divendres, 15 de juny de 2012

UN CONTE

Escrivim poesia i també contes.


Aquest conte va obtenir una menció honorífica al XIIè Premi de Narrativa breu TIRANT LO BLANC que organitza l'ORFEÓ CATALÀ DE MÈXIC:





DIGUES-ME, ESPILL, QUI ÉS LA MÉS BONICA?


Em vaig mirar al mirall amb meticulositat i no m’ho podia creure. D’un dia per l’altre? No, allò no es feia així, de sobte. Potser és que havien passat molts anys sense dedicar-me una bona estona a mi mateixa, i ara descobria amb horror la decadència d’una figura que havia estat atractiva, cobejada. Aquella panxa que es tornava prominent i flàccida, els pits caiguts, la pell tacada i transparent...em feien esborronar, i el pitjor de tot allò era que no hi havia marxa enrere. Em continuava contemplant de cap a peus en aquell gran espill que hi havia a l’entrada de la cambra. Em vaig acostar: la cara sí que me la coneixia, m’havia fet a les arrugues, a la mirada opaca, ho veia cada dia, m’hi havia acostumat. Va ser arran d’una fotografia que vaig començar la inspecció. A la foto hi havia vist una dona en la decrepitud de la vida. Sí, m’havia fet vella, tan vella que aviat reposaria al clot... si les coses anaven bé.

Aquell matí no vaig tenir ni ganes d’esmorzar. Tota l’estona tenia davant meu una imatge que no m’agradava i un número que començava amb set i que no volia veure. Però jo em trobava bé, encara tenia ganes de fer coses, anar aquí anar allà, i avui, a més,  m’esperava la meva néta que hauria hagut de tenir quinze anys, o vint,  i en tenia només vuit.  M’havia col·locat aquell vestit, pantalon i  jaqueta gris, havia triat una vestimenta seriosa, potser em convenia, però no vaig renunciar de cap manera a una brusa de color fúcsia que m’enamorava. Duia els cabells blancs i molt curts amb una metxa més llarga i de color taronja que em queia damunt de front, un atreviment? Vaig dubtar, pintar-se els llavis, no pintar-se’ls? Maquillatge? Finalment van guanyar els colors de guerra, això sí, amb molta moderació. A l’autobús, calia agafar-lo per arribar a ca la meva filla, em van deixar seure de seguida, devia fer cara de iaia acabada, i allò m’incomodava, és clar que, normalment,  si hi havia seients buits m’hi asseia de bon grat, però allò de  “segui, senyora, segui”,  em tirava l’autoestima per terra. Vaig baixar al passeig de Sant Joan, en compte, em vaig dir, mira que si caigués... m’anava ensorrant per moments. Aquell “set” odiós em perseguia com en una pel·lícula de por, m’omplia tot el cervell i semblava que no hi cabia res més. Mirava al meu voltant i tot ho veia pansit, desinflat, fins i tot les cases semblava que estaven fetes d’un material flonjo i que aviat s’aplanarien per terra en múltiples plecs i replecs. Una veueta em ressonava a les orelles i per dins de tot de l’estomac: “vella, vella, vella!”. Em van agafar ganes de plorar.
Vaig caminar tres carrers i vaig arribar a l’entrada de casa la meva noia. Era qüestió d’empassar saliva, mocar-se i trucar el timbre. Una veueta s’hi va posar “àvia?” “sí, reina”, i vaig pujar. La neta, la Ceci, de Cecilia, ja m’esperava, li encantava que l’anés a buscar i vaguéssim tot el dia per Barcelona, o anéssim al cinema o a fer un descobriment; tenia festa de l’escola i els seus pares havien de treballar; la meva filla, em va fer un petó escadusser a la galta i va marxar corrents escales avall.
¾I què farem avui, àvia?
No ho havia pensat. El meu problema particular m’havia tingut massa encaparrada, on podíem anar?
¾Avui fa molt bon dia, la mama diu que tenim sort, que a ella també li agradaria d’anar a prendre el sol... àvia, per què no ens anem a banyar?
¾Quin acudit, si encara no ha arribat l’estiu, només és un dia de primavera...
¾Ooohhhh!! Jo em volia banyar... i no ens podem anar a banyar? Allà a la teva platja? Va, àvia...
¾Potser hi podríem anar, a passejar, a mullar-nos els peus...
De manera que vam anar a buscar un altre autobús que ens dugués avall cap al final de la Rambla del Poblenou, per anar on anàvem a l’estiu quan ella tenia festa i venia  a passar alguns dies a casa, perquè jo encara vivia prop de la Rambla en un passatge de casetes baixes i patis a l’interior. Vam baixar fins a la platja tot travessant el Parc de Mar. La Ceci tenia ganes de córrer, fer tombarelles damunt de l’herba, saltar, talment com el cadellet que era... semblava que la primavera i aquell sol que lluïa li feien agafar ganes de bellugar, de tastar l’escalfor, de gaudir del dia.
A la platja hi havia gent prenent el sol, l’aigua era molt blava, d’un blau profund, i es mostrava encalmada, llisa, temptadora. La mar estava mig adormida i pràcticament no arribava cap onada. I, a mi, sempre m’havia agradat el mar.
¾M’arremango? ¾va preguntar la nena quan ja s’havia tret les bambes.
¾Mira que no vull que et constipis!
Però ja s’havia tirat els pantalons amunt i els seus peus eren a l’aigua.
¾Ui! Ui! Que freda!!
Corria amunt i avall.
¾Va, àvia... tu també!
Em vaig treure les sabates i també em vaig arremangar. Sí que l’aigua estava freda, però era agradable, tanmateix calia caminar de pressa o córrer, el sol de primavera no aconseguia d’escalfar el mar encara que fos a migdia. De tant en tant paràvem per recollir alguna petxina escadussera o una pedra interessant, per fer un collaret, deia ella. La Ceci continuava corrent amunt i avall amb l’empenta dels seus vuit anys. En una d’aquelles corredisses va venir cap a mi i se’m va tirar a sobre. Em va agafar en una mala posició, estava recollint un cargolet. Amb l’escomesa, encara que de poc pes, vaig trontollar i a rodolons vaig anar a parar una mica més endins, i em vaig mullar tots els pantalons. De primer la nena es va quedar tota seriosa, després es va posar a riure i riure, i ella, també es va xopar els pantalons. Jo em vaig desconcertar, en un moment havia tingut tanta por de caure del tot a dins de l’aigua, però ràpidament se’m va encomanar la rialla i ni una ni l’altra podíem parar.
¾Corre! Anem a casa, que així sí que agafarem una bona calapàndria!
I, agafades de la mà, vam córrer, el que jo era capaç de córrer, fins a casa meva. Dutxa d’aigua calenta, frega, a per tot arreu, pijama, jersei, calefacció, i a menjar les croquetes que jo havia preparat el dia abans.
La Ceci, estava contenta. Allò havia sigut una gran aventura i no parava de riure.
¾Àvia, ho hem passat bomba, oi que si?
Quan la roba va estar eixuta es va tornar a vestir davant d’aquell mirall que al matí m’havia tornat tantes respostes. Ara també ens en donava: aquella nena rosseta, esprimatxada, amb aquells ulls negres i vius, era la meva neta, i jo me l’estimava amb un amor que m’omplia tots els teixits del cos, i només de sentir la seva rialla i notar l’escalfor de la seva maneta dins la meva, em trobava la iaia més afortunada del món.
Em vaig mirar el mirall una altra vegada. Arrugues? Quina arruga?


                                                                                  Marta Malleu
                                                                                  Febrer 2012

                                                                                                          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada