POESIA A LA CARTA
SESSIÓ XXV – 8 DE MARÇ 2013
A LA BIBLIOTECA DEL POBLENOU
LA IMATGE I LA PARAULA
A Poesia a la Carta, ho hem dit més d’una vegada: creiem que tota manifestació artística és fruit d’una mateixa sensibilitat: el pinzell que taca una tela, les paraules escrites damunt d’un full blanc, les notes travessant un pentagrama. Totes aquestes expressions són com les diferents terminals d’un mateix centre productor. I, a través de la història de l’art o de la història de la literatura o de la música, trobem tot aquest ventall de manifestacions artístiques i, a més a més, la transgressió de cada disciplina.
Ens adonem, però, que, en aquest moment de la història de la humanitat, tot està classificat, encapsulat, cada manifestació artística, o científica o... se’ns presenta separada de les altres, tot tancat en “little boxes”, quan, en realitat tot està interrelacionat. Així, mirant el món de l’art, trobem el poeta, el pintor, l’escultor, el músic, el compositor... però també descobrim el pintor que escriu sobre el que pinta (els surrealistes), veiem el poeta que pinta els seus poemes (Ràfols Casamada), se’ns mostra l’artista plàstic que s’inspira en un poema, en una història (pensem que les escultures gregues estaven explicant un mite, un relat; en les pintures romàniques també... el mateix Botticelli en el naixement de Venus...), trobem, també, el poeta que escriu veient una obra plàstica (Baudelaire a “les Fleurs du mal”, on parla del grans pintors de la història); apareix el poeta, l’escriptor que descriu l’obra plàstica (Homer quan descriu l’escut d’Aquiles Écfrasis), hi ha el músic que d’un poema en fa una simfonia (Wagner), el que composa a partir d’una pintura, o una imatge, el compositor a qui els colors li suggereixen notes... en fi, trobem totes les variants.
RELACIÓ POESIA/PINTURA
Entrem, doncs, de moment, en la relació poesia/pintura. Pensem de quina manera la humanitat va començar a explicar-se: amb una pintura damunt de la paret d’una cova, per exemple. Van dibuixar bisons molt expressionistes, després, o en d’altres llocs aquestes representacions van ser esquemàtiques, es va passar als signes, als símbols, a una abstracció que pot representar aquell animal o la paraula que representa aquell animal, o una síl·laba, o una lletra...
Amb la mà i la pintura, amb un gest semblant podien dibuixar el brau o una paraula, (pictogrames, símbols, signes, escriptura...) per tant es planteja des del principi una confusió (en el sentit de ser la mateixa cosa) entre pintar i escriure. No oblidem que, molt més endavant, a Grècia, en la llengua grega, el verb “grafo” “grafw” tant pot significar escriure, redactar com gravar, pintar, dibuixar... (en llatí: scribo, i describo)
Mario Paz ens parla d’un comentari de Plutarc que atribueix a Simónides de Ceos, segons el qual la pintura seria poesia muda i la poesia una imatge que parla. (Mario Paz, Mnemosyne)
Henry Khanweiler, citat a F. Francina, “Realismo e ideologia”
ens diu:
“... Havien descobert que el veritable caràcter de la pintura era el mateix que el de l’escriptura. Els signes emblemàtics del món extern no són miralls reflectants d’una forma més o menys deformada d’aquest món, sinó el resultat de les mateixes pràctiques artístiques. Una dona en un quadre no és una dona, és un conjunt de signes que jo interpreto com una “dona”. Quan escrivim en un full de paper “d-o-n-a”. Si coneixem la llengua catalana i sabem llegir, no tan sols llegirem la paraula “dona” sinó que veurem, per dir-ho així, una dona... bàsicament, la pintura no ha estat mai un mirall del món extern, ni tampoc ha sigut similar a la fotografia; és una creació de signes...”
I pel que fa a aquesta proximitat, a aquesta col·laboració entre els dos fets artístics dels quals estem parlant, posarem l’exemple del “llibre objecte” i per això citem una part de la entrevista que Alejandro Rodriguez-Refojo va fer a Andrés Sánchez Robayna sobre el llibre: Sobre una confidencia del mar griego.
Sobre una confidencia del mar griego és el fruit de la col·laboració entre un pintor Tàpies i un poeta Andrés Sanchez Robayna.
Diu que:
“Tàpies hi crea una mena de ritme visual que es comunica d’una manera molt subtil amb les imatges dels poemes”.
I afegeix:
“El llibre objecte és molt antic, però la tradició dels llibres d’aquest tipus on col·laboren un pintor i un poeta arrenca del segle XIX. El primer va ser, potser, el Faust interpretat per Delacroix. Després van venir grans llibres com El corb de Poe segons Manet o les Poésies de Mallarmé interpretades per Matisse. I després els grans llibres surrealistes. És una tradició brillant, l’arrel de la qual és, potser, en les múltiples analogies entre la imatge poètica i la imatge gràfica. És per això que pintors i poetes s’entenen molt bé i que els poetes siguin, sovint, bons dibuixants. Quan jo parlava d’un “tercer llenguatge” en aquesta mena de llibres, em referia a que, veritablement, crec que en el joc d’interrelació entre la paraula poètica i la imatge gràfica apareix una altra cosa: la relació misteriosa entre totes dues. La imatge poètica tendeix a dirigir-se a l’ull mental; (és el que Pound anomenava la fanopèia), és la capacitat de la poesia per traslladar a la ment una imatge visual. La pintura, per altra banda, fa l’operació inversa, es dirigeix a la retina i d’allà a la ment. En la unió d’aquests circuits, quan s’ofereixen junts, apareix un tercer llenguatge, que no és simplement la suma de tots dos, sinó alguna cosa diferent, independent. Això explica que Tàpies i d’altres pintors rebutgin el concepte d’”il·lustració”. Ni el dibuix il·lustra un poema ni aquest comenta les imatges. El que diu aquest “tercer llenguatge” és el mateix que qualsevol forma veritable d’art: (...). Però ho fa d’una manera peculiar, una forma que només el diàleg poetico-pictòric aconsegueix de fer brollar”.
I ara posarem diferents exemples de poetes i pintors que, de maneres diverses poden explicar aquesta estreta relació entre poesia i pintura, entre la imatge i la paraula.
Hem triat uns poetes i uns pintors catalans, que són una pinzellada, que podrien haver sigut uns altres, d’un altre moment, d’una altra tendència... hem mirat que fossin poemes molt visuals, suggerents, perquè, així, ens puguem deixar portar i siguem capaços d’elaborar la nostra pròpia representació mental
JOAN SALVAT-PAPASSEIT 1894 – 1924
Molts dels seus poemes van ser escrits buscant una determinada imatge damunt del paper.
Per altra banda tenim una magnífica edició dels seus poemaris amb dibuixos d’en Josep Guinovart. Un pintor que interpreta uns poemes d’una altra persona.
VIII Les imatges
Mocador d’olor
Mocador d’olor
que la teva sina
acostava al cor;
Com que et sap l’enyor
i et sap la pell fina
tremola d’amor.
Mocador d’olor
fragant tarongina,
Com li bat el cor!
J.V.FOIX 1893 – 1987
Hem buscat un poema que parla de quatre colors i que també fa referència a tres pintors, i la pintura és color.
Quatre colors aparien el món
On em dissolc i on la beutat consir;
Si de la mar faig el meu elixir,
Dels quatre tints assaig el joc pregon.
Bru del teu nu i del teu ésser abscon,
Blau de la mar i dels ulls on em mir,
Blanc de l’hostal i, puix que em plau el gir,
L’ardent vermell que el teu llavi difon.
Altre deport no sé, ni vull per mi;
Bàrbars sé els temps i els anys m’hi fan enclí,
La sang em bull, i el que vull és confús.
Oh Rafael, entre tots Diví;
Brueghel però, i Bosch eterns i durs!
Davant la mar el meu goig és l’art clus.
SALVADOR DALÍ 1904 – 1989
Aquí presentem un pintor surrealista i posem també un petit escrit del mateix autor. El pintor que escriu sobre el fet pictòric. Les imatges de les seves creacions potser us suggerirà un poema...
