Miquel Bauçà, la
persona i el poeta
Miquel
Bauçà no és un poeta conegut del gran públic, en tot cas ho ha sigut més per la seva mort que per la seva vida i la
seva obra. (reculls de premsa)
Jo us parlaré de la persona que vaig conèixer, dels seus poemes llegits
en un banc del pati de lletres de la Universitat de Barcelona i de l’amistat
que, també amb en Pere Pons, el meu
home, va durar fins a la seva mort.
En Miquel arribava
fugint d’un món adolorit, de difícil comprensió (“mili” Inclosa a l’illa de
Cabrera) buscant un futur incert, en un ambient urbà, i sota el pes de la
dictadura. Sota el braç: Poemes d’un fugitiu.
S’havia
matriculat a la Facultat de Filosofia i Lletres per fer els estudis de
Filosofia...Romàniques... Contràriament al que es pugui pensar sobre la raresa
que un noi de pagès estudiés filosofia, cal dir que en aquelles temps difícils, a Mallorca, moltes
famílies enviaven els fills a estudiar al Seminari.
En
Miquel duia un bagatge cultural força ampli que li havia procurat el Seminari
de Palma: el batxillerat, coneixements
de la Bíblia, de llatí i de grec, de
lectura i traducció dels clàssics..., tot dins el context d’una formació patrística,
estricta...assimiladora, en benefici propi, de la cultura dels nostres
ancestres. Com exemple emblemàtic, la lectura de Virgili..
Queda
clar que va introduir-se en el món literari i cultural que
incorporava el classicisme i el teocentrisme amb el programari escolàstic,
inspirat en les anomenades set arts
liberals que composen el Trivium (gramàtica, lògica i retòrica) i el
Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música); que varen configurar
l’organització de les disciplines literàries i científiques del nostre
batxillerat...
A
més a més hem d’afegir que en Miquel, bon coneixedor de la nostra llengua, era
posseïdor de l’extens, bell i genuí llenguatge de les illes, el Català de
Mallorca.
Ara,
al web www.catedramariustorres, a la
fonoteca de Joan Colomines podem escoltar la veu del nostre poeta.
Cal
recordar que entre el 16 de maig de 1959 i el 2 de juny de 1962 (i alguna més
el 1963), el Doctor Colomines va organitzar al seu domicili particular aquestes
vetllades literàries on participaren poetes com
Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. De Segarra, Palau i Fabra, Salvador
Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart,
Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater... també altres poetes aleshores
novells, com en Miquel Bauçà, en Joan Julià, i jo mateixa. En total es varen
organitzar 34 sessions, totes elles clandestines.
La
poesia d’en Miquel em fascinava. Els seus poemes apuntaven directament al Déu i
a la Religió que embolcallava la infància i l’adolescència dels nois i els
capellans del seminari de Palma; cèlibes, com ell els anomena,
que es comuniquen amb la divinitat amb salms i pregàries que esdevenen, en
el llenguatge del poeta, una paròdia del
goig i del desig en una turmentada relació entre el fill de Déu i el fill de l’Home,:
un déu que diu “..jo continuaré amant-vos,
malgrat els caminois embriacs, la garriga exultada o els rosegons de sac de
pobre”.és a dir: malgrat la
follia, la incultura i la pobresa.... D’aquí
el títol sarcàstic del primer poemari,CANTS
JUBILOSOS (1959)
Els
cants jubilosos
Aquest
poemari escrit en prosa poètica és
una mostra de llenguatge metafòric riquíssim, amb imatges bucòliques,
naturalistes, religioses; un ventall de recursos literaris com la repetició, el
diàleg, la interrogació retòrica , la personificació del món vegetal i
animal...Un estil irònic, sarcàstic, amarg, tendre, tristíssim....
Hi
ha una expressivitat volgudament
ambigua, però entenedora, de la realitat de les conductes pedòfiles dels
capellans, a través d’una tria acurada de paraules que esdevenen clars símbols
sexuals
DE COM DEU ES DIRIGÍ
ALS CÈLIBES D’UNA PETITA VILA MARINERA
(pàg.11)
...Jo
mateix vendré. Entraré per la boca del Port amb un bàcul de flames. I perquè
als ulls se us il·lumini una pregària, duré als colzes dos picarols de coure...
