Aquest conte va obtenir una menció honorífica al XIIè Premi de Narrativa breu TIRANT LO BLANC que organitza l'ORFEÓ CATALÀ DE MÈXIC:
DIGUES-ME, ESPILL, QUI ÉS LA MÉS BONICA?
Em vaig mirar al
mirall amb meticulositat i no m’ho podia creure. D’un dia per l’altre? No, allò
no es feia així, de sobte. Potser és que havien passat molts anys sense
dedicar-me una bona estona a mi mateixa, i ara descobria amb horror la
decadència d’una figura que havia estat atractiva, cobejada. Aquella panxa que
es tornava prominent i flàccida, els pits caiguts, la pell tacada i
transparent...em feien esborronar, i el pitjor de tot allò era que no hi havia
marxa enrere. Em continuava contemplant de cap a peus en aquell gran espill que
hi havia a l’entrada de la cambra. Em vaig acostar: la cara sí que me la
coneixia, m’havia fet a les arrugues, a la mirada opaca, ho veia cada dia, m’hi
havia acostumat. Va ser arran d’una fotografia que vaig començar la inspecció.
A la foto hi havia vist una dona en la decrepitud de la vida. Sí, m’havia fet
vella, tan vella que aviat reposaria al clot... si les coses anaven bé.
Aquell matí no vaig
tenir ni ganes d’esmorzar. Tota l’estona tenia davant meu una imatge que no
m’agradava i un número que començava amb set i que no volia veure. Però jo em
trobava bé, encara tenia ganes de fer coses, anar aquí anar allà, i avui, a
més, m’esperava la meva néta que hauria
hagut de tenir quinze anys, o vint, i en
tenia només vuit. M’havia col·locat
aquell vestit, pantalon i jaqueta gris,
havia triat una vestimenta seriosa, potser em convenia, però no vaig renunciar
de cap manera a una brusa de color fúcsia que m’enamorava. Duia els cabells
blancs i molt curts amb una metxa més llarga i de color taronja que em queia
damunt de front, un atreviment? Vaig dubtar, pintar-se els llavis, no
pintar-se’ls? Maquillatge? Finalment van guanyar els colors de guerra, això sí,
amb molta moderació. A l’autobús, calia agafar-lo per arribar a ca la meva
filla, em van deixar seure de seguida, devia fer cara de iaia acabada, i allò
m’incomodava, és clar que, normalment, si hi havia seients buits m’hi asseia de bon
grat, però allò de “segui, senyora,
segui”, em tirava l’autoestima per
terra. Vaig baixar al passeig de Sant Joan, en compte, em vaig dir, mira que si
caigués... m’anava ensorrant per moments. Aquell “set” odiós em perseguia com
en una pel·lícula de por, m’omplia tot el cervell i semblava que no hi cabia
res més. Mirava al meu voltant i tot ho veia pansit, desinflat, fins i tot les
cases semblava que estaven fetes d’un material flonjo i que aviat s’aplanarien
per terra en múltiples plecs i replecs. Una veueta em ressonava a les orelles i
per dins de tot de l’estomac: “vella, vella, vella!”. Em van agafar ganes de
plorar.
Vaig caminar tres
carrers i vaig arribar a l’entrada de casa la meva noia. Era qüestió d’empassar
saliva, mocar-se i trucar el timbre. Una veueta s’hi va posar “àvia?” “sí,
reina”, i vaig pujar. La neta, la Ceci, de Cecilia, ja m’esperava, li encantava
que l’anés a buscar i vaguéssim tot el dia per Barcelona, o anéssim al cinema o
a fer un descobriment; tenia festa de l’escola i els seus pares havien de
treballar; la meva filla, em va fer un petó escadusser a la galta i va marxar
corrents escales avall.
¾I què farem avui, àvia?
No ho havia pensat.
El meu problema particular m’havia tingut massa encaparrada, on podíem anar?
