El dia
3 de març a la llibreria JAIMES es va presentar el poemari
LA PARAULA DES-HABITADA
de la
CLARA MIR
Amb
aquest recull va guanyar el
XXXVIII PREMI DE POESIA JOSEP MARIA LOPEZ
PICÓ DE LA VILA DE VALLIRANA
La
presentació que transcrivim va anar a càrrec d’ISABEL ORTEGA
 |
| Clara Mir i Isabel Ortega |
Presentació
La paraula des-habitada, de Clara Mir
Bona
tarda,
Abans
de res, Clara, vull agrair-te la confiança que m’has mostrat en demanar-me de
fer la presentació de La paraula
des-habitada.
De fet,
crec que no caldria que l’hi presentés ningú. Per tres raons:
Primera:
la Clara Mir és una persona amb un gran bagatge cultural i humà i els que sou
aquí sabeu que la seva vàlua és prou sòlida per oferir-nos una obra profunda i
vital, tendra i contundent.
Segona:
un premi com el López-Picó és una garantia de la qualitat del poemari. És un
premi ben merescut perquè la Clara ha treballat a fons cada poema, cada
paraula, per aconseguir una obra que deixa petja perquè està escrita des de les
entranyes de la raó i de l’ànima.
Tercera:
que el poemari estigui precedit pel pròleg de Francesc Garriga Barata és una
altra garantia de qualitat. Crec que aquest pròleg deu ser, si no el darrer
text que va escriure Garriga abans de morir, sí un dels últims. Les persones
que coneixíem en Garriga sabem com n’era, de crític, primmirat i exigent amb la
poesia. I si Francesc Garriga escriu: “És un bon llibre. Us sorprendrà
l’autoritat amb què us parla. L’autora arrossega vida i parla, perquè en sap,
des de la força que li dóna la seva preparació intel·lectual i la seva
vitalitat.”, aleshores, cal creure’l.
De
manera que el llibre ja té els continguts necessaris perquè emprengui el seu
camí solet. Tot i això, vull compartir amb la Clara, per amistat i complicitat
poètica de fa anys, el bateig oficial d’aquesta nova criatura i, per això, com
a bateig que és, començaré amb el nom.
El nom
és el que ens identifica, el que ens fa ser qui som. Hi ha qui diu que el nom
no és important, però en realitat és allò amb què ens presentem a als altres,
la nostra identificació inicial.
Per
això val la pena d’aturar-nos en el títol:
La paraula des-habitada, amb guionet. És un títol que conté prou elements
simbòlics perquè en parlem ja que són els que trobarem al llarg del poemari.
El primer
que em va venir al cap de seguida és aquella coneguda referència heideggeriana:
“La Paraula és la casa de l’Ésser”. La Paraula com Verb, com Logos, com allò
que dóna sentit i significació a les coses. La Paraula que dóna vida perquè ja
des dels orígens del pensament la paraula està íntimament vinculada a l’Ésser. La
“paraula”, en aquest sentit, no representa una simple comparació amb les coses,
ni una substitució, sinó que és la cosa mateixa que es mostra, apareix, es
descobreix , que “compareix” en anomenar-la.
Si
admetem que la Paraula és la casa de l’Ésser, on és l’Ésser quan aquesta
paraula està deshabitada? I si ara està des-habitada, vol dir que abans havia
estat habitada. Què ha passat amb la significació de la paraula? Ens trobem una
casa buida. I els seus habitants, desnonats. És una stuació extrema que la
Clara ha sabut expressar mitançant les diverses òptiques que adopta al llarg
del poemari, i això ho fa amb dolor, amb desconcert, amb amor, amb una bona
dosi de rebel.lia i, en alguns casos, d’humor. Perquè allò que posa de manifest
la Clara és que el patrimoni d’aquesta Paraula, d’aquest Logos, és a dir, de la
“Vida”, ha estat, almenys en la nostra tradició juevocristiana, a mans del Poder
(en majúscula), tant del religiós com del polític, un poder que ha dissenyat un
món en funció d’uns interessos determinats i que, per tant, ens ha fet viure,
de manera gregària, en la fal·làcia, la irrealitat, la mentida.