La
metàfora evident en el signe fàl·lic del bàcul
i el desig com una pregària.
El
sarcasme, el joc dels contraris, és el recurs estilístic per on Bauçà ens fa
entrar a la seva concepció d’una realitat distorsionada de la religió,
l’homosexualitat, el pecat, la por, la mort...i una intensíssima commiseració
de si i dels altres.. però, sobretot, l’estranyesa de Déu en l’home...
LA FAÇ DE DÉU (pàg.22)
La
faç de ... La faç de Déu...La faç de Déu em crema. La
faç de Déu i la brutor de l’home. (...) La faç de Déu em cou tant si puig a
l’autobús, com si camin pels marges, Per
què ets tu la faç de Déu? (...)
No
mostra rancor, però hi ha, certament, la violació de Déu vers la intimitat del
poeta; una certa innocència captiva, una visió de l’entorn en una crònica
amarga prenyada d’una extraordinària força lírica que llança sobre sí tota la
commiseració de la injustícia del penediment, com en el poema:
UNA VERITABLE FLAMA O
UN ALMUD DE JUSTÍCIA PER A LA MEVA CARN SALVATGE (pàg.20)
(...)
Si per el meu clam no hi ha orelles, digau-me, Déu, quina badia o quin port
serà el més avinent per a la meva fuita santa... Si l’amor, al burg, és
vagabund, i encara més ho és al camp, ¿a quin país aniré, a quina ribera fàcil
deixaré el meu cos irredempt?
(...)
Jo, Déu solament deman una veritable flama o un almud de justícia per a la meva
carn salvatge, Si el que deman no pot ser, Déu, ja podeu portar un fermall, car
vinclaré els ferros i em clavaré als ulls dues dagues.
Cants jubilosos, va obtenir,
l’any 1959 el primer premi al Certamen a honor de la Mare de Déu de Sant
Salvador de Felanitx, (el censor no deuria entendre res)
Poemes
d’un fugitiu el va
presentar al premi Salvat Papasseit el mateix any 1959 que no va ser premiat.
Però, en ser un dels poetes seleccionats i que en Josep Pedreira li demana un
breu currículum i una fotografia, en Miquel va creure que n’era guanyador. No
va ser el cas. Es va emprenyar moltíssim... més per l’engany que per l’exclusió
al premi i li va escriure una carta ben contundent expressant la seva decepció.
(carta que recupera Mireia Sopena a la seva obra: Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Barcelona, Proa
2011, pàg. 291).
Una
bella història (1962). (és
el títol definitiu del recull Poemes
d’un fugitiu)
Obté
el premi Joan Salvat-Papasseit (1961).
Primera edició, Barcelona, Els llibres de l’Ossa Menor 1962, amb pròleg de
Josep Maria Llompart. (la censura elimina el poema Una aventura immaculada (que també recupera Mireia Sopena en l’obra
citada, pag. 275)
Una
aventura immaculada...
Una
aventura immaculada pot ocórrer a qualsevol.
Mai
he cregut que nosaltres
fóssim
els primers en córrer semblant aventura.
Josep
i Maria, per exemple, i tants d’altres...
I
tants d’altres... Si un no hi està acostumat
corre
sempre el perill d’esdevenir un híbrid amant,
talment
un Don Joan batut a pedrades.
És
a dir: Josep i Maria cèlibes com els
nois del seminari ( recordem: De com Déu es dirigí als cèlibes d’una petita
vila marinera)
Aquí
la censura va ser perspicaç?
Hi
ha tres versions més de Una bella història (també
censurades)
La
segona a Felanitx, editorial Ramon Llull 1975. Segueix encara una tercera
edició ja incorporada a l’antologia, OBRA POÈTICA 1959-1983 que publica
l’editorial Empúries el 1985, on l’editor presenta dues versions d’aquest
poemari: la versió inicial i la darrera
versió revisada per l’autor:
La
forma és versificada. Poemes acabats en suspens, suggeridors, més descriptius,
menys críptics, que reclamen la reflexió del lector..