El veritable pintor és aquell que és capaç de pintar escenes extraordinàries al mig d’un desert absolutament buit. El veritable pintor és aquell que és capaç de pintar amb molta paciència una pera rodejat dels tumults de la historia.
Salvador Dalí
MERCÈ RODOREDA 1908 – 1983
Una autora que escrivia novel·les però també té un llibre de poemes i també pintava. Un sol autor que crea paraula i imatge.
La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d’una a una,
entaulada, com per joc.
D’enveja, un núvol s’esberla.
Gotes de color de perla
m’esquitxen nas i cabell.
I me’n vaig. Poso la lleva
i em tanco dintre la meva
illa dels lliris vermells.
MÀRIUS TORRES – 1910 – 1942
Un petit poema que tot fent referència a un pintor, ens sembla que ja veiem el dia clar del qual parla, però ens mostra l’estat d’ànim contraposat del poeta. El poeta que lliga pintura i paraula.
Dia Clar
El cel és tan blau que tot just s’hi afigura,
obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com una pintura
de Breughel el Vell.
Si no estigués trist, res no fóra tan bell
I un altre que trobareu musicat per en Lluís Llach. La música fent seves les paraules.
Cançó a Mahalta
Com la boirina que s’aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d’una estrofa
sense sentit;
Com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall;
Com una mica de música
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;
Així t’escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no el caldria
més ornament.
SALVADOR ESPRIU 1913-1985
Un poeta que parla directament sobre les pintures d’un pintor. Salvador Espriu va dedicar un poema a les pintures (Planimetries) de Joan Vila Cases que també escrivia.
Art de Vila Casas
Planimetries
de vila Casas: pelo
grosses de plàtans
madurs, perquè rellisquin
frares, prenyades, coixos.
Veig com es trenquen
etmoides, esfenoides
i fins l’escàndol
de paladars de plàstic
o d’or de baratilli.
Després procuro
d’entendre les suades
raons dels crítics,
lents banys de peus al cossi
del senzill art abstracte.
JOAN VINYOLI 1914 – 1984
Poeta líric molt arrelat a la terra, al paisatge que l’envolta. En les imatges que suggereixen les paraules s’uneix l’exterior, el paisatge, amb l’interior del poeta. Paisatge i poesia
Les gerres d’alabastre a la barana
de la terrassa del Migdia, plenes
de pètals d’or translúcid, es trabuquen.
Silenci buit d’abelles que brunzien
aquí fa poc.
Per més que el vulgui retenir,
flueix el temps imperceptiblement.
Qui mai podrà fixar l’evanescència?
Amb tot, la campanada al vespre cau madura,
l’aire de bronze va tornant-se llac
profund i llis que reflecteix l’enigma
i puja una certesa del subsòl
com la verdor compacta en primavera.
En la casa impalpable tot s’atura.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS 1924 – 1993
Renovador de la poesia valenciana. Humà, sensual, amb una poderosa força per l’evocació d’imatges. Poesia i evocació d’imatges
Els amants
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
JOAN BROSSA 1919 – 1998
Ens diu:
La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació
Poesia visual
Poema objecte
La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, hi apareix una altra d´insospitada
ANTONI TÀPIES 1923 – 2012
Un pintor d’avantguarda, que conrea una pintura matèrica, abstracte però plena de símbols (lletres, paraules, signes...) Pintura, símbols i paraules en un mateix espai.
RÀFOLS CASAMADA 1923 – 2009
Pintor i poeta. Pintura abstracte de suaus entonacions. “La llum de la poesia” . Un poeta que també és pintor o a l’inrevés.