¾Avui fa molt bon dia, la mama diu que tenim
sort, que a ella també li agradaria d’anar a prendre el sol... àvia, per què no
ens anem a banyar?
¾Quin acudit, si encara no ha arribat l’estiu,
només és un dia de primavera...
¾Ooohhhh!! Jo em volia banyar... i no ens
podem anar a banyar? Allà a la teva platja? Va, àvia...
¾Potser hi podríem anar, a passejar, a
mullar-nos els peus...
De manera que vam
anar a buscar un altre autobús que ens dugués avall cap al final de la Rambla
del Poblenou, per anar on anàvem a l’estiu quan ella tenia festa i venia a passar alguns dies a casa, perquè jo encara
vivia prop de la Rambla en un passatge de casetes baixes i patis a l’interior.
Vam baixar fins a la platja tot travessant el Parc de Mar. La Ceci tenia ganes
de córrer, fer tombarelles damunt de l’herba, saltar, talment com el cadellet
que era... semblava que la primavera i aquell sol que lluïa li feien agafar
ganes de bellugar, de tastar l’escalfor, de gaudir del dia.
A la platja hi havia
gent prenent el sol, l’aigua era molt blava, d’un blau profund, i es mostrava
encalmada, llisa, temptadora. La mar estava mig adormida i pràcticament no
arribava cap onada. I, a mi, sempre m’havia agradat el mar.
¾M’arremango? ¾va preguntar la nena
quan ja s’havia tret les bambes.
¾Mira que no vull que et constipis!
Però ja s’havia tirat
els pantalons amunt i els seus peus eren a l’aigua.
¾Ui! Ui! Que freda!!
Corria amunt i avall.
¾Va, àvia... tu també!
Em vaig treure les
sabates i també em vaig arremangar. Sí que l’aigua estava freda, però era
agradable, tanmateix calia caminar de pressa o córrer, el sol de primavera no
aconseguia d’escalfar el mar encara que fos a migdia. De tant en tant paràvem
per recollir alguna petxina escadussera o una pedra interessant, per fer un
collaret, deia ella. La Ceci continuava corrent amunt i avall amb l’empenta dels
seus vuit anys. En una d’aquelles corredisses va venir cap a mi i se’m va tirar
a sobre. Em va agafar en una mala posició, estava recollint un cargolet. Amb
l’escomesa, encara que de poc pes, vaig trontollar i a rodolons vaig anar a
parar una mica més endins, i em vaig mullar tots els pantalons. De primer la
nena es va quedar tota seriosa, després es va posar a riure i riure, i ella,
també es va xopar els pantalons. Jo em vaig desconcertar, en un moment havia
tingut tanta por de caure del tot a dins de l’aigua, però ràpidament se’m va
encomanar la rialla i ni una ni l’altra podíem parar.
¾Corre! Anem a casa, que així sí que agafarem
una bona calapàndria!
I, agafades de la mà,
vam córrer, el que jo era capaç de córrer, fins a casa meva. Dutxa d’aigua
calenta, frega, a per tot arreu, pijama, jersei, calefacció, i a menjar les
croquetes que jo havia preparat el dia abans.
La Ceci, estava
contenta. Allò havia sigut una gran aventura i no parava de riure.
¾Àvia, ho hem passat bomba, oi que si?
Quan la roba va estar
eixuta es va tornar a vestir davant d’aquell mirall que al matí m’havia tornat
tantes respostes. Ara també ens en donava: aquella nena rosseta, esprimatxada,
amb aquells ulls negres i vius, era la meva neta, i jo me l’estimava amb un
amor que m’omplia tots els teixits del cos, i només de sentir la seva rialla i
notar l’escalfor de la seva maneta dins la meva, em trobava la iaia més
afortunada del món.
Em vaig mirar el
mirall una altra vegada. Arrugues? Quina arruga?
Marta
Malleu
Febrer
2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada