POESIA A LA CARTA - SESSIÓ XXI - ANNA BOU

POESIA A LA CARTA SESSIÓ XXI

Biblioteca Manuel Arrans de Can Saladrigas

El divendres primer de juny vam celebrar la XXI sessió de Poesia a la Carta i ho vam fer a la Biblioteca Manuel Arranz de Can Saladrigas, al Poblenou.

Aprofitem per agrair al seu director l'acollida a la nostra tasca de cara a la poesia i esperem que la col·laboració sigui llarga i profitosa per a tots.

Públic assistent

En aquesta XXI sessió vam presentar una poeta jove i trencadora en el seu estil.

Anna Bou i Clara Mir

CLARA MIR PRESENTA LA POETA ANNA BOU JORBA

Clara Mir presenta Anna Bou

UNA ESPLÈNDIDA EXAGERACIÓ

L’Anna Bou, fa poc que la conec, des del 2009 i, fins ara, seguim compartint la dèria per la poesia...

L’ADN creatiu  de l’Anna, es fa evident en  la seva activitat professional i en el conreu d’altres activitats literàries i culturals reconegudes amb premis diversos.. (vegeu currículum).

El seu recorregut poètic té tres pilars que es complementen: el disseny d’interiors, la literatura i el cinema; vessants que influencien la seva escriptura fins a l’extrem de donar un tomb inesperat i innovador a la poesia  més actual.

Dissenya els seus poemes, organitza l’espai poètic en la forma i en el contingut amb tota la versatilitat i la elasticitat que li permet la llengua, atorgant moviment als mots i als versos, creant seqüències i canvis de pla. canviant els mobles de lloc, els envans i la llum interior...

Una petita descoberta a l’hemeroteca de la Vanguardia, a  les planes de cultura del dia 3 de maig del 2001, m’ha proporcionat la troballa d’un poema que l’Anna va presentar a concurs i que ja mostra la intenció estètica i la decisió de trastocar el vers, d’alliberar-lo.

          Autèntica bomba.

          Seria autèntica bomba, quin riure,

          quin viure si en lloc de versos de guerra

          hi hagués guerra de versos

          metàfora va, sinècdoque tomba.

          Llavors si, existiria el vers lliure.

L’ÚLTIMA MOHICANA, premi Vila de Martorell 2012

En l’obra que ara comentem, hi ha tot un imaginari que l’Anna cultiva amb una afecció ben manifesta. Es tracta de donar sentit  a l’existència humana, col·lectiva o individual, i a la seva finitud com en el cas dels indis o els ceretans. Un imaginari on la poeta posa de manifest l’estranyesa de les percepcions que ens ofereix la vida i que prenen sentit transformant-les, en els seus poemes, en una veritable metamorfosi literària.

En general el lector de poesia busca la similitud de les imatges literàries amb el seu propi imaginari i supedita la comprensió a aquesta coincidència i a la de les emocions que li desvetllen...En el cas de l’Anna, la lectura dels seus poemes et fascina pel seu ritme i brillantor, però també et reclamen una nova lectura, pacient i encuriosida: La versemblança no és immediata, però hi és... la descoberta t’ofereix la identificació  emocional i intel·lectual que s’hi amaga

El poemari porta per títol L’ÚLTIMA MOHICANA, el mateix títol del poema dedicat a la seva mare. El títol ja ens orienta respecte el recorregut del poemari vers el concepte tribal, com el dels indis americans i el del teixit relacional i social que sustenta tots els seus membres. Com a L’últim mohicà, la pel·lícula que ha vist amb la mare que ja no hi és. i que veu encara, dins i fora del cinema...

L’Anna ens llegeix:

L’ÚLTIMA MOHICANA

Vaig anar a veure  “L’últim mohicà”

                                            amb la meva mare

Entrem al cine i entrem dins la pel·lícula

perquè aquell amor arbrat, branca pura,

saba de la seva saba, natura

de sang, no és el del pare

indi i el fill, és el de ma mare

i jo.

Ma mare: “Àliga Pit Roja”

“Núvol amamanta llobes”

“Chingachgooka de pell blanca”.

Arrel de la meva cabellera

muda.

S’acaba la pel·lícula de fora la pel·lícula.

Sortim del cine. Plou aire.

Els fars dels cotxes com ulls

de llop metàl·lics.

Els passos zebra com pells

catifant l’asfalt

foraster.

I jo, “Ull de Falcona

Cega”

menjant-me el propi cor.

El poema i el poemari viatgen com un monòleg que reclama el diàleg entre  ella i la mare, entre ella i la tribu, entre ella i la poeta,  entre ella i nosaltres

L’autora es decanta per la llibertat en la construcció dels versos, dissenya  els poemes i la prosa poètica; separa paraules com si pengessin entre vers i vers, esteses a l’aire, marcant buits i soledats. Utilitza diferents mides i tipologies de lletres: això pel que fa a la forma explicita de disseny en el paper, però, hi ha la forma implícita que el lector haurà de dissenyar mentalment.

 A Bonjour blau per posar un exemple,juga amb la forma explícita més ortodoxa amb cinc quartetes i vers hendecasíl·lab, però ens proposa que, a més de recollir alguna paraula desplaçada , juguem amb la forma de les paraules taca  saltimbanca. i de les lletres N i O,que en dibuixem mentalment el sentit en la forma del gest, de l’ull esquerra fins a la camisa blanca el recorregut de la negació. I encara, podem afegir que en aquest poema (com en la resta del poemari) la seqüenciació i presentació formal de les imatges és deutora d’una mena de surrealisme cinematogràfic com:

La soltera s’abrillanta la cintura /el burgès es posa la panxa caixmira / la canonada fent gàrgares de ferro / mares despenjant el calendari / l’arracada em regalima per l’orella

Tot el contingut del poemari és  un devessall d’imatges, d’escenaris que es superposen de la mateixa manera com ho fan les emocions quan es converteixen en percepcions corporals: el dolor, la decepció, la fragilitat del jo; els sentiments com la nostàlgia, la sorpresa, la curiositat, l’escepticisme, el sarcasme, el xoc dels contraris, la caricatura com en el poema Turisme al haiku de la granota o, de vegades, tant cruel com en els versos del poema Projecte de reforma amb els temes universals de la mort, l’amor, la soledat:

deu escarabats piloters i antisèptics  /  surten de l’habitació.......en fila india / rodolant trossos del meu cor...

Dissenyadora d’interiors, l’Anna utilitza un llenguatge  creatiu en molts sentits: es pot inventar paraules, trastocar la sintaxi, com un laberint que el lector pot recórrer (des de la seva pròpia experiència) i trobar-ne una sortida...és a dir un sentit. Utilitza frases curtes, àgils, la repetició, el joc dels contraris, la part pel tot... i la metàfora (en la poesia de l’Anna,jo en diria metamorfosi)  són recursos que creen l’exageració que l’autora atorga al poema per accentuar la intenció del missatge. La descripció sol ser curta, amb seqüències temporals i canvis de pla ràpids, amb pocs farciments.

Un apunt sobre l’expressió que ens serveix la poeta pel que fa al sentit que amaga amb el recurs de la metàfora::.La metàfora com a senyal. És a dir, que assenyala una realitat velada però reconeixible,

La metamorfosi com a signe, que crea un nou significat i que requereix el procés de la descoberta intratextual. La guerra dels versos que proposava l’Anna i el poemari que us presento, són   la prova del joc de ritmes innovadors que ens aporta la seva obra....

Jo em pregunto el paper que hi juga la música en la seva creació poètica. Pel que fa al ritme, els seus poemes requereixen lectures diferents, no tant per la puntuació o pels continguts, sinó pel significat especial de cada mot, de cada frase, de cada vers...

Hi ha poemes que requereixen una lectura àgil, sincopada, una lectura subsidiària de la música Rap; d’altres volen ser llegits amb la fraseologia jazzística de la repetició. Hi ha poemes que reclamen la pausa, exigeixen l’evidència del buit, de la soledat de l’espai en blanc en el full. En definitiva una lectura atenta, però també,un deixar-se anar pel camí del coneixement i de les emocions on ens condueix cada poema de L’ÚLTIMA MOHICANA.

Per acabar,  crec que l’Anna  atorga la mateixa llibertat d’interpretació al lector, com la que atorga a la seva pròpia expressió. La mateixa  llibertat que jo  he emprat per presentar-vos la seva obra. 

Clara  Mir                                                               Barcelona 1 de juny 2012C

ANNA BOU ENS EXPLICA LA SEVA POESIA

Marta Malleu i Anna Bou

DISSENY- POESIA

El disseny m’ha entrat dins la poesia i la poesia dins el disseny.

Un professor de projectes em va comentar una vegada que en els meus espais/projectes jo explicava històries i crec que en les meus poemes explico espais.

Sóc molt visual. Funciono amb imatges, sóc més d’imatges que d’abstraccions.

També és paral·lel el procés d’escollir: no totes les idees hi caben ni en un projecte ni en un poema; s’ha de saber descartar, tallar caps, anar a per totes amb una idea sense deixar que les altres (per molt genials que semblin en un inici) li restin força, descartant-les si és necessari. 

LLIBERTAT LECTOR

Tal com diu en Francesc Parcerisas, “Tot poeta hauria de saber explicar els seus poemes”. Jo sé explicar els meus poemes fil per randa, res és a l’atzar ni per fer bonic, tot té una coherència interna dins el meu cap. De totes maneres m’agradaria que els poemes s’entenguessin en un 80-90% i la resta la posi la imaginació de qui llegeix. Vull suggerir, deixar-los un xic oberts, d’aquesta manera el poema és més ric. La intenció és que les idees aportades pels lectors siguin cosines-germanes de les meves, però si el que es suggereix és totalment diferent al que es vol transmetre llavors el poema és fallit.

IRONIA

M’agrada moltíssim la ironia; crec que la ironia permet expressar les paraules més dures deixant de propina un somriure als llavis. Aquest regust agredolç desarma a qualsevol, a mi per descomptat. Slawomir Mrozek és un autor polonès de contes i teatre que té una ironia absurda totalment desbordant; cada vegada que el llegeixo m’apareix un tall nou a la pell.  Ell no escriu lletra, escriu ganivets. La mirada irònica i finíssima de Wislawa Szymborska és una delícia i l’humor d’Oliverio Girondo m’encanta. Jo també en gasto molta, d’ironia, perquè aquesta t’allunya dels sentimentalismes (i dels sentimentalismes s’ha de fugir sempre). Encara que, ironies de la vida, la ironia no és res més que la façana de la fragilitat.  

 Aquests poemes ques es transcriuen a continuació així com l'anterior, forment part del PREMI VILA DE MARTORELL 2012, que l'ANNA BOU va guanyar amb el seu poemari L'ÚLTIMA MOHICANA i que publicarà l'any vinent EDICIONS IGITUR

                                         

OLIVETTI 46

El seu nom és Olivetti Studio 46,

té les dents tortes i ja no parla

-La nit també és gran i parla-

li dic perquè reaccioni. Però res.

Abans xerrava molt, com un lloro,

com una ciutat, com tu temps ha,

temps b, temps c, temps n.

Li encantava dir “llum”

per això la tinc entre la finestra

i l’espelma. A l’espelma li agrada

ser pronunciada, per això viu

entre l’Olivetti i els mistos.

Li parlo gota a gota, a l’Olivetti,

i ella riu amb les dents tortes

però de vegades         silenci

i llavors la foscor.      

Té l’esmalt ple d’arrugues, jo els dits

buits de lletres. Tant les dues,

tant a pèl, tant abecedari, tant

íntim. –Ara descansa- li dic

i li acaricio la Z, infinita, carnosa,

mortal, dóna’m la mà. I dorm.

PROJECTE DE REFORMA

Vas anar al millor dissenyador d’interiors

perquè et fes un projecte de reformar-

te.

                                                            

Et va prendre les mides.

T’endevinà el tarannà i el tarasí i el taranno i

dibuixà els plànols del teu tu

reformat. El projecte:

-Treure’t tots els envans del cap.

                        -Canviar l’estuc color ego per pintura alegre:

                                               color taronges             o

                                               blau viatge                  o

                                               color despertar, potser?

                        -Convertir l’ala nordsud-estoest en una sala

                        de jocs

                        per quan els convidats

                        i els teus          diumenges.

-Ampliar la il·luminació (que ara ets a les fosques).

                        -A l’habitació principal construir-hi dos coixins

                        i un parell d’armaris d’ambdós sexes.

                        -Finestrar-te: obrir-te finestres perquè t’entrin blocs d’aire

                        i de vespre.

                        -Detall a la cuina: un pot de vidre amb macarrons feliços.

                        -Bàsic: La porta d’entrada amb els braços oberts.

El projecte és preciós,

el pressupost massa car:

costa fer-se una pregunta.

 

BANDERES

  

Si pengeu roba

en estenedor vertical, no horitzontal,

i endolleu el vent

deixarà de ser roba estesa.

N’obtindreu banderes.

El llençol: bandera blanca.

L’abric: bandera russa.

La camisa: bandera amb braços.

El mocador com bandera d’un país               petit,

de formiguetes desenvolupades, potser.

Si pengeu banderes en horitzontal,

no vertical, n’obtindreu roba estesa

(colors en barra, escuts momificats)

menys útil que el simple hule

de flors que ens para taula.

M’agradaria viure en un país

que tingués per bandera uns pantalons;

les cames corrent al vent

ales els genolls

l’aire les sabates.

-Hisseu els pantalons- cridaria el “manamés”.

Però el manamés aniria nu

perquè les banderes (un respecte)

no serveixen per vestir-nos.

I un manamés nu no té cap crèdit.

CÈRVOL/ CASCADA

           La cascada Mount Shastá conté

totes les llàgrimes dels cèrvols*.

Per això els cèrvols no ploren

                                   quan se‘ls caça.

De vegades he vist gent que no plora mai-

deu ser cèrvol.

De vegades he vist gent que plora massa-

deu ser cascada.

De vegades he vist bassals plens

d’una aigua molt bruta i molt sola

que mai no s’asseca.

A algú que no és ni cèrvol ni cascada

l’ha caçat una pena-

penso.

                  

* Llegenda de la tribu índia Acumawi

TURISME AL HAIKU DE LA GRANOTA

Ets en un dels deu autocars

que s’enfilen pel Japó camí

de l’etern haiku de Basho

aquell on: un vell estany

una granota hi salta             el so de l’aigua.

Travesseu boscos de haikus

(alguns cauen dels arbres, d’altres

al sol panxa enlaire) però

sense temps, a les cinc en punt

actua la famosa granota:

l’estany vell està restaurat,

el volum de l’aigua, perfecte,

les grades preparades:

una família russa amb nen rus,

el nen rus a ratlles del Barça,

petons amb accent de Califòrnia,

l’aigua, retocant-se els reflexos,

la granota escalfant a la pedra,

les càmeres obrint la parpella,

estands amb souvenirs d’anques,

a primera fila tu            el nen rus

amb peluix-granota, un japonès

papiroflexiant el programa,

l’altaveu anuncia l’espectacle:

l’expectació màxima, l’actuació

mínima: les cinc en punt i XOF.

Extasiat aplaudeixes

mentre apartes                       una mosca

encantadora                           d’un haiku

delicadíssim

que ningú mai no escriurrà

ANNA BOU JORBA

Barcelona

Edat: 39 anys

CURRÍCULUM

- Abril 2012. PREMI DE POESIA “VILA DE MARTORELL 2012”.

- 2011. Beca “Fundamentals of Poetry” subvencionada per la Unió Europea

(Grundtvig Project)

 - Cursos “Construcció de Poemari” 2009/2010, 2010/2011 impartits per

Francesc Parcerisas, a l’Ateneu Barcelonés.

-2009. Finalista concurs microrelats DeAPlaneta.

- Del 2008 al 2011 Interiorista a General Optica.  

- 2008. Col·laboració amb André Ricard en el llibre “Conversando con estudiantes de diseño”.

- Des del 2006 fins a l’actualitat: redactora en la web de cinema “Diario de Venusville”.

- 2006. Redactora i coordinadora poètica de la revista literària Lletra petita.

- Del 2006 al 2008 Interiorista a Grupassa Restaura.  

- Del 2002 al 2005: redactora i coordinadora poètica de la revista literària Atenea,

de l'Ateneu Barcelonés.

- 2004. Primer premi a Espanya del concurs de disseny  "LuxePack. Modernitat a

Mònaco", i premi especial en la Final Internacional del mateix premi, valorat per

la seva originalitat i innovació.

- 2002. Premi en el certamen literari “Les millors Pàgines” convocat per l’Ajuntament de Granollers. Llibre de narracions de setze autors “Cafè turc i altres històries”.

- Del 1998 al 2006. Interiorista free lance.  

- Llicenciada en Disseny d’Interiors desde el 1997 per la Escola Eina de Barcelona (centre adscrit a la UAB) obtenint una Matrícula d'Honor en el projecte Final.