(rosat)
el paisatge és una partitura
que toques sense violí
rosat és el color
que s'endevina
allà on circula l'àngel
Paul Klee posa el pinzell
el paisatge és una partitura
que toques sense violí
rosat és el color
que s'endevina
allà on circula l'àngel
Paul Klee posa el pinzell
De paranys i raons per atrapar un instant (1981)
ressò d'alguna cosa
ombra de no sé què
tecles de clarobscur
en la quietud
girada cap endins
llibreta nova,
a la segona pàgina
escric la paraula
porta
i la deixo
entreoberta
perquè pugui entrar
algú
a mirar-la
(la llibreta
és aquesta)
ressò d'alguna cosa
ombra de no sé què
tecles de clarobscur
en la quietud
girada cap endins
llibreta nova,
a la segona pàgina
escric la paraula
porta
i la deixo
entreoberta
perquè pugui entrar
algú
a mirar-la
(la llibreta
és aquesta)
MARIA MERCÈ MARÇAL 1952 – 1983
El poble interpreta la “divisa” (paraula) en un mural (pintura)
El poble interpreta amb imatges les idees d’un petit poema
Divisa:
a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
I un altre poema on paisatge i interior del poeta estan visiblement units
Arbequines de l’amor
Ai, amor si vols passar
per dessota l’oliver
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
RELACIÓ POESIA/PINTURA/MÚSICA
Però no volem acabar aquest minso recorregut sense fer atenció a la relació que la pintura i la poesia mantenen amb la música, perquè hi estan íntimament unides, amb la música. Per això diem que són diferents terminals d’una determinada sensibilitat, d’una necessitat de comunicació.
Henry Matisse deia:
“Un tela “fauve” és un bloc lumínic format a partir de l’acord d’uns quants colors que creen un espai possible per a l’enteniment, com ho faria un acord musical...”
Farem l’exercici de pensar: què ens transmet la ,música? Per això escolteu tres mostres musicals, molt diferents entre elles però totes estan lligades a un text o un determinat paisatge. Les seves notes i la seva poesia us penetraran.
JOHANN SEBASTIAN BACH 1685 – 1750
Una música basada en un text. Música culta. Música que ens ha de fer sentir el què diuen les paraules
Cantata BWV 4
CHRIST LAG IN TODESBANDEN
Diumenge de Pasqua
2. VERSET I (Cor)
Crist jeia en l’horrible presó de la mort
Sacrificat pels nostres pecats,
Però, ara, avui ha ressuscitat
I ens porta la vida des del cel
Alegrem-nos-en
Alabem Déu ben alt amb cordial alegria
I cantem Al·leluia!
***
CLAUDE DEBUSSY 1862 - 1918
La cathédrale engloutie
La catedral submergida
Preludi per a piano
És una música descriptiva o al·lusiva a una imatge o idea. Debussy, molt sovint, anomenava les seves composicions amb l’exacte imatge del que estava composant, i de vegades posava el títol al final perquè el que ho interpretava descobrís ell tot sol el motiu d’aquella composició.
La Catedral submergida està basada en un mite o conte antic, en el qual una catedral submergida sota l’aigua de la costa de l’illa d’Ys, emergeix de dins del mar en els matins clars quan l’aigua és transparent.
BESSIE SMITH 1894 – 1937
Música del poble on paraules i sons sorgeixen junts. Poema dels pobres, imatges punyents i música, el mateix lament.
Quan fa cinc dies que plou i els cels es tornen negres com la nit
Llavors els problemes (les dificultats) arriben a les terres baixes a la nit
M’he llevat aquest matí, gairebé no podia sortir de la meva porta
Hi havia suficient dificultat perquè una pobra noia es preguntés on volia anar
Llavors van conduir un bot petit prop de cinc milles a través de la bassa
Vaig empaquetar tots els meus vestits, els vaig llançar a dins i em van conduir a través
Quan hi ha llamps i trons i quan el vent comença a bufar
Hi ha milers de gent que no tenen un lloc on anar
Llavors me’n vaig anar i em vaig estar dreta dalt d’un pujol alt, vell i solitari
Llavors vaig mirar avall cap a la casa on solia viure
Blackwater Blues (blues de les aigües estancades, residuals...) no em demanis de recollir les meves coses i anar-me’n
Perquè la meva casa ha caigut i ja no hi podré tornar a viure
Mmm, ja no em puc canviar de lloc, mai més
No hi ha lloc on anar per a una vella i pobra noia
Marta Malleu
