sessió XXVI de POESIA A LA CARTA
Vam gaudir del recital que ens va fer el grup SET DE CORS, per al qual representava la seva tretzena vetllada. Per a cada un dels seus recitals trobem un nom suggestiu: "Cruïlla poètica", "Thalassa", "Doll", "Solc", "Saó", "Arrels"... paraules que defineixen el contingut sobre el qual han treballat
I es presenten de la següent manera:
Fem poemes creats amb un fil comú: el sentiment i la bellesa, perquè, a través dels recitals, arribin a vosaltres i també s’enfilin als vostres cors i a les vostres oïdes per fer-vos passar una estona agradable i deixar-vos una petita llavor poètica al vostre jardí personal.
Som naus a coll del gregal, veus que ens agermanen a lloms d’oliveres, som llum, cep i murtra, rem i el gust de la paraula escrita damunt la sorra.
Amb la presentació del penúltim poemari, de títol “Arrels”, hem fet una mirada a l’estructura que ens sustenta, allò que ens fa ser com som, a donar resposta a les inquietuds del nostre temps i a cultivar les emocions que ens nodreixen i ens fan créixer.
I, per acabar, hem celebrat el nostre tercer aniversari, amb el recull poètic “Llicorella”, el qual dediquem a la característica pròpia del terra de les vinyes del Priorat, que fan que el seu vi sigui especial, com a homenatge a aquelles terres que, per ara, constitueixen el lloc més llunyà on haurem portat els nostres poemes. Volem ser terra de llicorella i que els nostres versos puguin ser també una bona verema poètica.
SET DE CORS està compost per:
Clara Mir, Elisa Riera, Esperança Castell, Leonci Canals, Margarida Medina, Marisa Olivera i Miquel Sánchez
I ara passem al recital:
ELISA RIERA
INTRODUCCIÓ
Escriure només
per despullar l’ànima... pel demés,
n’hi ha prou amb gestos i mots
amb la cadència i el to
que em són propis.
L’ànima necessita
de l’íntim traç de llapis
sobre paper,
com si un mirall em parlés.
TEMÀTIQUES: Poble, Els altres, Viatges, Amor, El mar, Desamor, Solitud/Absència, Ser...
Poble:
Montcada D'arboç la cirera
vermella passeja,
camí de Reixac
brodant la carena.
Grocs i perdius
festegen els marges;
lligabosc, mareselva
i sol dalt les branques.
Retall de plana avall;
sorrals i pollancres.
Brogits.
I polseguera de fàbrica.
De pressa la tarda
rinxola la calma,
perfila colors,
adorm la campana.
Poboleda Una estranya calma em sorprèn quan vinc cap a tu.
Com si m'arrenquessin de terra quan marxo.
Només aquí em retrobo i em mesuro,
només aquí, lluny dels espais
quotidians i, de vegades, tediosos.
Sóc al llindar d'un altre temps
gens precís, silent i solitari.
Tinc les mans tremoloses de llum
i feixuga l'ànima.
Però no és de viure que estic cansada,
sinó de tants camins fressats
que no m'han dut de tornada.
Només aquí reconec els colors,
el caliu del sol i la sentor de la terra...
només aquí defujo el plor
i m'aprenc dins la calma.
ESPERANÇA CASTELL
Diu Joan Margarit en el llibre “Cartes a un jove poeta” :
“Un poema es una epifania que reuneix en un sol esclat, sensacions, sentiments i reflexions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat. Aquest esclat en la ment del poeta, cal traslladar-lo al lector.”
No se si ho hauré aconseguit però a continuació els ofereixo un poema que te a veure amb l’esclat d’admiració davant de la llum i del color vermell dels geranis o altres flors a les finestres i balcons. En aquest cas, es tracta d’un esclat roig en la finestra de la casa familiar i per tant, te ressonàncies que son pròpies de la vida que s’hi ha viscut.
Abril
Vermell de llum i de fosca,
-ahir gerani, avui clavell-
des de la finestra em guardes
les petjades dolces de les maduixes,
les rialles de les pomes verdes,
l´ àcid gust del primer plor.
Vermell de les hores sordes
sóc el silenci que t´ esclata
en les fulles transparents.
Vermell de llum i de fosca,
-ahir gerani, avui clavell-
espectador d´ un temps ja viscut,
i d´ un temps nou que s´ esmuny.
Vermell fidel,
tu que m´ interpel·les cada abril,
canta´ m sense enyor,
espera´ m sense temença,
que els arbres verds floreixen
en l´ asfalt del carrer que ja batega.
Per introduir el segon poema, aniré al “Diari anònim” del poeta castellà José Àngel Valente on recull un comentari de Goethe : “La meva obra és la d’un ésser col·lectiu”.
La història del nostre poble ha deixat una petjada inesborrable en la memòria de tots. El següent poema que titulo : “El llaç de l’uniforme” es un testimoni dels fets viscuts i del diàleg mig segle després amb la nena d’un retrat escolar en blanc i negre.
