers de la seva escriptura..
La crítica que en fa Ramon Lladó a l’AVUI, 18 d’abril de 1992, l’anomena “Un card entre llirs”...és a dir:  una figura pertorbadora...
A partir de 1993, en Miquel es fa més invisible i és difícil de localitzar. No es presentarà a rebre el guardó del premi Miquel de Palol  que ha guanyat aquest mateix any amb  En el feu de l’ermitatge..(inèdit). El taló li envien al seu apartat de correus. (la Maria Bauçà ha trobat els documents que certifiquen el premi)
Es tanca més i més amb els seus ordinadors i escriu i escriu, sense rellotge...però es manté fidel a les visites a casa nostra, sempre d’imprevist, i amb cada nova publicació a la mà. 


  

Les següents obres que publica l’editorial  Empúries són:El canvi,1998; Els estats de connivència, 2001; Els somnis, 2002; Rudiments de saviesa, 2003; i Certituds immediates,2004. Són cinc volums que flueixen com un riu cabalós amb un nombre, totes sumades, de més 1500 pàgines, i cada pàgina a doble columna, on descabdella tot el seu imaginari, ara més conceptual i filosòfic que simbòlic, en forma de aforismes, sentències, reflexions, preguntes.... El llenguatge en prosa i en vers a El canvi . En la gran majoria de poemes de les quatre restants obres, en heptasíl·labs. Cada unitat està organitzada per ordre alfabètic, (la tecnologia facilita l’ordre: pitjant un botó) segons la lletra d’inici de cada vers o de cada frase. Fer una anàlisi dels continguts de  cada poemari seria llarg i i fins i tot cansat, però si que es pot sostraure  la presencia dels temes que els inspiren i, que d’alguna manera ja eren presents en les obres anteriors.

Els temes.
De tota la gamma de conceptes que desenvolupa el poeta, n’hi ha uns quants que són recurrents quasi obsessius, són tot un ideari vital que expliquen l’aïllament volgut, la necessitat de preservar la individualitat creativa, el pensament lliure i l’esforç per procedir a una anàlisi objectiva de la realitat i accedir al coneixement de l’ànima...
La misogínia
La trobem a tot arreu... jo no la vaig patir...però evidentment no em crec gens el to axiomàtic del seu discurs, ell és home tanmateix, i l’home té molt a millorar com a gènere...naturalment també la dona...la condició genètico-històrica de la humanitat és present en tota la seva obra.
L’amor: pag.30 a El Canvi:
Se’n fa massa escarafalls. L’amor no és altra cosa que una habitud que ens convé, que ens fa bé.

(...) L’amor és una conspiració amb tots els ingredients que sol tenir aquesta cosa. Mentre que fer un vers no tingui el mateix estatut que fer un acte d’amor, l’amor oficial ha de ser desqualificat.

Eixample: a El Canvi
El més bell que té l’eixample
és que puc balafiar
els esforços, l’energia,  
el cabal de temps que tinc,
sense témer que el puc perdre.
No sé com, però tampoc,
una pena s’arraïma
a una altra que ha brostat.
i tinc temps d’exterminar-les.
La raó i la desraó
No s’afronten a l’Eixample.
Un error no és cap error
(...)
Faci torb o faci boira,
sé on sóc i sé d’on vinc,
car l’Eixample és una pàtria,
clara, d’una claredat
que embriaga, redimeix.

La tecnologia  a El Canvi
És un error menysprear la tecnologia. Tot el que som és tecnologia, prevista o no prevista. Els déus ho permeten.

Amèrica:  a Rudiments de saviesa  
Els americans són l’eina
que Déu ha triat perquè

 en al món regni la Tècnica
i no la confusió
que difonen els preveres.
Aquí, cal afegir la frase que repetia en Miquel, referint-se als americans i als somnis... venia a dir que  “només els americans podrien inventar la màquina de filmar els somnis”

Gregarisme: a Rudiments de saviesa
La gregarietat,
en els llibres dels filòsofs
no existeix. Jo no sé si
és perquè la suposen
o l’ignoren. En tot cas,
és absència que invalida,
treu la credibilitat
a la tira dels discursos.

L’estultícia:   a El Canvi.
Potser l’estultícia coincideix amb l’autocomplaença generalitzada.

Cervell:  pàgs.48-50 a Rudiments de saviesa
-El cervell, pot produir-te
elements no desitjats?
-Mai, si tu hi tens un tracte,
un conveni d’alt amor,
de submissió absoluta.

El cervell viu tres estats:
El corrent de cada dia,
quan està desconnectat
del seu cos i quan somnia.
....

Somni:  
a Els somnis
Assolir la saviesa
no pot ésser si abans
no hem pres una distància
amb el mecanisme humà
que portem clavat a l’ànima.
Sense aprendre a somniar,
això no és practicable

A propòsit dels grans temes que ens proposen els versos d’en Miquel:  
cervell, (el gran creador de mites), estultícia, gregarisme, somnis..., no me’l fan percebre més savi (per les seves sentències) sinó més humà... perquè em confirma el dubte i la contradicció, la por i el mur on protegir-se, el desordre i l’ordre necessari que li forneix la tecnologia, la recerca de l’ànima i la seva expressió desbordant en tot el conjunt de la seva obra.





Es pot dir que en Miquel va ser fidel a la nostra amistat fins al final, Va sovintejar les visites a casa nostra, hi va dinar i sopar quan volia i, si calia s’hi dutxava. Les sortides amb els amics de l’Eixample i les visites a casa  varen continuar. Ens portava puntualment cada nou llibre publicat. Venia acompanyat d’una bossa on hi havia una ampolla de ginebra...I és cert que la seva conversa esdevenia cada vegada més feixuga i el seu cos més afeblit. Mai no va perdre, però, la dèria dels temes obsessius que el preocupaven i l’ocupaven en la seva conversa i en la seva escriptura...l’estultícia, sobre tot..la dels catalans....
La darrera visita d’en Miquel, a finals del 2004, va ser semblant a les anteriors, però, el comiat amb en Pere va ser especial, més pausat. Calia fer-ho avinent...:  “Potser no ens veurem més”  va dir... Així va ser .
:Clara Mir
Barcelona 15-11- 2011





1 comentari:

  1. Fantàstic...per primera vegada em puc mig aproximar al poeta persona i autor...el meu poeta preferit. Gràcies Clara!

    ResponElimina