En
la segona versió hi ha un perfeccionisme mètric (heptasíl·labs i alexandrins
amb cesura 7+7) que, al meu parer tot i estar més acuradament construïts, en
alguns poemes,li lleva la frescor rítmica de la primera versió en vers lliure.
El
títol, “Una bella història” també posa de manifest la volguda
ambigüitat que utilitza el poeta per
dir-nos que no hi ha res de bell en aquesta història, d’aquí el sarcasme en
l’ús de la substantivació metafòrica i de l’adjectivació en la tristesa i la
complicitat en els següents poemes:
I LA MORT...
I
la mort...
I
el vestit de mort, i la tinta negra,
i
el notari, i el vicari, i les campanes tocant a pobre...,
i
els xiprers, i la tarda acubant-se
damunt
les creus, i el cel, i la pols, i la terra,
i
el final de l’eixida...
AMICS...
Amics,
anit,
perdoneu
aquesta petita excitació.
Us
he de dir... que he decidit seguir vivint,
vestir-me
com vosaltres, correctament
amb
corbata; i, com cal, traçar-me
uns
plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics,
anit,
ara
que encara els meus ulls poden veure
coses
belles --gessamins, donzelles,
libèl·lules—
I
tantes altres coses –escenes casolanes,
familiars,
escenes de violència--,
Anit,
doncs...
El
poeta ens mostra, en el seu estil “dels contraris” la incapacitat d’adaptar-se
a la societat hipòcritament endreçada. És una petita excitació onírica que
finalitza en punts suspensius... Penseu el que vulgueu, sembla dir-nos...
Però
nosaltres sabíem que mai no aniria amb corbata...
En
un altre poema emblemàtic, la crítica càustica contra el poder humà i diví es
fa patent...
AL FINAL S’HA
COMPROVAT...
Al
final, s’ha comprovat, els camells
arriben
a passar pel subtil cos d’una agulla.
Han
batut el repte, que els féu Crist,
amb
una sorprenent facilitat
(...)
Pertot
arreu un es troba amb els seus representants
armats
o amb creus i vestits de negre per espantar-nos
i tots aquests ens produeixen un tristíssim
cansament
RECORD (a Una bella història, primera versió a
l’edició els llibres de l’ossa menor, 1962, Apareix igual a
l’Antologia i que ja revisarà...
Record
que quan era infant
No
era gentil en la conversa ni en el tracte
I
una tendra inclinació al pecat...
Endebades
vaig cercar un aixopluc
I,
per això,
Se
m’ajupiren les ales del cor.
La
segona versió, en la mateixa antologia, sense títol i heptasíl·labs, (pàg.82)
Ja
d’infant que no solia
ser
gentil en la conversa
era
esquerp també en el tracte.
Vaig
cercar ben endebades
aixoplucs o
balustrades.
Lentament
se m’ajupiren
l’una i l’altre, ambdues ales
La
producció poètica d’en Miquel va continuar:. El noble joc (1972);
Poemes (1973); Notes i comentaris (1975). No és fins vuit anys més tard, el
1983 que publica Les Mirsines (Colònia de vacances) a Les edicions dels
dies, creada i dirigida per Antoni Clapés i que també va ser inclosa a OBRA
POÈTICA per Editorial Empúries, al 1987.
En aquests
darrers poemaris el poeta s’instal·la en la construcció de fórmules breus,
poemes curts sense títol i sense un ordre determinat pel seu contingut. (Cosa
que, en la seva obra posterior, justificarà amb l’ordenació alfabètica, en
funció de la primera frase o del primer vers, dels seus poemes i aforismes)
Hi
trobem una clara evolució: des de la vessant pagesívola, descriptiva (sempre
amb el gradient precís de sornegueria) cap a la vessant més crítica i
sentenciosa. Esqueixos on apareixen alguns dels temes recurrents de la
producció de Bauçà:
A
El
noble joc (pàg.101) un petit poema que fa referència a la
presència dels capitosts a la Seu de
Ciutat escoltant el Cant de la Sibil·la. De nou la estreta relació opressió i religió. La veu del poeta
ja no s’implica en primera persona:
Drets
escolten la Sibil·la
homes
públics, convençuts,
i
després el crit de l’orgue.