“A nadie se obligó nunca a hablar en castellano”
Juan Carlos I (2001) en el discurs
de lliurament del premi Cervantes
El llaç de l’uniforme
Vaig néixer uns deu anys desprès de la guerra.
Aquella guerra que ens era estranya,
aquell forat negre.
Els àngels de Machín, també eren negres.
Tiquets de racionament ,
la mare fent cua per comprar el pa, el carbó, l’oli...
El formatge groc dels americans
que donaven a la parròquia,
la llet en pols encastada a la gola, per berenar.
A casa, el silenci amarava les parets,
la por sobreeixia dins dels armaris.
A l´ escola, la música militar
feia desfilar les nenes amb uniforme blau.
“Habla en cristiano”, em deien les monges,
també m´ ho van dir anys desprès,
a la finestreta de l´ estació...
A quarts d´ una , a la ràdio,
el conte de Tambor
m’esperava com un bàlsam en tornar a casa.
Runes en moviment ens xuclaren com a poble.
“Tot va ser abans, tot torna novament”,
diu el poeta. Ho penso
davant del retrat en blanc i negre
de la nena de sis anys que vaig ser, no somriu,
el front ample, el llaç de l´ uniforme arrugat,
ens mirem de fit a fit, amb l´ esguard serè.
Asseguda, agafa decidida, amb les mans,
un llibre obert damunt la taula
que roman inclinat, prop del cor.
Avui no ens calen històries impostades.
Prou que les hem viscut,
prou que les sabem reconèixer.
Sóc un aprenent. La meva poesia no deixa de ser un reflex de la vida, del que em trasbalsa, de com ho copso i com ho expresso, en definitiva la poesia m’ajuda a explicar i explicar-me.
Manhattan
Ara, igual que abans,
el poder fa ostentació de les seves
torres de guaita en llocs ben visibles,
tothom ha de saber qui mana.
Allà el diner mai fa vacances
i es fan pregar si els en demanes.
Són el baluard inexpugnable
des d’on un bruixot graduat a Harvard
atalaia l’enemic des d’un satèl·lit,
especula amb el futur com una garsa
i cobeja la fortuna del que bada.
Però, ai las si es trenca l’encanteri,
abans que se l’endugui el dimoni
salva el seu pobre patrimoni
i se’n va de viatge pel mediterrani.
La torre, ja la defensarà la gana.
HABITACIÓ 504
L’operació havia anat com una seda,
l’ambient a l’habitació era distès,
ple de cares satisfetes, de somriures,
no hi havia espai per al neguit,
ni la incertesa, ni...
A la mort, la vam veure entrar
a l’habitació del costat
amb el mòbil a la mà.
Va ser ràpida, eficaç, letal.
Agenda, llista d’ànimes,
avui, va cercar el nom
i l’opció “ESBORRAR”
És va sentir un Piiiiiiiiiiiiip,
un últim respir, un esgarip,
un... “ja està”.
En sortir ens ha ensenyat,
sorneguera, el mòbil.
No hi érem a la llista d’avui.
Ens ha mirat, l’ha tancat
i se n’ha anat cantant.
MARGARIDA MEDINA
Aquests poemes que us presento els he triat perquè d’una o altra manera reflecteixen experiències molt personals avocades en un poema, on hi cap la feblesa, l’alegria, el dolor, l’esperança, el record que ens fonamenta i, en definitiva, explica perquè som com som.
D’es d’una cadira
Em feia mal la mare
en pentinar-me les trenes al matí:
“Quan hagis fet la comunió les tallarem” em deia,
i jo em delia perquè arribés.
El pare em mirava comprensiu,
assegut a la cadira de boga, ampla, de potes curtes,
on menjava el llonguet a corre-cuita,
amb el conill d’índies als peus
reclamant l’esmorzar.
M’agrada tornar a la vella cuina,
de matinada, quan tot és somni,
entro sense fer soroll, ressegueixo
amb la punta dels dits humits,
la taula de fusta, tacada de converses,
els fogons on l’àvia em cuina sopes d’all,
la gàbia petita amb l’ocell que refila.
M’assec a la cadira de boga del racó
amb els neguits, els dubtes i els genolls, sagnant
de tantes patacades,
perquè me’ls curi el pare.
Però no puc sentir la seva veu
i em fan mal les trenes que no tinc,
a la gàbia ha emmudit la cadernera
i no entenc on dimonis s’ha amagat
el conill d’índies.
Deu ser que un dia, per fi, vaig fer la comunió,
i el temps, una vegada rera l’altra,
a cops de dalla
m’ha anat escapçant les trenes.
FÓRMULA I
un parpelleig del temps
tan nu i fràgil
com el perfum d’una nit d’amor,
com el bes de l’amant que sempre ens deixa.
Amb una troca de dies i dies
teixim a consciència,
entrelligant plaers, traïcions,
presències i nostàlgies
per fer-nos-en a mida
un vestit de diumenge.