“En
principi va ser el Verb”, anuncia el relat bíblic. És justament aquest Verb el
que qüestiona la Clara. Ja ho fa en el seu primer poemari, Els déus i les bèsties, un títol també amb un grau molt alt de
contingut simbòlic perquè incideix en les mateixos aspectes essencials de La paraula des-habitada. M’agradaria
llegir-vos un poema d’Els déus i les
bèsties que es titula justament La
paraula:
I els
arribà el verb invicte i gloriós
que
els penetrà amb un ruixim
de
salmòdies i els prenyà.
Varen
esbossar les primeres paraules
amb
tremolor de part.
Abrigaren
els mots arrapats a la boca
com
una altra pell adherida i sense nom.
A poc
a poc, deixaren de creure’s eterns
i
varen conèixer la por.
En
aquest poema, ja hi veiem la usurpació de la paraula per part d’una tradició que
ens ha instal·lat en la por i en la ignorància mitjançant la veu dels
“escribes” (paraula que apareix en ambdós poemaris).
Vegem-ne
ara un de La paraula des-habitada, de
l’apartat “usurpació”, que està encapçalat per una cita de l’evangelista Joan
(2,19), un altre dels “escribes” de la nostra tradició. La cita diu: “Quant a
vosaltres, sé que mantindreu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no
necessitareu que ningú us instrueixi.”
Llegeixo el poema:
Tres
és necessari, tres. Trinitat
que
gira al ritme casolà del mister
i
perquè algú ha dit: “No tingueu por”.
I en
moren tres. Tant li fa com moren,
a la
creu, al carrer o al desert, multiplicats
per la
unció geomètrica de les virtuts del tres:
mascle
fundador i firaire.
Virtuts
escrites al vèrtex d’un triangle
malgirbat
per robar el verb als fill de l’home.
Tres
paraules restades de tres
perquè
no cal que ningú els instrueixi.
“Usurpació”
és el títol del primer apartat del poemari. La constatació d’aquesta usurpació
que arrossega la nostra tradició milenària empeny la veu poètica de La paraula des-habitada a defugir les
convencions rebudes. Però aquesta lucidesa té un preu, o tres: la nuesa, és a
dir, la desprotecció; el fred –paraula que apareix de tant en tant al llarg
dels poemes- i, també la solitud.
Sé que
si llegeixo aquest poema allargo la presentació, però m’agrada especialment
perquè és un paradigma del “nacionalcatolicismo” a què vam ser sotmeses moltes
persones als col·legis religiosos; almenys jo hi veig reflectit el col·legi de
monges i, per tant, també m’hi identifico.
Eppur
si muove (p.21):
L’ensinistrament
eficaç de la paraula
manté
les exigències de la Inquisició
i les
eines de l’exorcisme sempre a punt
d’escapçar
meticulosament el desordre
del
teu ordre.
Aquí
es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí
aprens l’ofici de callar,
aquí
no hi ha finestres,
aquí
la llum s’estavella com qui esqueixa
una
magrana i escup pinyols de sang.
Volies
alçar els braços i perbocar
l’espantaocells
que duies arrapat a l’ànima:
estampar,
fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.
És
fantàstic, aquest poema!
Però
no solament hi ha la usurpació ideològica sinó també la política. Els dos poemes
dedicats a Salvador Espriu (com també el de la pàgina 58) posen de manifest que
la Clara qüestiona també l’altra casa des-habitada que és la nostra terra vençuda
i sotmesa. Vegem el segon poema de la pàgina 24:
El
paper em xucla les lletres
i el plany s’esmuny,
tartera
avall, per la llera blanca
d’un
país deshabitat:
petits
quers de sang,
rialles
esmicolades gola endins,
silencis
rodolant
damunt
la llera blanca
del
meu país sense paraula,
deshabitat.
