El dia 11 d’aquest
mes d’abril es va presentar a l’Ateneu Barcelonès el poemari de Clara Mir: “Els
Déus i les Bèsties” que ha editat
Pagès editors, amb pròleg de Francesc Parcerisas i coberta de Pere Pons.
Primer de tot, cal
dir que hi havia una gentada, de manera que la Sala Sagarra estava plena de gom
a gom. L’acte va estar presentat per Francesc Parcerisas i Joan Ramon Veny, i
per l’autora, és clar.
Joan Ramon Veny ens
va proporcionar un dibuix literari i personal de l’autora que va resultar molt
càlid, molt proper, i que feia evident el coneixement mutu i l’amistat. Ens va
fer escoltar unes gravacions de la veu de la Clara quan tenia vint anys i participava
dels recitals poètics que organitzava el doctor Colomines i ens va fer remarcar
la coherència de la seva trajectòria.
En Francesc Parcerisas
va glossar la seva poesia per fer-nos veure la força lírica de l’autora i
sobretot l’assumpció que ella fa del món cruel que ens envolta i la conseqüent
manca de sentit de l’existència. Una constatació i, sobretot, una rebel·lia.
La Clara ens va parlar
de la gestació del poemari i de l’experiència viscuda que la mou a escriure els
seus poemes. Així ens ho diu a la contraportada del llibre:
Escriure poesia és com posar fites maldestres al
trajecte final cap a la mort... la perspectiva és crua, rebel i descreguda. És
una rèplica al mirall de la vida, on hi ha massa escribes per inventar els déus
i els dimonis. No pretenc passar comptes amb ningú sinó constatar que potser no
som el que volíem ser... que l’ànima està marcada amb un tampó que diu: “vist
per a sentència” i que cal reinventar-la amb la paraula.
NO NAT
Et calço
sabates de conte
per resseguir
la volta del cel
¾no
puc soterrar el teu cos tan petit¾
t’enfilo dalt
del Gran Carro.
Vull veure
els teus ulls clapejar
l’ombra de la
terra:
lluernes
damunt l’herba
el gota a
gota de les estrelles.
ASIMETRIES
M’entreté
Contemplar
l’asimetria dels colors
¾sense
tu,
com ara el
groc del fruiter i el violeta de la tarda
el blau a la
paret i el coure de l’enyorança.
M’atrau
l’asimetria
de l’eixida i l’entrada quan t’espero
i l’aire
apressat del contrallum quan entres
i la
inesgotable elasticitat dels cossos
quan
s’abracen com vestits fets a mida
per
despullar-nos l’un a l’altre
com es
despulla la nit per encendre’ns l’alba.
1939
La padrina ja
m’ho deia,
¾els
morts
insisteixen a
fer-nos
creure que
som eterns¾
tot apartant
els retrats,
de la
tauleta, dels fills
afusellats.
TANCAR EL CERCLE
Enfilar el
poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra
que lluita per configurar
la forma
acabada
entre el pou
i la boca.
Despertar al
so de la corriola.
Enfilar els
dies.
Posar oli a
les hores.
Sobreviure
entre el pou
i la set
sense trencar
el fil d’aigua.
Al final de la presentació, tots vam
compartir una copa de cava i la bona sort de celebrar l’aparició de “Els Déus i
les Bèsties”, tot felicitant la seva autora.