El
punxó del ganivet
o
el canó de la pistola
sempre
els surt de la butxaca.
A
Les
Mirsines (pàg.211) en forma exclamativa, una mena de cansament, el
desig de morir...
És
que mai no arribarà
aquella
hora tendra i ampla
que
trobem bassa o torrent
on
deixar la carcanada!
Una
jubilació anticipada
L’any
84 va poder justificar i rebre una jubilació anticipada, als 44 anys, després
d’uns anys de professor de llengua catalana a un institut .A partir d’aleshores
es dedicà exclusivament a escriure
Estada a Felanix 1986
La
tornada
Va
tornar a Barcelona el 1988 on va ser acollit per Josep M. Llompart, fins que s’instal·là en un pis del barri de les Corts (no a l’Eixample, tot i que per a
ell, aquest va ser el barri literari que utilitzà com a ubicació neutre de la
seva persona, d’aquí que hom el citi com el poeta de l’Eixample..
Altres
poemaris
El
crepuscle encén estels (1992) on, ben segur
que molts dels poemes hagin estat inspirats en l’estada a Felanitx, li preocupa
la immobilitat del món rural tal com ho expressa a la carta adreçada a en Pere.
Però el poemari es torna esquerp, Hi trobem un seguit d’anècdotes amb el doble
sentit que ell atorga a la quotidianitat: burla, menyspreu, violència..i, encara Déu i el
dolor. El llenguatge es torna dur, sense pels a la llengua...és la deriva
onírica i sentenciosa del poeta. que persistirà fins el darrer vers de la seva
escriptura..
La
crítica que en fa Ramon Lladó a l’AVUI, 18 d’abril de 1992, l’anomena “Un card entre llirs”...és a dir: una figura pertorbadora...
A
partir de 1993, en Miquel es fa més invisible
i és difícil de localitzar. No es presentarà a rebre el guardó del premi
Miquel de Palol que ha guanyat aquest mateix
any amb En el feu de l’ermitatge..(inèdit). El taló li envien al seu apartat
de correus. (la Maria Bauçà ha trobat els documents que certifiquen el premi)
Es
tanca més i més amb els seus ordinadors i escriu i escriu, sense rellotge...però
es manté fidel a les visites a casa nostra, sempre d’imprevist, i amb cada nova
publicació a la mà.
Les
següents obres que publica l’editorial
Empúries són:El canvi,1998;
Els
estats de connivència,
2001; Els somnis, 2002;
Rudiments
de saviesa, 2003; i Certituds
immediates,2004. Són cinc
volums que flueixen com un riu cabalós amb un nombre, totes sumades, de més
1500 pàgines, i cada pàgina a doble columna, on descabdella tot el seu
imaginari, ara més conceptual i filosòfic que simbòlic, en forma de aforismes,
sentències, reflexions, preguntes.... El llenguatge en prosa i en vers a El canvi . En la gran majoria de poemes
de les quatre restants obres, en heptasíl·labs. Cada unitat està organitzada per
ordre alfabètic, (la tecnologia facilita l’ordre: pitjant un botó) segons la
lletra d’inici de cada vers o de cada frase. Fer una anàlisi dels continguts
de cada poemari seria llarg i i fins i
tot cansat, però si que es pot sostraure
la presencia dels temes que els inspiren i, que d’alguna manera ja eren
presents en les obres anteriors.
Els
temes.
De
tota la gamma de conceptes que desenvolupa el poeta, n’hi ha uns quants que són
recurrents quasi obsessius, són tot un ideari vital que expliquen l’aïllament
volgut, la necessitat de preservar la individualitat creativa, el pensament
lliure i l’esforç per procedir a una anàlisi objectiva de la realitat i accedir
al coneixement de l’ànima...
La
misogínia
La
trobem a tot arreu... jo no la vaig patir...però evidentment no em crec gens el
to axiomàtic del seu discurs, ell és home tanmateix, i l’home té molt a
millorar com a gènere...naturalment també la dona...la condició
genètico-històrica de la humanitat és present en tota la seva obra.
L’amor: pag.30 a El Canvi:
Se’n
fa massa escarafalls. L’amor no és altra cosa que una habitud que ens convé,
que ens fa bé.
(...)
L’amor és una conspiració amb tots els ingredients que sol tenir aquesta cosa.
Mentre que fer un vers no tingui el mateix estatut que fer un acte d’amor,
l’amor oficial ha de ser desqualificat.
Eixample: a El Canvi
El
més bell que té l’eixample
és
que puc balafiar
els
esforços, l’energia,
el
cabal de temps que tinc,
sense
témer que el puc perdre.
No
sé com, però tampoc,
una
pena s’arraïma
a
una altra que ha brostat.
i
tinc temps d’exterminar-les.
La
raó i la desraó
No
s’afronten a l’Eixample.
Un
error no és cap error
(...)
Faci
torb o faci boira,
sé
on sóc i sé d’on vinc,
car
l’Eixample és una pàtria,
clara,
d’una claredat
que
embriaga, redimeix.
La
tecnologia a El Canvi
És
un error menysprear la tecnologia. Tot el que som és tecnologia, prevista o no
prevista. Els déus ho permeten.
Amèrica: a Rudiments de saviesa
Els
americans són l’eina
que
Déu ha triat perquè
en
al món regni la Tècnica
i
no la confusió
que
difonen els preveres.
Aquí,
cal afegir la frase que repetia en Miquel, referint-se als americans i als
somnis... venia a dir que “només
els americans podrien inventar la màquina de filmar els somnis”
Gregarisme: a Rudiments de saviesa
La
gregarietat,
en
els llibres dels filòsofs
no
existeix. Jo no sé si
és
perquè la suposen
o
l’ignoren. En tot cas,
és
absència que invalida,
treu
la credibilitat
a
la tira dels discursos.
L’estultícia:
a El Canvi.
Potser
l’estultícia coincideix amb l’autocomplaença generalitzada.
Cervell: pàgs.48-50 a Rudiments de saviesa
-El
cervell, pot produir-te
elements
no desitjats?
-Mai,
si tu hi tens un tracte,
un
conveni d’alt amor,
de
submissió absoluta.
El
cervell viu tres estats:
El
corrent de cada dia,
quan
està desconnectat
del
seu cos i quan somnia.
....
Somni:
a Els somnis
Assolir
la saviesa
no
pot ésser si abans
no
hem pres una distància
amb
el mecanisme humà
que
portem clavat a l’ànima.
Sense
aprendre a somniar,
això
no és practicable
A
propòsit dels grans temes que ens proposen els versos d’en Miquel:
cervell, (el gran creador de mites), estultícia,
gregarisme, somnis..., no me’l fan percebre més savi (per les seves
sentències) sinó més humà... perquè em confirma
el dubte i la contradicció, la por i el mur on protegir-se, el desordre i
l’ordre necessari que li forneix la tecnologia, la recerca de l’ànima i la seva
expressió desbordant en tot el conjunt de la seva obra.
Es
pot dir que en Miquel va ser fidel a la nostra amistat fins al final, Va
sovintejar les visites a casa nostra, hi va dinar i sopar quan volia i, si
calia s’hi dutxava. Les sortides amb els amics de l’Eixample i les visites a
casa varen continuar. Ens portava
puntualment cada nou llibre publicat. Venia acompanyat d’una bossa on hi havia
una ampolla de ginebra...I és cert que la seva conversa esdevenia cada vegada
més feixuga i el seu cos més afeblit. Mai no va perdre, però, la dèria dels
temes obsessius que el preocupaven i l’ocupaven en la seva conversa i en la
seva escriptura...l’estultícia, sobre tot..la dels catalans....
La
darrera visita d’en Miquel, a finals del 2004, va ser semblant a les anteriors,
però, el comiat amb en Pere va ser especial, més pausat. Calia fer-ho
avinent...: “Potser no ens veurem més” va
dir... Així va ser .
:Clara Mir
Barcelona 15-11- 2011