I
encara una tercera usurpació: la del poder econòmic, que també apareix en
diversos poemes d’ Els déus i les bèsties,
i que es manifesta de manera brutal en la desigualtat entre els països desenvolupats
i els anomenats del 3r món –crec que la Clara té una mirada especialment tendra
cap a l’Àfrica-. Aquesta desigualtat és un fet que se silencia i que alhora fa
emmudir les víctimes, és a dir, els nega la paraula. Llegeixo el poema de la
pàgina 41:
-No
els toquis els caramels, estan comptats!
Tanmateix,
no li arriba la mà a l’altra banda
de la
pobresa.
Tampoc
els somnis no estan calculats a l’alça
per a
ell, que no sap comptar els silencis
de la
terra minada
ni els
dies de la seva existència que esclaten
com
caramels de maduixa que la terra s’empassa.
He
comentat anteriorment que la lucidesa comporta nuesa, és a dir, vulnerabilitat.
En constatar que allò que ens han transmès com la Veritat es presenta buit,
deshabitat, la veu poètica ha de començar a recompondre el sentit de la vida, i
això comporta desconcert, un cert desordre no exempt de “fred” -una altra
paraula que hi sorgeix sovint- i, per tant, la necessitat d’”endreçar” la vida
amb les paraules de què disposa, paraules prestades que haurà d’omplir d’una
nova significació. La hi ajudarà la complicitat que estableix amb altres
poetes, els quals pren com a referència en un diàleg fructífer en què sent que
“li cedeixen la paraula”, com expressa el títol del segon apartat del poemari.
Per
habitar la paraula, la poeta ha de recórrer les cambres de l’ànima, on conviuen
passat, present i futur, és a dir, els records, especialment de la infantesa
(“Notes per a la memòria” és el tercer apartat del poemari); els fets de la
vida quotidiana (on tenen protagonisme les persones estimades), i la percepció
d’un futur en què es comença a entreveure la mort. La Clara s’hi acara d’una
manera valenta, rebel, vital i irònica. I, com a poeta, amb una bellesa
d’imatges dignes de figurar a les antologies. En poso uns exemples:
« Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?” (Aquest vers em permet
fer referència a un element que vincula passat, present i futur : la mar,
el teló de fons que perdura al pas del temps). En un altre poema escriu : « Pregunto
al jaç de l’oblit/, a loceà,/ si dels meus mots la mar en farà istme.”
Un
altre exemple: “I el sac de gemecs a tres quarts del fàstic”, o bé, “Som
captaires del bes i la moixaina”, o aquest, tan contundent: “La pell, però, no
necessita estenedor,/ s’apaga sola”…
Ja ho
veieu: un poemari d’una gran riquesa conceptual, sensitiva i lingüística, que
és el que s’ha de demanar a un bon poemari.
Abans
d’acabar, vull fer referència a la portada. A part de ser una imatge que
encaixa perfectament amb el contingut, em vaig trobar, rellegint Els déus i les bèsties per preparar la
presentació, un poema que descriu, també d’una manera molt bella, aquesta imatge.
Crec que és una bona imatge per il·lustrar aquesta Paraula-casa deshabitada,
ara habitada pels records. Es titula Absència:
Absència:
Aquell
dibuix que tu vas fer
i que
tinc penjat al pis de Barcelona
el
groc estès damunt les ratlles de la taula
i el
negre d’una xemeneia abstracta,
em
duen la mirada fins al llum petit
de la
casa abandonada
(com
als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de
la finestra veig
el
reguer escampat d’una bombeta
damunt
la taula desparada.
Hi vas
deixar el llum encès per guardar-nos
el
record a banda i banda de la vida.
De manera
que, us animo a comprar La paraula
des-habitada i després, si no l’heu llegit, Els déus i les bèsties, perquè veureu que formen una unitat travada
sòlidament.
Moltes
gràcies.
Isabel
Ortega