Allargassar el present,
com un xiclet que t’omple la boca de dolçor
mentre el mastegues
i quan es torni dur i sense sabors
enganxar-lo a la cadira de la mestra.
Empassar la dolçor que resti encara,
fer-la anar coll avall, fins ben al centre,
que tan preuat plaer no dormi sol,
que ningú no apagui el llum que crema,
paisatge panoràmic
per a la mà que busca la drecera.
I si l’amor prem l’accelerador,
Deixem-lo que ens corri per les venes!
MARISA OLIVERA
" Si ser poeta és expressar amb art i màgia la meva forma de viure la vida des de l'emoció i el sentiment, i que això arribi a algú, és el que sóc". Marisa Olivera
COSES
Hi ha coses que mai no he dit
i que potser mai no diré,
però que suren a la pell
quan es desboquen.
S'allotgen als meus ulls
i troben lloc a les entranyes,
de vegades.
I fins i tot, és possible
que algun dia les veieu escrites
en les mans sàvies d'una filla,
en el somriure còmplice d’una amiga
o en l’íntim racó de la nostàlgia
d'un amant.
RETROBAMENT
Aquell dia, al cap d’anys,
l’atzar ens va sorprendre
d’improvís a la cantonada.
En uns segons definitius,
les nostres mirades,
cm ocells de silenci,
van voler arrencar el vol.
Però instants després
d’un intens batec d’ales,
d’aquells nostres dies
on tempestes i passions,
eren ara en letargia...
Tu, amb el farcell del temps
carregat a l'esquena
i els peus balbs de recórrer
llargues senderes i altures
en busca de benaurances.
Jo, Penélope incerta,
em pregunto ara si els meus dits
hauran sabut teixir flors d’esperança
on puguin tornar a néixer
els antics pètals de la tarongina.
MIQUEL SÁNCHEZ
Ja s’han perdut els camins
A Cerdanyola, poble meu
Ja s’han perdut les cançons
que cantava la gent nostra.
Ja no hi ha vells al carrer
ni eres per batre el gra.
Les vinyes i els camps de blat
i els avis vestits de dol
prenent el sol a la plaça
fa temps que ens varen deixar.
Als carrers ja no hi ha pols
i els camins no són de terra,
ja retruca un món nou
ple d’oratges i misèries.
Ja s’han perdut els camins,
les dreceres i el record,
ja aquell poble és un altre
amb el somni més que mort.
Morir
(Del llibre Partences, Tarragona (1995)
A la Rosa Maria (1989†)
Tot se'ns mor a les mans.
La vida que més estimes,
bocí d'un mateix
i els petits companys menors,
amics de cada dia,
com el gos i la ginesta.
...I més d'un bon amic.
...
Tot se'ns mor, de mica en mica,
o de sobte, tant se val,
fins i tot els cossos sens vida
com el cotxe i l'aixeta,
la cadira o el coixí.
...i gairebé‚ sense adonar-nos,
nosaltres també morim.
Jo tenia una pell alba
i ella em tenia a mi,
tots junts vam fer singlades,
niant en ports tranquils,
vorejant les brunes pedres
desfetes en mil polsims,
gaudint d'un munt de flaires
que avui ja no les tinc.
Jo tenia un somni tendre
i se'm va esquinçar pel mig.
CLARA MIR
POESIA, UN EXERCICI DE LLIBERTAT
Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que, tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.
També llegir poesia és un acte de llibertat on. lector i autor, cadascú des de la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.
Després de la A, no ve la B.
Hi ha un temps efímer, intens, hores
ordenades d’aplicació mecànica,
sense consciència.
Hi ha l’atzar, d’un candor natural
de desordenada tendresa
de pocs i desiguals centímetres
com el vapor de la planxa damunt
la roba humida.
Amb la fam, no ve el son reparador
ni el càntir abans de la set.
Desmorir-se i tornar a néixer?
no, no tenim la consigna,
naixem d’un ja està fet.
Tota pregaria és agonia,
l’estranya melodia d’un abecedari.
A l’Acadèmia Demos
--per a jubiladíssims--
Ja no hi ha cursos d’Artista ni tampoc d’Intel·lectual.
Ni tan sols d’Utilitari;
Hi ha places pel curs de Comparsa i,
pel de Comptafaves, unes quantes.
Els titulats en: Auxiliar de Bones Obres
-un curs molt cotitzat-
imparteixen la matèria Alegria als alumnes
del curs: Vell o Vella, grau Superior.
Amb bon ritme i persuasió, fidels al calendari,
els posen barrets amb lluentons
que s’encenen i s’apaguen
i empenyen ànimes i cames per ballar.
M’he negat a contestar el qüestionari,
les preguntes pertinents de la Deconstrucció
-que és matèria obligatòria.-
M’han suspès. He sortit amb el cor espetegat
i la cua entre les cames.
Potser m’hi voldran més endavant.
El públic assistent va seguir el recital amb atenció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada